Dades | |
---|---|
Tipus | sistema |
Leidang (en nòrdic antic: leiðangr; en noruec nynorsk: leidang; en noruec bokmål i danés: leding; en suec, ledung; en llatí: expeditio) era una institució de lleva pública composta per bóndi (grangers lliures, bóndaherrin) típica de l'Escandinàvia medieval. Era una forma de servei militar per organitzar flotes i actuar en incursions i en la defensa del regne.[1]
El leiðangr es va establir en l'edat mitjana i no en l'era vikinga. Semblant als hundred dels pobles germànics, los centeni són descrits per Tàcit a l'any 98, i esmenta la poderosa flota dels suions, que podria basar-se en el leidang. Com que totes les fonts són medievals (la més primerenca, la institució legal dels gulating) correspondria al s. XI o al segle xii com més probable. Abans del leidang, la defensa del regne es devia basar en contribucions voluntàries per a la flota de defensa. Amb l'auge de les monarquies, la contribució esdevingué un deure.
El leiðangr era un sistema que organitzava una flota costanera per a la defensa, el comerç de tipus coactiu, saqueigs i guerres. La flota solia fer eixides durant dos o tres mesos d'estiu. Tots els homes lliures estaven obligats a participar en el leiðangr, i eren cridats a les armes quan les forces invasores amenaçaven el territori, però només una petita part de les naus participava en les expedicions que, sovint, eren profitoses. Molts magnats i caps tribals intentaven introduir-hi la seua gent tan sovint com era possible.
Les terres estaven dividides en districtes i componien la tripulació: skipreiða (en nòrdic antic), skipæn (en danés) o roslag (en suec). Els grangers havien de construir i equipar una nova nau. La grandària se n'establia amb un nombre de rems, en principi quaranta. A Noruega n'hi hagué fins a 279, d'aquests districtes. El cap se'n denominava styrimaðr o styræsmand ('el que dirigeix'), i la seua funció era de capità. La unitat més menuda era l'equip de camperols, que havien d'armar i proveir un remer (hafnæ en danés, manngerð en nòrdic antic).
Segons la Llei d'Uppland, els hundred d'Uppland havien de proveir almenys quatre naus cadascú, els de Västmanland dues naus i Roslagen una. Les antigues lleis de leiðangr exigeixen a cada home, com a mínim, armar-se amb una destral i una espasa, que se sumaven a l'escut i la llança, i per cada bancada de rems (normalment dos homes) un arc i 24 fletxes. Més tard, al segle xii i XIII, aquest codi es modificà i augmentaren l'equipament als ciutadans més rics, amb cascs i malles, escuts, llances i espases, que era l'equip mínim d'un llaurador acomodat o un burgés per a la guerra.
Al segle xi els nobles manaven aquestes lleves, tot i que a partir del segle xii fins al XIV no era estrany que un bisbe encapçalàs un leiðangr. En alguns indrets d'Escandinàvia, el leiðangr esdevingué un impost en els s. XII i XIII, pagat pels grangers lliures fins al s. XIX, tot i que la lleva del vaixell sovint era cridada a la guerra i fou comuna durant els segles XIII al XV. La flota leiðangr noruega arribà fins a Escòcia al 1260. L'ús de la lleva en forma d'impost, en lloc de proveir una força naval, era més freqüent a Dinamarca i Suècia que a Noruega, ja que el Regne de Noruega depenia més de les forces navals que de les de terra.
En temps de l'Anglaterra anglosaxona, la defensa es bastia en el fyrd, una milícia formada en els districtes amenaçats d'atac. El servei era de curta duració i els participants hi aportaven les seues armes i provisions. L'origen del fyrd pot trobar-se a partir del s. VII i sembla que l'obligació dels anglesos a servir en la lleva és anterior a qualsevol evidència escrita.
Se suposa que fou Alfred el Gran qui va desenvolupar el sistema del fyrd i el rei Harold II d'Anglaterra l'emprà molt al 1066, com a exemple de resistència a la invasió enfront d'Harald III de Noruega i Guillem I d'Anglaterra.[2]
L'estudiós David Sturdy és molt caut sobre el fyrd com a precursor de l'exèrcit nacional contemporani, compost per persones de qualsevol classe social: