Biografia | |
---|---|
Naixement | (de) Karoline Wilhelmine Charlotte Blamauer 18 octubre 1898 Viena (Àustria) |
Mort | 27 novembre 1981 (83 anys) Manhattan (Nova York) |
Causa de mort | càncer |
Sepultura | Mount Repose Cemetery (en) Haverstraw (en) |
Altres noms | Lotte Lenya |
Residència | Nova York (1935–1981) Costa Blava (1933–1934) Kleinmachnow (1932–1933) Berlín (1921–1932) Zúric (1913–1921) Viena (1898–1913) |
Activitat | |
Camp de treball | Teatre, pel·lícula, televisió i òpera |
Ocupació | actriu de teatre, actriu, monologuista, actriu de cinema, cantant d'òpera |
Activitat | 1928 - |
Gènere | Musical |
Veu | Contralt |
Instrument | Veu |
Família | |
Cònjuge | Richard F. Siemanowski (1971–1973), divorci Russell Detwiler (1962–1969), mort del cònjuge George Davis (1951–1957), mort del cònjuge Kurt Weill (1937–1950), mort del cònjuge Kurt Weill (1926–1933) |
Premis | |
Lloc web | kwf.org… |
|
Lotte Lenya (o Lotte Lenja), nascuda Karoline Wilhelmine Charlotte Blamauer (Viena, Imperi Austrohongarès, 18 d'octubre de 1898 − Nova York, Estats Units, 27 de novembre de 1981), va ser una actriu i cantant austríaca nacionalitzada estatunidenca,[1] nominada a l'Oscar a la millor actriu secundària i al Globus d'Or en la mateixa categoria per La primavera romana de la senyora Stone[2] Stone. Va ser una de les figures més importants del Berlín de preguerra i, en el seu exili nord-americà, de l'espectacle nord-americà.
Va ser la musa inspiradora del compositor Kurt Weill, el seu marit, que la va definir així: és pèssima mestressa de casa però excel·lent actriu, no sap llegir música, però quan canta, el públic l'escolta com si estigués sentint Enrico Caruso.
Va treballar com a ballarina i actriu a Zúric i es mudà després a l'efervescent Berlín de la República de Weimar, llavors un dels centres culturals més dinàmics d'Europa.
Va contreure matrimoni amb el compositor Kurt Weill el 1926 i va començar a participar en els drames musicals del seu espòs i del seu col·laborador Bertolt Brecht, com Aufstieg und Fall der Stadt Mahagonny de 1926 i L'òpera dels tres rals, de 1928. Lenya va ser la musa de Weill i conformaren un duo llegendari.
La parella va fugir de l'Alemanya nazi cap a París, on ella va cantar en Els set pecats capitals (Die sieben Todsünden) el 1933.
Es van establir a la ciutat de Nova York el 1935 i Lenya va fer el seu debut en Der Weg der Verheißung de 1937.
Després de la mort de Weill, participa en la reestrena de L'òpera dels tres rals, i actua després en Brecht on Brecht de 1962, Mare Coratge (Mutter Courage und ihre Kinde) de 1965 i com a Fraulein Schneider en l'original Cabaret de 1962, així com en diversos films com Des de Rússia amb amor (en què va ser premiada).[3]
Les seves versions de les cançons de Weill són considerades definitives; Lenya era una cantant intuïtiva, posseïa un timbre de veu molt particular, i tot i que desafinada, el seu particular fraseig i intenció la van convertir en una espècie d'Édith Piaf alemanya.
Lenya va immortalitzar cançons com Mack the Knife, Alabama Song, Surabaya Johnny i d'altres. Continua sent el símbol berlinès per excel·lència i el referent per a cantants de l'època com Greta Keller, Gisela May, Hildegard Knef i Marlene Dietrich.
El seu estil ha estat imitat per cantants d'avui com Ute Lemper i la soprano Teresa Stratas, que va gravar les últimes cançons inèdites de Weill a petició de Lenya.