Walk on the Wild Side | |
---|---|
Fitxa | |
Direcció | Edward Dmytryk |
Protagonistes | |
Producció | Charles K. Feldman |
Dissenyador de producció | Richard Sylbert |
Guió | John Fante i Ben Hecht |
Música | Elmer Bernstein |
Fotografia | Joseph MacDonald |
Muntatge | Harry W. Gerstad |
Vestuari | Charles Lemaire |
Productora | Columbia Pictures |
Distribuïdor | Columbia Pictures i Netflix |
Dades i xifres | |
País d'origen | Estats Units d'Amèrica |
Estrena | 1962 |
Durada | 114 min |
Idioma original | anglès |
Versió en català | Sí |
Rodatge | Nova Orleans |
Color | en blanc i negre |
Descripció | |
Gènere | drama i cinema LGBT |
Tema | prostitució |
Lloc de la narració | Nova Orleans |
La gata negra (títol original en anglès Walk on the Wild Side) és una pel·lícula estatunidenca dirigida per Edward Dmytryk i estrenada l'any 1962. Ha estat doblada al català.[1]
Dove Linkhorn (Laurence Harvey) viatja fins a Nova Orleans per buscar Hallie (Capucine), un vell amor. Però ara Hallie és la principal atracció del bordell Doll House, regentat per Jo Courtney (Barbarba Stanwyck), una madame lesbiana. A Texas, Dove va conèixer Kitty Twist (Jane Fonda), una jove que va viatjar amb ell fins a Nova Orleans i ha començat a treballar també en el bordell.[2]
El film ajunta drama, romanticisme i crítica social. El tema que tracta (prostitució) i la manera com ho fa, determinen que aixequi polèmica i causi escàndol en el si d'una part del públic, no acostumat a la desimboltura i naturalitat amb què s'exposen qüestions com l'orientació homosexual clarament acceptada d'una dona, l'ambient de corrupció i degradació personal que es viu al món interior del prostíbul, la gravetat de la violència que s'exerceix sobre les pupil·les, la situació real de retenció i pràctic segrest en què es troben atrapades i les sagnants amenaces sobre la vida que els afecten. És la primera pel·lícula americana que presenta explícitament en pantalla un cas d'amor lèsbic.
Destaca la interpretació fresca, natural i convincent, d'una joveníssima Jane Fonda, en la seva segona intervenció al cinema, que contribueix a fixar la seva categoria de sex-symbol dels anys 60. Barbara Stanwyck i Anne Baxter, embarassada durant el rodatge, mostren els seus dots interpretatives. Capucine, vestida amb els últims models de Pierre Cardin, és fascinant com a dona, però la seva interpretació pateix d'algunes rigideses i és poc expressiva. El corretjós Laurence Harvey sembla no trobar-se còmode en el paper que se li assigna, allunyat de les seves aptituds pròpies, sempre limitades.
La banda sonora, d'Elmer Bernstein recull una de les seves partitures més recordades i celebrades. Sobresurt el tema principal, candidat a l'Oscar a la millor cançó.[3]