Forma musical | himne nacional |
---|---|
Tonalitat | fa major |
Compositor | Alexandru Cristea (en) |
Lletra de | Alexei Mateevici (en) |
Limba noastră en (en català, la Nostra Llengua) és l'himne nacional de la República de Moldàvia des del 1994.[1][2] La lletra va ser escrita pel poeta romanès Alexei Mateevici[3] (1888 - 1917) nascut a Besarabia i la música va ser composta per Alexandru Cristea (1890 - 1942). El poema original conté dotze estrofes, de les quals cinc van ser usades per a l'himne. Estan marcades en negreta.
Abans del 1994, l'himne de la República de Moldàvia va ser el mateix que l'himne de Romania.[4] Les autoritats comunistes van usar la poesia com a lletra de l'himne, argumentant que no s'especifica si es tracta de l'idioma romanès o de l'idioma moldau, encara que el concepte de "llengua moldava" ni existia en el temps d'Alexei Mateevici. El vers "va despertar de la son de la mort" fa pensar en la lletra de l'himne de Romania.
Traducció no oficial:
La nostra llengua és un tresor
Submergit en grans abismes
Un rosari de pedres rares
Escampades sobre l'antiga terra.
La nostra llengua és foc que crema
En un poble, que de cop i volta
Va despertar de la son de la mort
Com el valent dels contes.
La nostra llengua és pura música,
El càntic dels nostres anhels,
Eixam de raigs, que travessen
Negres núvols i horitzons blaus.
La nostra llengua és la veu de el pa,
Mogut a l'estiu pel vent,
Parlant-lo, els vells
Amb la seva suor van santificar el país.
La nostra llengua és una fulla verda,
El tumult dels boscos eterns,
El tranquil Nistru, que en les seves ones perd
Les torxes dels estels.
No plorareu amb amargor
Per la pobresa de la vostra llengua,
Veureu que generosa és
La parla del nostre estimat país.
La nostra llengua és antigues cròniques.
Contes de temps oblidats;
Passant per les seves pàgines
T'estremeixes i tremoles.
La nostra llengua va ser triada
A aixecar lloances als cels,
Per parlar en altars i en cases
La saviesa de la veritat eterna.
La nostra llengua és llengua santa,
Llengua d'antics sofriments,
Que ploren i que canten
A la seva terra ancestral els camperols.
Ressusciteu per tant la vostra parla,
Corroïda pel temps,
Traieu el greix i la floridura
De l'oblit en la qual va ser sumida.
Recolliu la pedra brillant
Encesa pel mateix sol -
I tindreu al vessant
Un diluvi nou de paraules.
Ressuscitarà un tresor
Submergit en grans abismes,
Un rosari de pedres rares
Escampades sobre la vella terra.