Malaltia objecte | mixedema, thyrotoxicosis (en) , goll, tiroïditis autoimmunitària, thyroid carcinoma (en) , rare thyroid disease (en) , hipotiroïdisme i goll |
---|---|
Dades clíniques | |
Risc per l'embaràs | categoria A per a l'embaràs als EUA |
Via | via oral i administració intravenosa |
Grup farmacològic | tiroxina |
Codi ATC | H03AA01 |
Dades químiques i físiques | |
Fórmula | C15H11I4NO4 |
Massa molecular | 776,686699832 Da |
Punt de fusió | 232 °C |
Solubilitat en aigua | 105 g/L |
Vida mitjana | 1 setmana |
Identificadors | |
Número CAS | 51-48-9 |
PubChem (SID) | 5819 i 25201348 |
IUPHAR/BPS | 2635 |
DrugBank | DB00451 |
ChemSpider | 5614 |
UNII | Q51BO43MG4 |
KEGG | D08125 |
ChEBI | 18332 i 58448 |
ChEMBL | CHEMBL1624 |
PDB ligand ID | T44 |
AEPQ | 100.000.093 |
La levotiroxina, també coneguda com a L-tiroxina, és una forma sintètica de l'hormona tiroidal tiroxina (T₄).[1][2] S'empra per tractar la deficiència d'hormona tiroidal, incloent la forma més greu anomenada coma mixedematós.[1] També pot ser emprada per tractar i prevenir certs tipus de tumors tiroidals.[1] No està indicat per la pèrdua de pes.[1] Es pot prendre per via oral o intravenosa.[1] El seu efecte màxim es produeix a les 6 setmanes de la dosi.[1] Els efectes adversos per sobredosificació inclouen la pèrdua de pes, sufocacions, sudoració, ansietat, problemes d'insomni, tremolines i taquicàrdia.[1] No és recomanable el seu ús en pacients que han patit recentment un infart de miocardi.[1] El seu ús durant l'embaràs es considera segur.[1] Es recomana que la seva dosificació vagi acompanyada per mesures regulars de les concentracions plasmàtiques de la tirotropina (TSH) i T₄.[1] Bona part de l'efecte de la levotiroxina es produeix per la seva conversió a triiodotironina (T₃).[1]
La levotiroxina és una forma sintètica de la tiroxina (T₄), una hormona endògena secreta per la glàndula tiroidal, la qual es converteix en el seu metabòlit actiu: la L-triiodotironina (T₃).[3] T₄ i T₃ s'uneixen a les proteïnes receptores als nuclis celul·lars i provoquen efectes metabòlics mitjançant el control de la transcripció d'ADN i la síntesi proteica.[3] Com el seu homòleg natural, la levotiroxina és una molècula quiral en la seva L-forma.
L'absorció de levotiroxina administrada per via oral per part del tracte gastrointestinal varia del 40 al 80%, produint-se majoritàriament al jejú i a la part superior de l'ili.[3] L'absorció de la levotiroxina s'incrementa pel dejú i es redueix per certes síndromes de malabsorció, per certs aliments i per l'edat. La biodisponibilitat del fàrmac es veu reduïda per fibra digestiva.[3]
Més del 99% d'hormones tiroidals circulants s'uneixen a proteïnes plasmàtiques, incloent la transtiretina i l'albúmina.[4] Només la fracció lliure de l'hormona és metabòlicament activa.[4]
La ruta primària del metabolisme d'hormona tiroidal és mitjançant desiodinació seqüencial.[3] El fetge és el principal indret de desiodinació de T₄ i, juntament amb els ronyons, és responsable del 80% de la circulació de T₃ [5] A més de la desiodinació, les hormones tiroidals també s'excreten per via renal mitjançant la conjugació, glucuronidació i excreció directa per via biliar i intestinal, on pateixen els fenòmens de recirculació enterohepàtica.[4]
La semivida d'eliminació és de 6 - 7 dies per persones amb resultats fisiològics de laboratori, 9 - 10 dies per persones amb hipotiroïdisme i 3 - 4 dies per persones amb hipertiroïdisme.[4] Les hormones tiroidals s'excreten principalment per via renal (aproximadament un 80%), però l'excreció urinària es redueix amb l'edat.[4] El 20% restant de T₄ s'elimina per femta.[4]
La levotiroxina s'empra típicament per tractar l'hipotiroïdisme,[6] essent el tractament de referència per a aquesta malaltia[7] i essent necessària de per vida.[8] Les dosis de levotiroxina que normalitzen le concentracions sèriques de TSH poden no normalizar el colesterol LDL i el colesterol total.[9]
S'utilitza també per tractar el goll mitjançant la seva habilitat per a reduir la tirotropina (TSH), una hormona que es considera inductora del goll.[10][11] La levotiroxina es pot emprar en teràpia intervencionista en pacients amb malaltia nodular tiroidal o càncer tiroidal per suprimir la secreció de tirotropina.[12] Un subgrup de pacients amb hipotiroïdisme tractats amb dosis apropiades de levotiroxina descriuen la refractarietat dels símptomes malgrat la normalització dels nivells de TSH.[8] En aquests pacients, es requereix una avaluació clínica i de laboratori més detallada perquè els seus símptomes podrien tenir una altra causa més enllà de l'hipotiroïdisme.[8] A més a més, és important revisar les seves medicacions, ja que molts fàrmacs i suplements dietètics podrien afectar els nivells d'hormones tiroidals.[8]
Una altra utilitat de la levotiroxina és el tractament de l'hipotiroïdisme subclínic (nivells elevats de TSH amb nivells normals de T₄ lliure sense simptomatologia).[8] La naturalesa asimptomàtica d'aquests pacients provoca que la necessitat del seu tractament generi controvèrsia.[7] Un benefici de tractar aquesta població concreta amb levotiroxina és la prevenció d'hipotiroïdisme clínic[7] En aquests casos, es recomana que es tingui en compte el tractament en aquells pacients amb nivells inicials de TSH per sobre de 10 mIU/L, en aquells pacients amb nivells elevats d'anticossos antitiroidals, en aquells pacients amb símptomes d'hipotiroïdisme i nivells de TSH en l'interval de 5–10 mIU/L i en dones embarassades o que han manifestat el seu desig de gestació.[7] La dosificació oral per pacients amb hipotiroïdisme subclínic és d'1 μg/kg/dia.[4]
També és part del tractament del coma mixedematós, una forma greu d'hipotiroïdisme caracteritzada per alteracions de l'estat de consciència i hipotèrmia.[8] Pel fet de ser una emergència mèdica amb una taxa elevada de mortalitat, hauria de ser tractada en una unitat de medicina intensiva[8] amb teràpia de reemplaçament amb hormones tiroidals i un maneig intensiu de les complicacions orgàniques que s'hagin pogut produir.[7]
Les dosificacions poden variar segons el grup d'edat i la condició individual del pacient (incloent sexe, índex de masa corporal, pes corporal, adherència terapèutica, l'activitat de iodotirosina deionidases i l'etiologia de l'hipotiroïdisme).[13] Es recomanen avaluacions clíniques i monitorització dels nivells de TSH quan ja s'ha establert la dosificació.[14] La levotiroxina es pren oralment en dejú aproximadament 30 - 60 minuts abans dels àpats.[15] De la mateixa forma, la teràpia de reemplaçament amb hormones tiroidals es pren 30 minuts abans de la ingesta al matí.[8] Pels pacients amb problemes per prendre la levotiroxina pel matí, la dosificació prèvia a dormir és igualment efectiva.[8] Un estudi recent publicat a JAMA mostra eficàcia clínica superior de la levotiroxina quan es pren abans de dormir[16]
Una mala adherència terapèutica en prendre la medicació és la causa més comuna de nivells elevats de TSH en persones que han rebut dosificacions apropiades de levotiroxina.[8]
En casos de pacients d'edat avançada (per sobre dels 50 anys) i en persones amb antecedents coneguts o sospites de malaltia coronària, la teràpia amb levotiroxina no s'hauria d'inicar amb dosis completes.[3] Pel fet que les hormones tiroidals incrementen la demanda cardíaca d'oxigen incrementant el ritme cardíac i la seva contractibilitat, començar amb dosis més altes de levotiroxina podria induir a una síndrome coronària aguda o a una arrítmia.[8]
D'acord amb les categories d'embaràs de la U.S. Food and Drug Administration, la levotiroxina es considera de la categoria A.[3] A causa de l'absència d'increment del risc de malformacions congènites en dones embarassades que prenguin levotiroxina, la teràpia s'hauria de continuar durant la gestació.[3] A més a més, la teràpia s'hauria de dur a terme immediatament en dones diagnosticades d'hipotiroïdisme durant l'embaràs, ja que l'hipotiroïdisme s'associa a una taxa més elevada de complicacions: avortament espontani, preeclàmpsia i naixement prematur.[3]
Els requeriments d'hormones tiroidals s'incrementen durant tot l'embaràs.[8] Per aquesta causa, es recomana que les dones embarassades incrementin la teràpia a nou dosis setmanales de levotiroxina tan aviat com es confirma l'embaràs.[8] La repetició de les proves de funció tiroidal s'hauria de realitzar unes cinc setmanes després de l'increment de la dosificació.[8]
Malgrat la mínima presència d'hormones tiroidals en la llet materna, aquesta quantitat no té influència en els nivells plasmàtics d'hormones tiroidals de l'infant.[4] Més enllà d'això, la levotiroxina no ha demostrat causar efectes adversos ni en l'infant ni en la mare durant l'alletament.[4] Ja que són necessàries concnetracions adequades d'hormones tiroidals per mantenir una lactància normal, es recomana l'administració de dosis apropiades de levotiroxina durant l'alletament.[4]
La levotiroxina és segura i efectiva en infants amb hipotiroïdisme; l'objecitu del tractament infantil de l'hipotiroïdisme és assolir i preservar el desenvolupament intel·lectual i físic normals.[3]
Hi ha aliments i altres substàncies que poden interferir amb l'absorció de la levotiroxina. Les substàncies que redueixen l'absorció són l'alumini i el magnesi present a fàrmacs com els antiàcids, la simeticona, el sucralfat, la colestiramina, el colestipol i el sulfonat de poliestirè. El suc de pomelo pot retardar l'absorció de la levotiroxina pero, basant-se en un estudi de 10 persones sanes de 20 - 30 anys (incloent 8 homes i 2 dones), podria no tenir un efecte significatiu en la biodisponibilitat en persones joves.[17] Un estudi de vuit dones suggereix que el cafè podria interferir amb l'absorció intestinal de levotiroxina, encara que a un nivell inferior que la ingesta de segó.[18] Hi ha altres substànices que poden generar greus efectes adversos: la combinació de levotiroxina amb ketamina pot generar hipertensió i taquicàrdia;[19] els antidepressius tricíclics i tetracíclics incrementen la seva toxicitat i el liti pot generar hipertiroïdisme (encara que genera hipotiroïdisme més sovint) afectant al metabolisme del iodur i inhibint la levotiroxina sintètica.[20]
Els efectes adversos són generalment causats per dosificacions incorrectes. La supressió a llarg termini de TSH per sota dels valors normals generarà freqüents efectes cardiovasculars i contribueix a una reducció de la densitat òssia (es coneix bé que els nivells reduïts de TSH contribueixen al desenvolupament de l'osteoporosi).[21]
Una sobredosificació de levotiroxina provoca l'aparició d'hipertiroïdisme,[15] palpitacions cardíaques, dolor abdominal, nàusees, ansietat, confusió, agitació, insomni, pèrdua de pes i hiperfàgia.[22] Les reaccions al·lèrgiques al fàrmac es caracteritzen per símptomes com la dispnea o inflor a la cara o a la llengua. Una sobredosi aguda pot causar febre, insuficiència cardíaca, coma i insuficiència adrenal.
Una sobredosificació aguda massiva podria ser perillosa per la vida; està associada amb increment de l'activitat simpàtica i requereix tractament simptomàtic amb beta-bloquejants i de suport.[15]
Els efectes de la sobredosi apareixen entre 6 hores i 11 dies després de la ingesta.[22]
La levotiroxina està contraindicada en pacients amb hipersensibilitat a la levotiroxina sòdica o a qualsevol component de la formulació, en pacients amb infart miocardíac i en pacients amb tirotoxicosi de qualsevol etiologia.[4] La levotiroxina també està contraindicada en pacients amb insuficiència adrenal no corregida, ja que les hormones tiroidals poden causar una crisi adrenal aguda mitjançant l'increment de l'aclariment metabòlic de glucocorticoides.[3] En el cas de pastilles orals, la incapacitat per empassar càpsules constitueix una contraindicació addicional.[4]
La tiroxina va ser aïllada per primera vegada en la seva forma pura el 1914 alMayo Clinic per Edward Calvin Kendall mitjançant extractes de glàndules tiroidals de porc.[23] L'hormona va ser sintetizada el 1927 pels químics britànics Charles Robert Harington i George Barger.