La princesse de Clèves | |
---|---|
Fitxa | |
Direcció | Jean Delannoy |
Protagonistes | |
Director artístic | Jacques Lebreton |
Producció | Robert Dorfmann |
Guió | Jean Cocteau Jean Delannoy, adaptació de la novel·la La Princesa de Clèves de Madame de La Fayette |
Música | Georges Auric |
Fotografia | Henri Alekan |
Muntatge | Henri Taverna |
Vestuari | Pierre Cardin Marcel Escoffier |
Productora | Silver Films (França) Enalpa Film (Itàlia) Produzioni Cinematografiche Mediterranee (Itàlia) |
Distribuïdor | Tamasa Distribution (França) Les Acacias (França) |
Dades i xifres | |
País d'origen | França Itàlia |
Estrena | 1961 |
Durada | 113 minuts |
Idioma original | francès |
Versió en català | Sí |
Rodatge | castell de Chambord |
Descripció | |
Basat en | La princesa de Clèveris |
Gènere | Drama Pel·lícules històriques |
Lloc de la narració | França |
La princesa de Clèves (títol original en francès: La princesse de Clèves) és una pel·lícula francoitaliana dirigida per Jean Delannoy, adaptació de la novel·la homònima de Madame de La Fayette, estrenada el 1961. Ha estat doblada al català.[1]
Els turments interiors d'una princesa que ha jurat fidelitat al seu marit, un home envellit. Enamorada del jove Jacques de Savoie-Nemours, la princesa revela aquests sentiments al seu espòs, exacerbant una gelosia que li és fatal. Li continua sent fidel fins que s'uneixi amb ell a la tomba.
« | Per La princesa de Clèves, són diversos mesos d'intens treball i de plaer quotidians, subratllats amb esvaïments vinculats a les extremes restriccions dels vestits d'època: cotilla plana aixafant el pit, estrenyent la cintura i els malucs fins a ofegar, goles muntades sobre balenes escanyant el coll i a la llarga obrint nafres al voltant del coll, pes dels vestits carregats de joies que atenyen els trenta quilos, però també gaudi del ball regulat per Léone Mail, de l'Òpera de París, eufòria del text mastegat durant hores per fer-ne sentir la puresa clàssica i ressaltar les belleses profundes. Que dir de socis més emocionants uns que els altres. [...] Del rigor de Jean Delannoy, gelat, retingut, però borbollant interiorment, semblant a la princesa que mor de passió contingut i de desig insatisfet, Jean Delannoy tan injustament criticat, desconegut, que va saber guiar sense concessions aquesta aventura de setze setmanes de creació orgullosa. [...]Aquesta pel·lícula per a la qual vam obtenir el major èxit públic dels anys 60, diversos premis en els festivals, un premi d'interpretació Femina Belge per al paper del títol, va ser literalment assassinada per la gran majoria de la crítica parisenca. En províncies i en l'estranger, no rebíem més que elogis. A la capital del «bon gust», una càbala d'esnobs va atacar Jean Delannoy d'una manera iniqua, com si el talent hagués de ser sempre inversament proporcional a la satisfacció dels espectadors. No importa: la pel·lícula ha resistit la prova del temps i els que l'han denigrada ja no són d'aquest món... Bé, després de nosaltres, quedarà com una de les adaptacions més acabades de la primera novel·la psicològica francesa. | » |