Hipacrosaure
Hypacrosaurus  | |
|---|---|
 Esquelet reconstruït | |
| Dades | |
| Principal font d'alimentació | herbívor |
| Longitud | 9 m |
| Període | |
| Estat de conservació | |
 Fòssil | |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Reptilia |
| Ordre | Ornithischia |
| Família | Hadrosauridae |
| Gènere | Hypacrosaurus Brown, 1913 |
| Nomenclatura | |
| Sinònims | |
| Espècies | |
| Mida | |
 | |
.svg){kind=icon}
L'hipacrosaure (Hypacrosaurus, "el llangardaix quasi més alt" del grec υπο-/hypo-, "menys"; i ακρος/akros, "alt"; ja que era quasi tan gran com el tiranosaure)[2][3] és un gènere de dinosaure hadrosàurid (dinosaures de bec d'ànec) externament similar al coritosaure. Com el coritosaure, tenia una cresta alta, buida i arrodonida, tot i que no tan llarga i recta. Aquest animal es coneix a partir de restes de dues espècies que visqueren fa entre 76 i 68 milions d'anys, al Cretaci superior, en el que actualment és Alberta, Canadà, i Montana, Estats Units, i és l'últim bec d'anec amb cresta buida que es coneix de bones restes a Nord-amèrica. Fou un gènere obscur fins a la descprició de nius, ous, i postes pertanyents a H. stebingeri a la dècada de 1990.
Referències
[modifica]
- ↑ Encara que les espècies s'han reassignat a diversos gèneres, el nom del gènere per si mateix és considerat un sinònim de Lambeosaurus ja que l'espècie tipus eventual de Procheneosaurus s'hi va assignar; L'esquelet de Matthew, tot i ser el primer espècimen anomenat Procheneosaurus, no és l'espècimen tipus degut a circumstàncies poc comunes. Vegeu Lambeosaurus i Procheneosaurus per a més informació.
- ↑ Brown, Barnum «A new trachodont dinosaur, Hypacrosaurus, from the Edmonton Cretaceous of Alberta». Bulletin of the American Museum of Natural History, 32, 20, 1913, pàg. 395–406. Arxivat de l'original el 2014-10-22 [Consulta: 2 maig 2007].
- ↑ Creisler, Benjamin S. «Deciphering duckbills». A: Carpenter, Kenneth (ed.). Horns and Beaks: Ceratopsian and Ornithopod Dinosaurs. Bloomington and Indianapolis: Indiana University Press, 2007, p. 185–210. ISBN 0-253-34817-X.