Maduixera
|
No s'ha de confondre amb maduixot. |
Fragaria vesca  | |
|---|---|
 | |
| Dades | |
| Font de | fulla de maduixera, maduixa silvestre i wild strawberry seed (en)  |
| Taxonomia | |
| Superregne | Eukaryota |
| Regne | Plantae |
| Ordre | Rosales |
| Família | Rosaceae |
| Gènere | Fragaria |
| Espècie | Fragaria vesca L. 1753 |
| Nomenclatura | |
| Sinònims |
|
| Subespècies | |
| |
.svg){kind=icon}
La maduixera,[1] fraulera[2] o fraguera[3][4][5] (Fragaria vesca) és una planta herbàcia perenne, vivaç, estolonífera, de fulles trifoliades, de flors blanques i de fruits en núcula, disposats sobre receptacles carnosos i vermells, anomenats en conjunt maduixes. Poden tenir fins a cinc flors per planta, amb cinc pètals que es toquen, de color crema. És de port baix i es multiplica vegetativament per estolons o sexualment a través de llavors. La temperatura òptima de creixement és 10-13 °C a la nit i 18-22 °C durant el dia. A l'hivern alenteix el seu metabolisme i quan va arribant l'estiu dona la màxima esplendor de fruit. Arriba a assolir una altura entre 5 i 30 centímetres.
Les espècies de maduixa són originàries de les regions holàrtica i neotropical. Es fa en boscos o llocs ombrívols. En estat silvestre, es pot trobar en totes les zones temperades de l'hemisferi Nord. És conreada pels seus fruits anomenats fragues, fraules o maduixes, però ha estat quasi totalment substituïda per la fraga, fraula o maduixot, un híbrid o encreuament en part d'origen americà.
Hàbitat
[modifica]Es pot trobar en boscos temperats, en les vores dels camins, matolls... En estat silvestre es troba en totes les zones temperades de l'hemisferi nord, tot i que es pot cultivar en tot el món. Creix en les orles dels boscos, clars, en zones humides, en general. Des del nivell del mar als 1900 m d'altitud. Es caracteritza de comunitats de la classe Epilobietea angustifolii de plantes vivaces, que estan denominades per hemicriptòfits de port elevat i aspecte megafòrbic. Es desenvolupen sobre sòls que han patit una ràpida mineralització de la matèria orgànica que ha estat ocasionada per tallades, cremades, obertura de camins o pistes forestals. El pH òptim del sòl per tal que pugui créixer la Fragaria vesca és entre 4.5 i 7.5. Als Països Catalans manca a les Balears i només es troba al nord del País Valencià de 1.000 a 1.600 metres d'altitud. Al Principat de Catalunya la podem trobar a les quatre províncies.
La forma vital segons Raunkjaer és l'hemicriptòfit, ja que els meristemes es troben just arran de terra en l'estació desfavorable.
Morfologia
[modifica]És una planta perenne i herbàcia amb pilositat de tipus pubescent perquè presenta pèls curts i suaus.
La tija és de tipus epigea (es desenvolupa a l'aire), de mida reduïda (per la qual cosa s'anomena corona) i prima amb escames foliars. En diversos punts li sorgeixen els estolons que donaran lloc a noves plantes.
La rel és fasciculada i se'n distingeixen rels primàries (més grosses i de color cafè fosc) i rels secundàries (més primes i de color marfil). La seva forma és cònica, i poden arribar a una profunditat que oscil·la entre els 40 i els 80 centímetres.
La fulla és simple, trilobulada, peciolada i amb una divisió de marge dentada. La textura és herbàcia per la part superior i de naturalesa sedosa pel revers. La seva nervadura és pennada.
Poden haver-hi flors perfectes (hermafrodites) que tenen òrgans masculins i femenins (estams i pistils respectivament) o imperfectes (unisexuals), amb un sol òrgan femení o masculí. Les flors blanques s'organitzen en inflorescències cimoses, de tiges no modificades, en les que una bràctea substitueix en cada nus a una fulla mentre que la gemma axil·lar d'aquesta es desenvolupa en una branca secundària o eix de la inflorescència.
La flor és de simetria actinomorfa. El periant està compost per un calze de cinc sèpals i la corol·la està formada generalment per cinc pètals de color crema. Aquests pètals són de forma variable (el·líptics, arrodonits...)
A l'androceu hi ha nombrosos òrgans masculins, anomenats estams, compostos cadascun per un filament de longitud variable que sosté les anteres (contenen el pol·len). Les anteres estan disposades en tres verticils, fonamentalment en múltiples de cinc i poden arribar fins a quaranta, inserits en la perifèria del receptacle, un òrgan que té forma de copa invertida. Tenen un calze de cinc peces esberlades, cinc pètals arrodonits, nombrosos estams i pistils.
El gineceu està compost per nombrosos carpels lliures localitzats en la zona axial del receptacle floral. De cadascun sorgeix un estil lateral que fineix en un estigma engruixit.
L'ovari és súper i la concrescència és pluricarpel·lar de tipus apocàrpic.
Quan fructifica el receptacle floral, augmenta de mida fins a arribar als 10 o 17 mm adquirint forma ovoide i color vermell intens. Sobre el receptacle es disposen nombrosos aquenis d'uns 0,8 mm, que són en realitat els autèntics fruits, formant-se un eteri d'olor vermell, dolç i aromàtic.
El fruit, anomenat maduixa o fraula, és el resultat de l'agregació de molts carpels secs diminuts sobre un receptacle hipertrofiat de color vermell escarlata.
La planta pol·linitza tant per insectes com pel vent.
Les maduixes contenen una gran quantitat d'àcids orgànics i vitamina C, substàncies minerals i sucres per la qual raó és molt apreciat pel seu gust i les seves aplicacions en medicina. Altres components actius són: pigments, olis essencials, tanins i flavonoides. Tenen un gust dolç i àcid.
Conreu
[modifica]Les maduixeres que es conreen habitualment són plantes no híbrides de les espècies Fragaria vesca (maduixera europea) o Fragaria virginiana (maduixera nord-americana). El maduixot o fraga és, en canvi un híbrid.
La maduixera és un cultiu que s'adapta molt bé a tota mena de climes, tot i així la seva temperatura mínima biològica és de 6 °C. A temperatures inferiors a 12 °C apareixen fruits deformats a causa del fred. La part vegetativa de la maduixera és altament resistent a gelades, arribant a suportar temperatures fins a – 20 °C, encara que els òrgans florals són malferits quan els valors són inferiors a 0 °C. Els valors adequats per a una fructificació adequada se situen rodejant els 15-20 °C de mitjana anual. Per tal que la maduixera tingui un desenvolupament favorable, necessiten un sòl sorrenc. Rics en humus, però poden créixer en qualsevol mena de terreny mentre estiguin ben drenades.
A les zones fredes, les maduixes solen plantar-se al principi de la primavera, i a mitjan estiu, o més tard als llocs més càlids. Les plantes formen el fruit a la primavera de l'any següent, entre març i agost, i la resta de mesos de l'any s'alenteix el seu creixement. Hi ha varietats que produeixen a la tardor una segona collita de fruits més petits. Gairebé tots els maduixers es multipliquen mitjançant estolons els quals es formen en uns dos mesos després de l'estació de l'any de plantació.
La maduixera té una vida mitjana de 4-5 anys, però quan és cultivada per a treure'n rendiment econòmic només és útil durant dos anys, ja que després es torna feble i vulnerable davant plagues i insectes, i per això s'han de treure del camp de recol·lecció i substituir-les per noves. La collita es fa evitant les hores més caloroses del dia perquè es conservin millor i mai no s'emmagatzemen o transporten en grans recipients per a evitar-ne l'esclafament.
Són paràsits del maduixer insectes com el borinot de la rosa, que forada les fulles i pon ous a les flors; el piral de la vinya i els minadors de les fulles.
Contingut químic i aplicacions terapèutiques
[modifica]El rizoma, l'arrel i les fulles componen la droga (part utilitzada).
Els components actius del fruit de la maduixera són els pigments, olis essencials, vitamina C, tanins i flavonoides.
A les fulles, els principis actius que trobem són tanins condensats, flavones, flavonoides, leucoantocianòsids, traces d'oli essencial, petites quantitats d'àcid ascòrbic, alcohol tripèrnic: fraganol, sals potàssiques. L'arrel presenta tanins catèquics (12%) i pirogàl·lics; alcohol tripèrnic: fraganol, sals potàssiques. Als fruits trobem abundants derivats antociànics, oli essencial, pectina, heteròsid (fragaròsid).
Les fulles i les arrels s'utilitzen en infusions i són diürètiques i astringents (pel seu alt contingut en tanins). Els tanins donen una acció astringent (antidiarreica i hemostàtica local) i les sals de potassi una acció diürètica. A causa de la composició present en fulles, pot utilitzar-se contra diarrees, enterocolitis i en estats en els quals es requereix una augmentació de la diüresi, com és el cas d'afeccions genitourinàries (cistitis, uretritis, pielonefritis, oligúria i urolitiasi), hiperazotèmia, gota, hipertensió arterial, edemes i sobrepès acompanyat de retenció de líquids.
En ús tòpic s'utilitzen els components de les fulles per a ferides i ulceracions dèrmiques, bucals o corneals, blefaritis, conjuntivitis, parodontopaties, faringitis, èczemes, eritemes, prurits i vulvovaginitis.
La ingesta del fruit combat la fragilitat capil·lar, les varius i les hemorroides. També s'empra per a alleujar la reuma i l'artritis. Gràcies als seus derivats antociànics, ajuda l'absorció de la vitamina C (efecte vitamínic P).
Tanmateix, també presenta certes contraindicacions pel que fa a les fulles davant la gastritis i l'úlcera gastroduodenal. Això es deu al fet que els tanins poden irritar la mucosa gàstrica. Els efectes secundaris que se li atribueixen per via interna són una coloració vermellosa de l'orina i les femtes (per l'eliminació de pigments) encara que no té una patologia rellevant. Per altra banda els fruits contenen glicoproteïnes que poden provocar al·lèrgies en persones hipersensibles. Sempre que s'empri aquesta planta cal assegurar-se que fulles i fruits provenen de cultiu biològic (la producció agrícola intensiva requereix l'aplicació freqüent d'insecticides i herbicides). En definitiva es pot dir que la toxicitat no és de gaire importància en aquesta planta, per bé que les fulles pansides sí que presenten una certa toxicitat.
Aplicacions culinàries
[modifica]Quant a les aplicacions culinàries, les maduixes s'utilitzen per preparar melmelades i postres. Tradicionalment, s'han utilitzat per a donar color a merengues, nates i batudes amb llet per a l'elaboració de gelats. És habitual menjar-se-les amb nata, sucre o regades amb moscatell.
Són apreciades molt pel seu contingut en vitamines i minerals i les seves propietats reconstituents i depuratives.
Les seves fulles s'utilitzen per a aromatitzar guisats de carn. També per a preparar un té depuratiu i calmant que, malgrat que tenyeix l'orina d'un color vermellós, no té contraindicacions.
Altres aplicacions
[modifica]Com passa amb altres rosàcies, aquesta planta s'associa a l'amor. Però pel color roig del fruit, les maduixes madures són símbol de sensualitat i passió. Es diu que si una dona embarassada porta damunt seu una bosseta amb fulles de la maduixera, aquestes alleugen les molèsties de l'embaràs.
Notes
[modifica]- ↑ «maduixera». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
- ↑ «fraulera». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
- ↑ «fraguera». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
- ↑ Fraules i maduixes https://dodeparaula.blogspot.fr/2011/06/fraules-i-maduixes.html
- ↑ Fraula (≠ "fressa", maduixa). Fressa, com a nom de la fruita "Fragaria vesca", no apareix documentat fins a 1859, al diccionari de "Unos amigos", com a nom secundari respecte de fraula (llatí FRAGULA), que és encara l'únic que duu el D.Fig. Aquest, però, devia coexistir amb un sinònim manduixa, recollit pel D.Amg.2 (que, però, no el considera ben equivalent de fraula: aquesta és en llatí Fragum; aquella és Fragaria vesca), pel VME (1935) i pel DCVB, avui conservat a Menorca. Aquest sinònim, amb tot, devia ser minoritari, ja que no se n'ha trobat cap altre testimoni del dinovè, mentre que fraula és a tots els repertoris lexicogràfics d'aqueix segle, incloent-hi BBCB (1876, 1889 i 1896), que el posa al costat del castellanisme: "Ses fréssas, fraulas ............ Las fresas." Al començament del segle xx, fraula devia tenir una certa vitalitat, car el DCVB en recull l'ús dels dos literats il·lustres de Campanet, Miquel dels S. Oliver i Llorenç Riber. Diu el primer: "De taronges y de fraules / y de viandes exquisides" (Obres, I, 227); i el segon: "Gramponaven les tímides maduixes, que allà en dèiem fraules"(Riber Miny. 120). I en tenim també testimoni a les rondalles de Mn. Alcover: "taronges i cireres i fraules i pomes i peramenys" (ARM, XIV, 1969, p. 21). Sembla, però, que en aquest segle hi ha hagut una desaparició bastant ràpida de fraula, empesa pel forasterisme, si bé encara és recollida per VME (1935). Al mapa corresponent de l'ALC, amb informacions recollides als anys 1950, només a Sóller es recull el mot autòcton, i encara al costat de fressa, el general. Avui en dia, fressa (o fresa, a Sóller) s'ha imposat definitivament al parlar popular, probablement reforçat per la importació massiva que se'n fa de la resta de Catalunya, i només qualque persona vella recorda el nostre nom patrimonial. La tradició balear -que és igualment la del valencià i de l'alguerès- és, doncs, d'usar fraula en tots els usos.
Bibliografia
[modifica]- VV.AA., Botànica, Ed. McGrawHill-Interamericana, Madrid 2003
- P. Font Quer, Diccionario de botánica, Ed. Labor, Barcelona 1982
- Murray W. Nabors, Introducción a la botánica, Ed. Pearson, Madrid 2006