Isabel Coixet i Castillo

Plantilla:Infotaula personaIsabel Coixet i Castillo
Imatge
(2018) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement9 abril 1960 Modifica el valor a Wikidata (64 anys)
Sant Adrià de Besòs (Barcelonès) Modifica el valor a Wikidata
FormacióUniversitat de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciódirectora de cinema, escriptora, traductora, guionista, productora delegada Modifica el valor a Wikidata
Activitat1989 Modifica el valor a Wikidata -
Participà en
abril 2020Diem #Prou a la mala gestió política del Govern català, #Prou a les seves declaracions insolidàries i irresponsables
17 octubre 2012Crida a la Catalunya federalista i d’esquerres
200962è Festival Internacional de Cinema de Canes Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Premis
IMDB: nm0170043 FilmAffinity: 721655459 Allocine: 5086 Allmovie: p204197 TMDB.org: 90
Instagram: isabel.coixet Discogs: 3386250 Modifica el valor a Wikidata

Isabel Coixet i Castillo (Sant Adrià de Besòs, 9 d'abril de 1960) és una directora de cinema, guionista i publicista catalana.[1][2][3]

Va començar a fer pel·lícules quan li van regalar una càmera de 8 mm per la seva primera comunió.[4] Després d'haver-se llicenciat en història dels segles xviii i xix per la Universitat de Barcelona, es va dedicar a la publicitat i la redacció d'anuncis. Va començar com a crítica de cinema a la revista Fotogramas. Va guanyar molts premis pels seus espots i finalment, l'any 2000, va fundar la seva pròpia productora, Miss Wasabi Films.

Biografia

[modifica]

El 1988, Coixet va fer el seu debut com a guionista i directora amb Massa vell per a morir jove, «Una mirada a un grup de joves i la seva existència a la jungla urbana barcelonina».[1] Li va comportar una candidatura als Goya a la millor direcció novell. Malgrat això, el debut va romandre gairebe desapercebut pel públic català.

Va rodar la seva primera pel·lícula en anglès l'any 1996 i la va titular Coses que no et vaig dir mai. Aquest emotiu drama parla de la soledat, el desamor, l’absència, el buit i l'absurd quotidià.[1] Hi participen actors nord-americans encapçalats per Lili Taylor i Andrew McCarthy, li va valer a Coixet la seva segona proposta als Goya al millor guió original. Coixet es va associar llavors amb una productora francesa i el 1998 va realitzar l'aventura històrica A los que aman.[4]

L'èxit internacional va arribar el 2003 de la mà del drama intimista My Life Without Me, un film basat en un relat curt de Nancy Kincaid on Sarah Polley encarna Ann, una jove mare que decideix ocultar a la família que té un càncer terminal. Aquesta coproducció hispanocanadenca va ser molt elogiada al Festival Internacional de Cinema de Berlín. Coixet va continuar treballant amb Polley en el film, La vida secreta de les paraules (2005), també protagonitzada per Tim Robbins i Javier Cámara. La pel·lícula es va endur quatre premis Goya: millor pel·lícula, millor director, millor producció i millor guió.[5]

El 2005, Coixet es va sumar a divuit prominents cineastes internacionals més, entre els quals destaquen Gus van Sant, Walter Salles i Joel i Ethan Cohen, per a l'innovador projecte col·lectiu Paris, je t'aime, en el qual cada director explorava un districte de la ciutat de París.[6] Coixet també ha realitzat destacats documentals de temes de gran importància com ara Invisibles, una selecció de Panorama per al Festival Internacional de Cinema de Berlín de 2007 sobre Metges Sense Fronteres, i Viaje al corazón de la tortura, que es va filmar a Sarajevo durant la guerra dels Balcans i va guanyar un premi en l'edició d'octubre del 2003 del Festival de Cinema dels Drets Humans.

L'any 2008 es va estrenar Elegy, rodada a Vancouver i produïda per Lakeshore Entertainment. Basada en la novel·la de Philip Roth The dying animal,[7] amb guió de Nicholas Meyer i protagonitzada per Penélope Cruz i Ben Kingsley, Elegy va ser presentada a la 58a edició del Festival Internacional de Cinema de Berlín.[8]

Durant el 2009, a més de formar part del jurat de la 59a edició d'aquest festival, va estrenar Mapa dels sons de Tòquio a la secció oficial del Festival de Cannes.[9] Amb guió de la mateixa Isabel Coixet, la pel·lícula va ser rodada entre el Japó i Barcelona, és protagonitzada per Rinko Kikuchi, Sergi López i Min Tanaka i està produïda per Mediapro. El mateix any va inaugurar «From I to J» a l'Arts Santa Mònica, una instal·lació-homenatge a una de les obres de John Berger. El 2009 va rebre la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts.

El 2010 instal·la el «ninot Miguelín» de sis metres i mig a una de les tres sales del pavelló d'Espanya a l'Exposició Universal de Xangai.[10] A més s'inaugura l'exposició Aral. El mar perdut dins la qual es mostra el documental que porta el mateix títol realitzat a l'Uzbekistan durant el 2009.[11]

El 2011 s'estrena dins la secció Berlinale Specials del Festival internacional de Berlin el documental Escuchando al Juez Garzón, on dona veu al magistrat a través d'una entrevista amb l'escriptor Manuel Rivas. Un altre documental, Marea Blanca (Blanc Tide), que parla de la catàstrofe ecològica del petrolier Prestige a les costes de Galícia, va sortir l'any següent, el 2012. Aquest mateix any realitza Ayer no termina nunca, protagonitzada per Javier Cámara i Candela Peña. Va ser estrenada al Festival Internacional de Cinema de Berlín dins la secció Panorama. El film inaugura el Festival de Cinema de Màlaga i va guanyar quatre dels premis principals.[12]

Durant 2013 dirigeix i escriu Another Me, una coproducció internacional protagonitzada per Sophie Turner, Rhys Ifans, Jonathan Rhys Meyers, Claire Forlani i Gregg Sulkin. La pel·lícula es va estrenar al Festival de Cinema de Roma.[1] El mateix any es trasllada a Nova York on dirigeix Sir Ben Kingsley i Patricia Clarkson en la producció americana Aprenent a conduir (Learning to dirve). La pel·lícula s'estrena al Festival Internacional de Cinema de Toronto (TIFF) 2014 i hi obté un segon lloc en el premi Grolsch People’s Choice Award.[13]

El 2014 dirigeix Juliette Binoche, Rinko Kikuchi i Garbiel Byrne en la coproducció Ningú no vol la nit, filmada entre Noruega, Bulgària i Espanya. La pel·lícula explica la història de l'esposa de Robert Peary en la seva aventura per arribar al Pol Nord. Es va inaugurar la 66a edició del Festival Internacional de Cinema de Berlín amb aquest film i així va ser la primera cineasta catalana que rep aquest honor.[14]

Sempre interessat per denunciar injustícies i donar veu als que les pateixen, el mateix any va rodar el documental Parler de Rose, prisonnière de Hissène Habré. A partir del relat de Rose Lokissim (1953-1986), l'obra relata l'experiència de les víctimes de la tortura d'Hissène Habré, (1942-1921) l'exdictador del Txad (1982-1990).[15] Va tenir el suport de la Bertha Foundation i la col·laboració de l'organització Human Rights Watch.[16]

En col·laboració amb Netflix el febrer de 2019 va realitzar Elisa y Marcela, un film inspirat en el que el 1885 va ser probablement el primer matrimoni de dues dones dels temps moderns i que es va celebrar a la Corunya a la darreria del segle xix.[17] El film va ser rodat al Vallès.[18][19]

Vida personal i preses de posició política

[modifica]

Coixet té una filla, Zoe, nascuda l'any 1997, un any després de l'estrena del seu primer llargmetratge, Things I Never Told You. Viu a Barcelona amb el seu marit, el músic César Sala.

L'octubre de 2012 Coixet va ser un dels signants del manifest «Crida a la Catalunya federalista i d'esquerres», demanant a l'esquerra catalana una posició federalista descarada davant l'Estat.[20] El 2017 va declarar obertament la seva oposició al referèndum d'independència i va signar un un altre manifest en què exhortava la gent a no participar-hi.[21] L'abril de 2020 va signar un manifest per dir prou a la mala gestió política del govern català i les seves declaracions insolidàries i irresponsables en la crisi del coronavirus.[22]

Filmografia

[modifica]

Reconeixement

[modifica]
  • 2015: Chevalier des Arts et des Lettres atorgat pel Ministeri de Cultura francès[26]
  • 2006: Creu Sant Jordi, que va recollir el seu pare, i que voldria retornar perque no la vol.[27]
  • 1998: Premi Ondas a la millor direcció per la pel·lícula Coses que no et vaig dir mai, compartit amb Alejandro Amenábar per Tesis.[28]
  • 2014 Gran Premi del Jurat del Festival de Films de Dones de Créteil, a França, amb la pel·lícula Ahir no acaba mai.[29]
  • 2020 Premi Nacional de Cinematografía. El jurat ha lloat el seu compromís amb la igualtat i les causes socials, «cosa que la converteix en un estímul i un referent imprescindible».[30]

Premis Goya

[modifica]
Any Categoria Pel·lícula Resultat
2018 Millor pel·lícula The Bookshop Guanyadora[31]
2018 Millor direcció The Bookshop Guanyadora[31]
2018 Millor guió adaptat The Bookshop Guanyadora[31]
2016 Millor pel·lícula Nobody Wants the Night Candidata
2016 Millor direcció Nobody Wants t'he Night Candidata
2006 Millor direcció La vida secreta de les paraules Guanyadora
2006 Millor guió original La vida secreta de les paraules Guanyadora
2005 Millor documental ¡Hay motivo! Candidata
2004 Millor direcció My Life Without Me Candidata
2004 Millor guió original My Life Without Me Guanyadora
1997 Millor guió original Coses que no et vaig dir mai Candidata
1990 Millor direcció novell Massa vell per a morir jove Candidata

Premis Butaca

[modifica]
Any Categoria Pel·lícula Resultat
2006 Millor pel·lícula catalana La vida secreta de les paraules Guanyadora
2003 Millor pel·lícula catalana My Life Without Me Guanyadora

Festival de Berlín

[modifica]
Any Categoria Pel·lícula Resultat
2003 Os d'Or My Life Without Me Candidata

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «Isabel Coixet obre l’any de la Filmoteca de Catalunya amb un doble cicle». Filmoteca de Catalunya, 11-01-2016. Arxivat de l'original el 6 de novembre 2022. [Consulta: 6 novembre 2022].
  2. ↑ IgLis; JLP; PGL. «Isabel Coixet». Enciclòpedia Catalana. Grup Enciclopèdia. Arxivat de l'original el 2022-11-05. [Consulta: 5 novembre 2022].
  3. ↑ «Isabel Coixet: “El cine me enseña el mundo a través de una pequeña rendija”». El País, 02-11-2017. Arxivat de l'original el 11 de desembre 2017 [Consulta: 10 desembre 2017].
  4. ↑ 4,0 4,1 Mullor, Mireia «Isabel Coixet para principiantes» (en castellà). Fotogramas, 09-04-2017. Arxivat de l'original el 7 de juny 2024 [Consulta: 6 novembre 2022].
  5. ↑ «"My life without me", d'Isabel Coixet, commou la Berlinale amb una història plena de sentiment». 324cat Notícies. CCMA, 10-02-2003. Arxivat de l'original el 2022-11-06. [Consulta: 6 novembre 2022].
  6. ↑ Montalt, Salvador «París, je t'aime». Club 7 Cinema - VilaWeb, 22-02-2007. Arxivat de l'original el 6 de novembre 2022 [Consulta: 6 novembre 2022].
  7. ↑ Roth, Philip. The dying animal. Boston: Houghton Mifflin, 2001. ISBN 0-618-13587-1.  Arxivat 2024-06-07 a Wayback Machine.
  8. ↑ «Isabel Coixet presenta 'Elegy' a Berlín i la defineix com una pel·lícula sobre la pèrdua de la bellesa». Avui, 10-02-2008. Arxivat de l'original el 6 de novembre 2022 [Consulta: 6 novembre 2022].
  9. ↑ Maigí, Raül «El cinema que ve». El Punt, pàg. 28. Arxivat de l'original el 2022-11-06 [Consulta: 6 novembre 2022]. «L'estrena de «Rec 2» i els nous films d'Isabel Coixet i Marc Recha encapçalen la prolífica producció catalana»
  10. ↑ «Xangai emociona». dBalears, 02-05-2010. Arxivat de l'original el 6 de novembre 2022 [Consulta: 6 novembre 2022].
  11. ↑ «Aral. El mar perdido |». Filmoteca de Catalunya, 2010. Arxivat de l'original el 2022-11-06. [Consulta: 6 novembre 2022].
  12. ↑ Serra, Xavier «'Ayer no termina nunca', d'Isabel Coixet, premi del jurat a Màlaga». Ara, 28-04-2013. Arxivat de l'original el 6 de novembre 2022 [Consulta: 6 novembre 2022].
  13. ↑ Pond, Steve. «'The Imitation Game' Wins Toronto Audience Award» (en anglès). The Wrap, 14-09-2014. Arxivat de l'original el 2017-09-21. [Consulta: 6 novembre 2022].
  14. ↑ «Isabel Coixet inaugurará la Berlinale con "Nadie quiere la noche"». Fotogramas. Arxivat de l'original el 13 d’abril 2015. [Consulta: 10 abril 2015].
  15. ↑ Tisseyre, Sarah. ««Parler de Rose, prisonnière de Hissène Habré» d’Isabel Coixet» (àudio) (en francès). RFI, 10-04-2015. Arxivat de l'original el 2022-11-06. [Consulta: 6 novembre 2022].
  16. ↑ «"Parler de Rose", curtmetratge d'Isabel Coixet narrat per Juliette Binoche, a internet». TV3. CCMA, 06-07-2015. Arxivat de l'original el 2022-11-06. [Consulta: 6 novembre 2022].
  17. ↑ «"Elisa i Marcela", el primer matrimoni de dones de la història». TV3. CCMA, 16-01-2019. Arxivat de l'original el 2022-11-06. [Consulta: 6 novembre 2022].
  18. ↑ «Isabel Coixet roda la seva nova pel·lícula per a Netflix al Vallès». Nació Sabadell, 17-05-2018. Arxivat de l'original el 2022-11-06 [Consulta: 6 novembre 2022].
  19. ↑ «"Elisa i Marcela", d'Isabel Coixet, competirà per l'Os d'Or a la Berlinale». TV3. CCMA, 14-01-2019. Arxivat de l'original el 2022-11-06. [Consulta: 6 novembre 2022].
  20. ↑ Piñol, Àngels «Cien intelectuales impulsan un manifiesto federalista» (en castellà). El País [Madrid], 16-10-2012. Arxivat de l'original el 2022-11-06. ISSN: 1134-6582 [Consulta: 6 novembre 2022].
  21. ↑ Hernández Velasco, Irene «"Nos quieren silenciar": la directora de cine catalana Isabel Coixet habla sobre lo que sienten quienes se oponen al referéndum por la independencia» (en castellà). BBC News Mundo, 05-10-2017. Arxivat de l'original el 6 de novembre 2022 [Consulta: 6 novembre 2022].
  22. ↑ «Personalitats d'esquerra clamen en un manifest contra la «mala gestió» del Govern en la crisi del coronavirus». ElPeriódico, 25-04-2020. Arxivat de l'original el 2022-11-06 [Consulta: 6 novembre 2022].
  23. ↑ Coixet, Isabel «La directora estrena Elisa y Marcela». BERLÍN, 14-02-2019.
  24. ↑ Jurado, Laura. «Isabel Coixet recupera la vida de Fernando Pessoa en ‘Nobody’s Heart’» (en castellà), 09-12-2021. Arxivat de l'original el 2022-10-14. [Consulta: 14 octubre 2022].
  25. ↑ «La serie ‘Picadero’, dirigida por Isabel Coixet, viaja a la Berlinale Co-Production Market – CIMA – Asociación de mujeres cineastas y de medios audiovisuales» (en castellà). Arxivat de l'original el 2022-10-14. [Consulta: 14 octubre 2022].
  26. ↑ «Isabel Coixet – La cinéaste espagnole nommée Chevalier de L'Ordre des Arts et des Lettres» (en francès). Le Petit Journal, 16-09-2015. Arxivat de l'original el 2022-11-06 [Consulta: 6 novembre 2022].
  27. ↑ Villanueva, Marc «Isabel Coixet insultante: lo que ha hecho con su Creu de Sant Jordi, que devolverá» (en castellà). El Nacional, 26-11-2019 [Consulta: 28 novembre 2019]. Arxivat 2020-09-10 a Wayback Machine.
  28. ↑ «Premios Ondas» (en castellà). Ràdio Barcelona, 1996. Arxivat de l'original el 2022-11-06. [Consulta: 6 novembre 2022].
  29. ↑ Ara, 24-03-2014, pàg. 29.
  30. ↑ «Isabel Coixet, Premio Nacional de Cinematografía». El Punt Avui, 05-09-2020. Arxivat de l'original el 2022-11-06 [Consulta: 6 novembre 2022].
  31. ↑ 31,0 31,1 31,2 «'La llibreria' i 'Estiu 1993' triomfen als Goya sota l'ombra d'un gegant». Ara. Arxivat de l'original el 2018-02-04 [Consulta: 4 febrer 2018].

Enllaços externs

[modifica]