Landa (vegetació)
La landa és una zona de vegetació de tipus matollar pròpia de l'Europa de clima atlàntic de substrats àcids i de les terres properes de clima plujós i on hi són abundants els brucs, les gatoses i les falgueres, entre altres plantes.[1] La landa espontània creix en zones en què l'estrès natural no permet que es formin boscs, com per exemple damunt de la línia arbòria i al costat de les torberes altes.[2] La major part de les landes atlàntiques són paisatges culturals conseqüència de l'agricultura i la ramaderia, i de l'extracció del pa d'herba com a fertilitzant, com a succedani de la palla als estables i com a material de construcció.
Des de la fi del segle xix la mecanització de l'agricultura, la reforestació, l'ús de fertilitzants, l'èxode rural i la urbanització van fer desaparèixer moltes landes, poc interessants perquè eren terres pobres sense gaire rendiment. Tot i això, sense intervenció humana o pasturatge intensiu, el paisatge de la majoria de les landes desapareixeria també i la natura evolucionaria vers ecosistemes més complexos (pastures, boscs) des que la capa d'humus comença a desenvolupar-se. La majoria de les landes que subsisteixen són parcs naturals que només es mantenen per una gestió meticulosa.[3] Els ramats de xais reintroduïts mantenen l'equilibri fràgil de la vegetació,[4] però per conservar —o recrear— el biòtop típic cal també organitzar incendis controlats i segar. Quan després d'uns anys, la capa d'humus ateny més de tres centímetres, la molínia comença embrostant la bruguera, la bruguerola i la gatosa, seguida per petits arbres i arbusts pioners.[3] Aleshores esdevé indispensable rascar el terra fins a la capa mineral i endur-se el rascat.[5][6]
A la landa seca creix principalment bruguerola i Deschampsia flexuosa. Hi proliferen també líquens com Cladonia rangiferina i altres cladònies. Els arbusts més freqüents són la ginesta i el ginebre comú. A les landes humides creix bruc, Molínia caerulea, herba de la gota, murta de Brabant, Gentiana pneumonanthe i Narthecium ossifragum.[2]
Els mamífers més freqüents són el conill, la llebre, diversos ratolins i guineus. Ocells típics són el gall de cua forcada, l'enganyapastors, el bitxac comú, la piula dels arbres, l'alosa vulgar i el botxí septentrional. A les àrees més humides habiten amfibis com la granota camperola, la granota roja i el gripau corredor. Pel que fa als rèptils, la landa és habitada pel llangardaix pirinenc, la sargantana vivípara, el vidriol, la colobra llisa, la serp de collaret i l'escurçó europeu.[2]
Referències
[modifica]
- ↑ «Landa (vegetació)». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 «Inleiding heide & stuifzand» (en neerlandès). Vereniging van Bos- en Natuurterreineigenaren. [Consulta: 31 agost 2015].
- ↑ 3,0 3,1 Mertens, Dirk; Meyer, Traute; Wormanns, Stefan; Zimmermann, Mathias. 14 Jahre Naturschutzgroßprojekt Lüneburger Heide (14 anys d'un gran projecte de protecció de la natura a la landa de Lüneburg) (en alemany). Niederhaverbeck: NSP, 2007, p. 28-29 (VNP-Schriften).
- ↑ Jurkschat, Michael. «Heidepflege mit Schafen (Manteniment de la landa amb ovelles)». Frankfurt (Oder): Landesamt für Ländliche Entwicklung, Landwirtschaft und Flurneuordnung. Arxivat de l'original el 2014-04-07. [Consulta: 31 agost 2015].
- ↑ Oschmann, Franz. «Plaggen (oder Schoppern) von Heideflächen». NABU, 04-12-2011. Arxivat de l'original el 2015-11-25. [Consulta: 31 agost 2015].
- ↑ van Ormelingen, Jan. «Heideherstel op 's-Hertogenheide (1)» (en neerlandès). Brussel·les: Agentschap Onroerend Erfgoed, 09-03-2015.