Improvisació musical
La improvisació musical és un procediment musical d'un tipus d'interpretació musical en la qual l'acte de la composició o invenció de l'obra musical és simultani i va a càrrec de la mateixa persona o grup de persones que el de la interpretació. Malgrat que hom podria considerar que, sota aquestes característiques esmentades, la improvisació és una forma concreta de composició, la tendència general és a considerar que improvisació i composició són dos processos i dues tipologies de productes musicals diferents.
Alguns estils i gèneres són pràcticament inimaginables sense unes dosis enormes d'improvisació. Tal és el cas de les músiques tradicionals d'àmplies zones de l'Àfrica subsahariana o del Jazz. En canvi, altres estils com pugui ser la música clàssica europea té un component d'improvisació molt menor, sovint inapreciable.
En alguns casos, allò que s'improvisa no és la totalitat del discurs musical sinó alguns elements. Així, per exemple, en la música barroca era habitual que s'improvisessin tant l'ornamentació com la resolució del baix continu. D'altra banda, els instrumentistes que han cultivat més la improvisació han estat, tradicionalment, els organistes.
La improvisació, tant si és individual com si és col·lectiva, requereix una preparació profunda, atès que fa necessari disposar no sols d'un gran nombre i una gran varietat de recursos per portar-la a terme, sinó també la capacitat de posar-los en funcionament de forma selectiva, d'acord amb les circumstàncies en què es dona aquesta improvisació.
La transcripció escrita en partitura de les millors improvisacions dels grans intèrprets del jazz constitueixen un material de primer ordre per a l'aprenentatge d'aquest estil.
Visió de conjunt
[modifica]La improvisació és un procés de creació musical més propi d'uns estils que d'altres en els quals a penes té cabuda. En la majoria de casos, parteix d'uns elements establerts a priori, i que tendeixen a ser uns o altres, i més o menys nombrosos també en funció de l'estil. En molts contextos de la música europea i occidental en general, l'harmonia i la durada, total i/o de les parts, són els elements que més habitualment estan predeterminats i que regulen i fixen l'espai per a la improvisació.
Elements històrics
[modifica]Atès que la improvisació és, precisament per la seva mateixa naturalesa, un element que queda poc anotat en documents escrits, és difícil saber amb precisió fins a quin punt ha estat important en la història de la música europea, però diferents elements fan pensar que la seva importància fou gran en molts moments. Un dels fets que ho avalen és la importància que aquesta tenia en els processos d'ensenyament i aprenentatge de la música en aquells períodes dels quals es conserven fonts estudiables.
La comparació entre versions diferents realitzades per intèrprets actuals especialitzats en la interpretació de la música antiga donen raó sobrerament d'aquesta importància.
A l'Edat Mitjana la primera tècnica polifònica, l'organum aparegué com una tècnica improvisada d'una segona veu a una melodia preexistent.[1]
Igualment, se sap que en el Renaixement els cantors més reputats eren capaços d'improvisar a veus, contrapuntísticament, segons els cànons compositius de l'escola francoflamenca. Això és el que parodia Adriano Banchieri al seu Contraponto bestiale alla mente: fer 'contraponto a mente' era, precisament, improvisar a veus, en contrapunt.
D'altra banda, una part, si més no, de la literatura que apareix al segle xvi de tractats referits a la interpretació instrumental es refereix, si més no parcialment, a la improvisació. Aquest seria el cas del Tratado de glosas de Diego Ortiz. A més, alguns gèneres musicals instrumentals que apareixen en aquell moment són la plasmació en forma de composició de pràctiques d'improvisació; aquest és el cas de la fantasia o el ricercare, entre altres.
Al Barroc hi ha, nombroses situacions en què la improvisació apareix com un element habitual entre les diferents pràctiques. Un cas concret n'és el baix continu: els instrumentistes d'instruments de tecla improvisaven la part de la mà dreta a partir de la melodia de baix i el xifrat, una manera codificada d'expressar de manera condensada l'harmonia implícita en aquell baix. Si bé aquesta pràctica només atenyia als teclistes, la d'improvisar l'ornamentació era comuna a tots els instrumentistes, sempre a partir d'unes formes de notació també codificades.
Ja en aquesta època -si no abans, i també en èpoques posteriors- els organistes despuntaren com a brillants i destacats improvisadors per motiu de la labor específica de tocar a la litúrgia. Així, al llarg del segle xx, quan la pèrdua de pes de la improvisació en el món de la música clàssica ha fet que aquesta pràcticament desaparegués dels programes d'estudis dels conservatoris, s'ha mantingut en els plans formatius dels organistes.
Moltes de les suites barroques s'iniciaven amb un preludi, un moviment inicial que en aquells moments ja s'escrivia en tots els casos però que deixava constància de períodes anteriors en els quals aquesta havia estat una improvisació anteposada als moviments basats en ritmes de dansa.
És ben coneguda l'anècdota en la qual Frederic II de Prússia va oferir a Bach un tema musical propi sobre el qual li va demanar que improvisés una fuga a tres veus, circumstància que posteriorment va donar lloc a la col·lecció de fugues i cànons coneguda com a Ofrena musical. No oblidem, però, que Bach era -també i entre altres- organista.
Per la seva banda, també Georg Friedrich Händel fou un apreciadíssim improvisador al clavecí.[2]
Ja en el Classicisme, la vigília de Nadal del 1781, l'emperador Josep II d'Àustria va organitzar, per a diversió dels seus convidats, una competició entre dos dels pianistes de més renom a Viena en aquell moment: Mozart i Clementi. Cadascú d'ells va improvisar un preludi abans de passar a tocar composicions pròpies. La improvisació de preludis pianístics va continuar essent una pràctica habitual durant els segles xix i xx.[3]
En aquell mateix període, i seguint la tradició dels organistes improvisadors, Carles Baguer era sobretot apreciat per les improvisacions que per Nadal feia sobre cançons populars i tradicionals. A Catalunya, aquestes sessions en les quals els organistes improvisaven lliurement s'anomenaven 'Llibertats d'orgue'.[4]
Al segle xix la improvisació va veure augmentar la seva popularitat fins a uns extrems mai vistos anteriorment; Liszt és un magnífic exponent tant d'intèrpret que sabia improvisar amb gran destresa sobre temes proposats pel públic, com incorporar elements importants del llenguatge improvisatori en algunes de les seves composicions. Així i tot, després d'una 'apoteosi del mal gust'[5] que es donà vers el 1840, la improvisació quasi va desaparèixer totalment de l'escena concertística. Això continua als segles xix i xx amb músics com Charles Tournemire, Marcel Dupré, Pierre Cochereau o Pierre Pincemaille.
Durant el segle xx la improvisació va tornar a l'escena en el terreny de la música clàssica -és a dir, de la música contemporània- de la mà d'estètiques obertes com poden ser la música aleatòria o el principi de la indeterminació -ja a la dècada de 1950- sobretot gràcies a John Cage.[6]
Però en el segle passat, la improvisació ha tingut un lloc especial en el terreny del jazz, fins al punt que sovint es defineix com una 'música improvisada', un dels pocs elements comuns a tots (o gairebé) els estils de jazz. Les melodies s'hi improvisen -una a una o, menys sovint, polifònicament- sobre una estructura harmònica prefixada. Les improvacions més reeixides dels instrumentistes més reputats esdevenen material no sols de culte sinó també -prèvia transcripció a notació musical- d'estudi a les escoles i conservatoris. Els cantants hi empren la tècnica del scat per a dotar-se d'un text.
Als Països Catalans
[modifica]Si bé una cançó improvisada pot ser considerada un gènere en si mateix, té variants territorials que es defineixen en classes diferents de tonades o melodies. A les Illes Balears es parla de «glosa»; al País Valencià, de les «albaes»; a les Terres de l'Ebre, de les «jotes»; a Lleida, els gitanos han conreat els «garrotins»; les «nyacres» a l'Empordà; i les «corrandes» les trobaríem força esteses per tot el territori de Catalunya. Una atenció especial mereixen les cançons de pandero, normalment vinculades a les majorales del Roser i que han despertat l'interès d'etnògrafs i antropòlegs que les han convertides en objectiu dels seus estudis.[7]
Hi ha encontres de glosadors o corrandistes a redós d'una festa, en un sopar, en una sobretaula d'un dinar festiu, d'una trobada d'acordionistes o de violinistes, entre altres. Poden ser espontanis, però també –i cada vegada més sovint– preparats i anunciats. Els qui canten es piquen entre ells per fer que el públic s'ho passi bé.[7] Algunes de les trobades s'articulen com un concurs: en eliminatòries on els corrandistes fan combats de glosa. L'enginy i la picaresca a l'hora d'improvisar les lletres són les claus de l'èxit del glosador per tal que el jurat el puntuï ben alt.[7] Al voltant d'aquesta activitat ha nascut un teixit associatiu que proposa lligues i concursos, coordina i publicita les cantades, com és el cas de Cor de Carxofa.[7]
Referències
[modifica]- ↑ Horsley, Imogene. 2001. "Improvisation II: Western Art Music 2: History to 1600". The New Grove Dictionary of Music and Musicians, ed. S. Sadie and J. Tyrrell. London: Macmillan
- ↑ J. Hawkins: A General History of the Science and Practice of Music (London, 1776)
- ↑ Woodring Goertzen, Valerie: By way of introduction: Preludiing by 18th- and Early 19th-Century Pianists. Journal of Musicology, 1996
- ↑ Crivillé, Josep; Vilar, Ramon: Les llibertats d'orgue i el seu context històric. A: Les llibertats d'orgue del cicle de Nadal. Fonoteca de Música Tradicional Catalana, CD Sèrie 4, Volum 1. Generalitat de Catalunya
- ↑ R. Wangermée: ‘L'improvisation pianistique au début du XIXe siècle', Miscellanea musicologica Floris van der Mueren (Ghent, 1950), 227–53
- ↑ Morgan, R.P.: La música del siglo XX. Akal, 199. P. 379
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 «Improvisació musical». Cultura popular de Barcelona. Barcelona: Institut de Cultura de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).
Bibliografia
[modifica]- Gran Enciclopèdia de la Música
- Improvisation so piano, Jean-Pierre Thiollet, 2017.
Vegeu també
[modifica]Enllaços externs
[modifica]
- International Society for Improvised Music Arxivat 2010-05-29 a Wayback Machine.