Biografia | |
---|---|
Naixement | 26 abril 1921 Dallas (Texas) |
Mort | 24 abril 2008 (86 anys) Pittsfield (Massachusetts) |
Causa de mort | pneumònia |
Formació | Col·legi de Música de la Universitat de Texas Septentrional |
Activitat | |
Camp de treball | Jazz |
Ocupació | compositor, compositor de bandes sonores, artista d'estudi, músic de jazz, clarinetista, saxofonista, flautista |
Activitat | 1934 - |
Ocupador | Conservatori de Música de Nova Anglaterra |
Gènere | Jazz i Free-jazz |
Instrument | Saxòfon, clarinet i flauta |
Segell discogràfic | Capitol Records Columbia Records |
Premis | |
Jimmy Giuffre (Dallas, Texas, 26 d'abril de 1921 - Pittsfield, Massachusetts, 24 d'abril de 2008) fou un saxofonista, clarinetista, flautista i arranjador estatunidenc de jazz.
Va començar aprenent a tocar el clarinet en una banda militar (1944) i rebent lliçons del famós Wesley LaViolette, després, passà a tocar a diverses big bands, com les de Jimmy Dorsey o Buddy Rich i s'uní, el 1949, als Second Herd de Woody Herman. Fou Herman qui adaptà un tema compost per Giuffre el 1946, quan estava a la banda de Gene Roland, Four Brothers, i el va convertir en un dels clàssics premonitoris del jazz de la Costa Oest i el cool.
As anys 50, participà activament en l'escena de la Costa Oest, treballant amb els Giants de Shorty Rogers o amb els seus propis grups, que incloïen gent com Bob Brookmeyer, Jim Hall o Pee Wee Russell. Col·labora, igualment, amb el Modern Jazz Quartet (1957).
En els anys 60, Giuffre milita, com gairebé tots, en el free jazz, col·laborà amb Carla Bley i Steve Swallow, i romanent a França gairebé cinc anys. Influït per la música oriental, col·laborà més tard amb Paul Bley i treballa amb sintetitzadors i música electrònica.
Els períodes més fructífers de Giuffre són els seus enregistraments per a Atlantic Records (1956-1958) i per a Verve (1959-1961). En el primer, tocà una música d'arrels, en companyia de Jim Hall i Ralph Peña. Juntament amb obres com The train and the river (1958), la seva música va adquirir un valor d'intemporalitat simbòlica, constituïda pel bluesy, down home i folkies.[1]
Giuffre és, en molts aspectes, un dels inventors del jazz modern, per la seva fecunda aliança entre la forma lliure i la necessitat de mantenir una forma, fins al punt que el seu disc amb Shelly Manne i Shorty Rogers, The Three, mereix estar al costat del Kind of the blue de Milers Davis, en el panteó de la modernitat jazzística.[2]