Hiparc de Nicea

Hiparc de Nicea

Gravat del segle XIX, basat en un camafeu d'ametista suposadament original.
Nom original	(grc) Ίππαρχος
Biografia
Naixement	(grc) Ἵππαρχος c. 190 aC Nicea (Bitínia)
Mort	c. 120 aC (69/70 anys) Rodes (antiga Grècia)
Activitat
Camp de treball	Astronomia
Ocupació	astrònom, matemàtic, geògraf
Influències	Aristòtil Eratòstenes Apol·loni de Perge
Influències en	Ptolemeu
Obra
Obres destacables Comentari als Fenòmens d'Eudox i d'Aratos Catàleg d'estrelles d'Hiparc Sobre les mides i distàncies del Sol i la Lluna Sobre el desplaçament dels objectes cap a baix pel seu pes Crítica de la Geografia d'Eratòstenes nombres de Schröder-Hiparc
Premis
(2004)  International Space Hall of Fame

Hiparc de Nicea (grec antic: Ίππαρχος) (Nicea, c. 190 aC - Rodes, c. 120 aC) va ser un astrònom, geògraf i matemàtic grec. És un dels astrònoms més importants de l'antiguitat.^[1] És inventor de l'astrolabi i va elaborar el primer catàleg d'estels de la història. Va passar bona part de la seva vida a Rodes, i per aquest motiu també és conegut com a Hiparc de Rodes.

Biografia

No s'han conservat gaires dades biogràfiques d'aquest personatge, però no hi ha dubte que va viure durant el segle ii aC. Per algunes fonts antigues,^[2] sabem que era originari de la població de Nicea (actualment Turquia), com també en donen testimoni algunes monedes de Nicea dels segles segon i tercer de la nostra era.

Hiparc representat per Rafael a L'escola d'Atenes.

Les seves observacions astronòmiques estan acreditades per l'Almagest de Ptolemeu, que detalla una sèrie d'observacions dels equinoccis fetes per Hiparc des de l'any 161 fins al 126 aC.^[3] Ptolemeu també diu que les observacions datades entre el 141 i el 127 van ser fetes a l'illa de Rodes. Per això, se suposa que Hiparc va passar els seus últims anys de vida en aquesta illa. Ptolemeu, en una altra de les seves obres (Sobre les fases de les estrelles fixes), també li atribueix observacions fetes anteriorment a la regió de Bitínia,^[4] on es troba Nicea, el seu suposat lloc de naixement.

Això no obstant, és un dels astrònoms de l'antiguitat de qui menys coneixem l'obra. Només s'ha conservat fins als nostres dies un text seu sencer: un comentari sobre Arat de Solos i Eudox de Cnidos,^[5] que tracta sobre la predicció del clima a partir de les constel·lacions i l'astrologia. En el seu llibre final, es troba la descripció del catàleg d'estrelles^[6] (vegeu més avall).

L'aportació més important de la seva obra va ser la de treure l'astronomia grega clàssica de les seves visions teòriques i idealistes i portar-la cap a la precisió i l'empirisme més exacte.^[7]

Segons Ptolemeu, Hiparc va utilitzar instruments (en plural) de la seva invenció per a prendre les mesures. Un d'aquests sembla un gnòmon portàtil que podria ser un precedent dels nostres teodolits. També se li ha atribuït la construcció de l'astrolabi pla.^[8]

Aportacions

Per a poder “matematitzar” l'astronomia, era necessari un coneixement més precís dels triangles plans. Aquesta feina, segons Teó d'Alexandria, va ser abordada per Hiparc en construir una taula de cordes. Malauradament, aquesta taula no s'ha conservat i només se'n sap alguna cosa pel comentari de Teó. Aquesta taula estava basada en la divisió babilònica de la circumferència en 360° de 60 minuts cadascun. Les cordes estaven calculades en intervals de 7,5° pel mètode d'interpolació lineal.^[9] Encara que molt menys precisa que la taula de Ptolemeu, resultava suficient per a l'astronomia antiga.

Hiparc és l'autor del primer catàleg d'estels que contenia la posició de 850 estels.^[10] En el seu únic llibre conservat, hi ha 859 dades numèriques de 374 estels, però, curiosament, només 2 són longituds i no n'hi ha cap latitud. La majoria de les dades són les longituds dels punts eclíptics pels quals sorgeixen els estels o les seves coordenades equatorials.^[11]

Gràcies a la classificació sistemàtica dels estels i a l'ús de coordenades eclíptiques, Hiparc va descobrir el que avui es coneix com la precessió dels equinoccis. Tot comparant les seves coordenades estel·lars amb les registrades pels astrònoms anteriors, Timòcaris d'Alexandria i Aristil, es va adonar del lent i constant moviment d'est cap a oest dels punts equinoccial i solsticial dels estels fixos.^[12] Va fixar el valor de la precessió en 45 segons d'arc en un any, valor molt pròxim als 50,27 segons acceptats actualment. La posició del punt Àries, la va fer pel mateix procediment que Timòcaris d'Alexandria: l'observació d'un eclipsi total de Lluna prop dels equinoccis.^[13]

Després de mesurar el valor de la precessió dels equinoccis, i a conseqüència d'això, Hiparc va diferenciar entre l'any sideri i l'any tròpic^[14] i en va establir la duració en 365 dies 6 hores 10 minuts per al primer i 365 dies 5 hores 55 minuts per al segon, amb una manca de precisió d'un minut i 6 minuts 15 segons, respectivament. Va puntualitzar que el que s'havia d'adoptar, a la pràctica, era l'any tròpic perquè és el que concorda amb les estacions.

Així mateix, no podem dubtar que Hiparc va establir models matemàtics dels moviments del Sol i de la Lluna, probablement basats en excèntriques i epicicles, perquè Ptolemeu ens en parla,^[15] però no va establir models per a planetes.

Tot i que bàsicament era un astrònom i un matemàtic, també va estudiar la geografia, sobre tot en aquells aspectes que més podien incidir en el els seus treballs.^[16] En aquest camp de la geografia, va ser el primer a dividir la Terra amb meridians i paral·lels. En aquesta línia, va emprar per primera vegada els conceptes de longitud (geografia) i latitud d'un lloc. A més a més, va provar de projectar fidelment la Terra esfèrica^[17] en un mapa en dues dimensions.

Referències

1. Lawson, 2004, p. 109.
2. Per exemple: la Suda, edició d'Immanuel Bekker (1854), pàgina 536.
3. Neugebauer, 1975, p. 275.
4. Grashsoff, 1990, p. 7.
5. Grashsoff, 1990, p. 52.
6. Hetherington, 2006, p. 37-39.
7. Hockey, 2007, p. 511.
8. Brummelen, 2009, p. 68.
9. Brummelen, 2009, p. 41 i següents.
10. Evans, 1998, p. 266.
11. Evans, 1998, p. 267, En aquesta pàgina i les següents hi ha una interessant discussió sobre l'abast del catàleg d'Hiparc.
12. Evans, 1998, p. 246.
13. Evans, 1998, p. 251.
14. Grashsoff, 1990, p. 205 i següents.
15. Brummelen, 2009, p. 36.
16. Dicks, 1960, p. 31 i ss..
17. Gregersen, 2010, p. 113 i següents.

Bibliografia

• Brummelen, Glen van. The Mathematics of the Heavens and the Earth: The Early History of Trigonometry (en anglès). Princeton University Press, 2009. ISBN 978-0-691-12973-0. 
• Dicks, D.R.. The geographical fragments of Hipparchus (en anglès). Londres: Athlone Press, 1960 [Consulta: http://dge.cchs.csic.es/dge-i/lst-d/Bookzz/Dicks%201960.pdf]. 
• Evans, James. The history and Practice of Ancient Astronomy (en anglès). Oxford University Press, 1998. ISBN 9780199874453. 
• Grashsoff, Gerd. The history of Ptolemy's star catalogues (en anglès). New York: Springer, 1990. ISBN 0-387-97181-5. 
• Gregersen, Erik. The Universe: A Historical Survey of Beliefs, Theories, and Laws (en anglès). New York: Rosen Publishing, 2010. ISBN 978-1-61530-055-6. 
• Hetherington, Norriss S. Planetary Motions: A Historical Perspective (en anglès). Vestport: Greenwood Publishing, 2006. ISBN 9780313332418. 
• Hockey, Thomas (Editor-in-chief). Biographical Encyclopedia of Astronomers (en anglès). New York: Springer, 2007, p. 511. ISBN 978-0-387-31022-0. 
• Lawson, Russell M. Science in the ancient world: an encyclopedia (en anglès). Califòrnia: ABC-CLIO Inc., 2004, p. 109. ISBN 1-85109-534-9. 
• Neugebauer, Otto. A History of Ancient Mathematical Astronomy (en anglès). New York: Springer, 1975. ISBN 9780387069951. 
• Oakes, Elizabeth H. Encyclopedia of world scientists (en anglès). New York: Infobase Publishing, 2007, p. 337. ISBN 978-0-8160-6158-7. 

Enllaços externs

• Toomer, G.J. «Hipparchus». Complete Dictionary of Scientific Biography, 2008. [Consulta: 22 desembre 2012].
• «Hiparc». Astronomia Educativa.
• O'Connor, John J.; Robertson, Edmund F. «Hiparc de Nicea» (en anglès). MacTutor History of Mathematics archive. School of Mathematics and Statistics, University of St Andrews, Scotland.
• Jones, Alexander Raymond. «Hipparchus» (en anglès). Encyclopaedia Britannica, 1998. [Consulta: 23 febrer 2024].