Biografia | |
---|---|
Naixement | 5 maig 1924 Buenos Aires (Argentina) |
Mort | 8 setembre 1978 (54 anys) Buenos Aires (Argentina) |
Causa de mort | càncer ossi |
Sepultura | Cementiri Britànic de Buenos Aires |
Activitat | |
Ocupació | director de cinema, guionista |
Activitat | 1947 - |
Família | |
Pare | Leopoldo Torres Ríos |
Lloc web | torrenilsson.com.ar |
|
Leopoldo Juan Torre Nilsson[1] (Buenos Aires, 5 de maig de 1924-ibidem, 8 de setembre de 1978) va ser un realitzador, productor i escriptor argentí de vasta filmografia. Sobrenomenat Babsy, és un dels directors més importants i representatius del cinema argentí. Considerat pel crític de cinema italià Gian Luigi Rondi com el «número u argentí», li va dedicar un capítol del seu llibre El cine de los grandes maestros.[2] Les seves pel·lícules de caràcter intel·lectual van marcar la nouvelle vague del cinema argentí i van consagrar a actors com Graciela Borges, Bárbara Mujica, Elisa Christian Galvé, Alfredo Alcón, Elsa Daniel i Leonardo Favio.
Fill del director Leopoldo Torres Ríos (pionero del cine popular) de Clara May Nilsson, fundadora del Col·legi Highlands de Vicente López en 1944 (filla d'anglesos i amb ancestres suecs); nebot del realitzador Carlos Torres Ríos, es va formar en el mitjà cinematogràfic. Entre 1939 i 1949 va ser assistent de direcció del seu pare en dinou films i col·laborador en el guió de nou d'ells.
En la majoria de les seves pel·lícules es veuen reflectits temàtiques literàries i conflictes de la classe mitjana de la societat argentina d'aquells anys. Va debutar en la direcció amb el curtmetratge El muro (1947), els elements del qual evidenciaven una cerca literària i cert rebuig al cinema demagògic.
En 1949 va realitzar el seu primer llargmetratge codirigit amb el seu pare, El crimen de Oribe, adaptació de la novel·la El perjurio de la nieve, d'Adolfo Bioy Casares. El 1954 va dirigir Días de odio basada en el conte Emma Zunz de Jorge Luis Borges. El 1955 dirigí Graciela basada en la novel·la de Carmen Laforet, Nada guanyadora del Premi Nadal literari 1944 per la qual cosa l'Institut de Cinema de l'Argentina el va reconèixer com el millor realitzador de l'any. Amb La casa del ángel (1956) va iniciar una intensa col·laboració i producció amb Beatriz Guido (escriptora, novel·lista, guionista important, d'alguns films de Torre Nilsson: La caída, Fin de fiesta, La mano en la trampa), que va generar un estil dens i pervers que va marcar a tota una generació de directors joves en els anys seixanta. Es van conèixer el 1951 a casa de l'escriptor Ernesto Sabato i la seva relació (des del punt de vista creatiu una de les més fructíferes de l'època) va durar vint-i-set anys, fins a la seva mort.
Va dirigir pel·lícules sobre icones de la història i de la cultura de l'Argentina: Martin Fierro en 1968, sobre el principal caràcter del poema nacional de l'Argentina. El Santo de la Espada de 1970, sobre el General José de San Martín y Guemes: La tierra en armas de 1971 sobre Martín Miguel Guemes. Va ser ingressat al 7è Festival Internacional de Cinema de Moscou. La seva pel·lícula de 1973 Los siete locos va guanyar l'Os de Plata al 23è Festival Internacional de Cinema a Berlín. Alemanya.
Va estar casat amb l'escriptora Beatriz Guido, qui treball al costat d'ell i va servir de font d'inspiració en molts dels seus llibrets. Va ser reconegut com el primer director de cinema a l'Argentina sent aclamat i reconegut per la crítica fora del seu país, fent que la producció de cinema a l'Argentina fos coneguda en els Festivals Internacionals de Cinema.
Torre Nilson va morir de càncer en el seu natal Buenos Aires en 1978, a l'edat de 54 anys. Va ser inhumat al cementiri Britànic de Buenos Aires.
Els directors de cinema Javier i Pablo Torre són fills del seu primer matrimoni.
Any | Categoria | pel·lícula | Resultat |
---|---|---|---|
1961[4] | Premis FIPRESCI | La mano en la trampa | Guanyador |