El to és una característica fonològica que apareix en tots els continents, tot i que l'exemple típic són les llengües xineses d'Àsia. Un estudi sobre un ampli conjunt de llengües comprova que prop del 40% de les llengües són tonals.[1] Malgrat la seua àmplia difusió al món, les llengües tonals es concentren bàsicament en cinc zones:
El xinès mandarí és un idioma tonal. Té quatre tons principals:
El primer to, que es pronuncia de manera sostinguda, sense variació.
El segon to, que comença baix i acaba alt, tal com fem en català quan formulem una pregunta.
El tercer to, que comença mitjà, després baixa molt i acaba alt.
El quart to, que comença agut i acaba baix.
El to neutre, que es caracteritza per ser curt, usat bàsicament en partícules auxiliars (tot i que en realitat el to de les quals depén del to de la síl·laba anterior, i n'és el següent o el primer si n'és el quart el de la síl·laba precedent).
Cal dir que el tercer to, tal vegada el més difícil de pronunciar, té la qualitat de convertir-se en un segon to quan el precedeix un altre tercer to, i que quan es pronuncia acompanyat d'altres síl·labes (en la majoria dels casos) no es pronuncia el final elevat, sinó que resta com en un to baix.
La importància de la correcta pronúncia dels tons és gran, perquè pot donar motiu a malentesos i confusions. Per exemple, la síl·laba següent:
mā, en primer to, significa 'mare' en xinés, entre altres coses.
má, en segon to, pot significar 'sèsam'.
mǎ, en tercer to, pot significar 'cavall'.
mà, en quart to, significa 'renyar'.
ma, sense to, és una partícula interrogativa. A voltes s'indica sense marca o amb un punt (·) -indicant que no té un contorn específic- i la realització concreta en depén del to de les síl·labes adjacents. Els gramàtics del mandarí es refereixen a aquest to com el to lleuger (輕聲).
Gràcies al to es poden construir oracions inusuals però comprensibles com aquestes:
En les síl·labes anteriors, però, hi ha uns quants caràcters diferents amb significats també diferents, que veient-los escrits creen dubtes, i en el llenguatge parlat, tot i que sonen igual, es poden distingir pel context.
En canvi, el poema de Zhào Yuánrèn «施氏食獅史» (shīshìshíshīshǐ, o siga 'Poeta menjalleons en el cau') ha de comunicar-se per escrit, perquè verbalment és impossible d'esclarir: