Tipus | leucodistròfia, malaltia neurodegenerativa hereditària, malaltia degenerativa dels ulls, malaltia autosòmica dominant i malaltia |
---|---|
Epònim | William Stewart Alexander (en) |
Especialitat | endocrinologia i neurologia |
Patogènesi | |
Associació genètica | GFAP (en) |
Classificació | |
CIM-11 | 8A44.2 |
CIM-10 | E75.2 |
CIM-9 | 331.89 |
Recursos externs | |
Enciclopèdia Catalana | 0002350 |
OMIM | 203450 |
DiseasesDB | 30685 |
MeSH | D038261 |
GeneReviews | Panoramica |
Orphanet | 58 |
UMLS CUI | C0270726 |
DOID | DOID:4252 |
La malaltia d'Alexander és una malaltia genètica extremadament rara, normalment d'aparició en la infància i pertanyent al grup de les leucodistròfies. Aquest grup de malalties neurològiques es caracteritza per la destrucció progressiva de la substància blanca del cervell. La malaltia d'Alexander es manifesta per l'aparició de retard mental i anormalitats físiques, especialment macrocefàlia, per la presència de fibres de Rosenthal i patrons de neuroimatge característics. La malaltia progressa fins a un desenllaç mortal en la major part dels casos. La malaltia rep el nom pel patòleg neozelandès William Stuart Alexander, que va descriure la síndrome el 1949 juntament amb la professora Dorothy Rusell en el London Hospital.[1]
La prevalença de la malaltia és desconeguda. La major part dels casos es donen de forma esporàdica, sense que existeixi un historial familiar de propensió a la malaltia. Entre altres coses, això significa que els pares que tenen un fill amb la malaltia, tenen una probabilitat molt baixa que següents fills la tinguin, no obstant això, existeixen algunes famílies amb més d'un fill afectat. És possible que existeixi una heretabilitat de la propensió a patir mutacions "de novo" en general en la descendència. Així mateix, existeixen dos casos de famílies en què la malaltia s'hereta de forma dominant.[2] En tots dos, l'aparició és posterior als 25 anys. Fins al 2005 existien tan sols 57 casos descrits. S'han publicat 500 casos des de la seva descripció el 1949.[3]La malaltia és més freqüent en dones (proporció 3:1). És una malaltia degenerativa.
En principi, es va observar l'acumulació en el cervell entorn dels astròcits i a la barrera hematoencefàlica d'unes estructures característiques eosinòfiles i vermiformes que es van cridar fibres de Rosenthal, en honor del patòleg alemany Werner Rosenthal qui les va descriure en 1989 en la siringomielia. Aquestes estructures eren riques en PAFG i en una proteïna de xoc tèrmic anomenada α-B-Cristal·lina.
L'alteració subjacent va ser caracteritzada el 2001 per Messing i col·laboradors.[4] Es tracta d'una malaltia de caràcter genètic autosòmica dominant, originada en la major part dels casos per una mutació puntual de novo en el gen de la proteïna àcida fibrilar glial. Aquest gen està situat en la banda q21 del cromosoma 17 (17 q21). Li i col·laboradors van observar que en 24 de 28 casos del seu estudi, el cromosoma portador és el patern, amb el que sembla que la mutació es dona molt més en l'espermiogènesis que durant el desenvolupament embrionari. Sembla que no hi ha una relació amb l'edat del pare.[5]S'han descrit més de 49 mutacions o al·lels patològics que poden desencadenar la malaltia:
Fins avui, el mecanisme proposat més acceptat per explicar la malaltia seria el següent:[8]
La malaltia d'Alexander és primàriament una alteració dels astròcits, que formen part de les cèl·lules de suport de les neurones (neuròglia). Entre els astròcits, els més comuns en la substància blanca són els de tipus fibrós.[10]Aquests últims es caracteritzen perquè en el seu citoesquelet contenen un filament intermedi, la ja esmentada PAFG, que en mutar construeix una estructura proteica defectuosa. Aquesta s'emmagatzema juntament amb la ubiquitina i altres dues proteïnes de xoc tèrmic, les ja conegudes fibres de Rosenthal. Es poden localitzar en tot el sistema central, tant en el cervell com en la medul·la espinal, però especialment en el veïnatge dels vasos sanguinis de la superfície del cervell. Les imatges per microscòpia electrònica mostren un vincle estret entre les fibres de Rosenthal i els filaments intermedis. A més existeix desmielinització histològicament parlant en els afectats tardans, o absència de mielinització en els nens. Es troben afectades igualment les fibres sensorials i les motores. En l'aparició primerenca amb macrocefàlia és comuna la degeneració de la substància blanca i de vegades s'acompanya també d'hidrocefàlia.
No obstant això, les àrees desmielinitzades no coincideixen amb la distribució de les fibres de Rosenthal, per això sembla que la desmielinització i l'aparició de fibres semblen ser manifestacions independents de la malaltia. No obstant això s'assumeix que la desmielinització es produeix per la degeneració final dels astròcits.
Taula1: QUADRE CLÍNIC de malalts diagnosticats mitjançant MRI de malaltia d'Alexander en una mostra de 5 i 14 pacients respectivament, segons van der Knaap i d'altres[11] | ||
---|---|---|
Signes observats | Variant infantil | variant juvenil |
Nº de pacients | 5 | 14 |
Edat de primeres manifestacions | naixement a 4 setmanes | <2 anys |
Retard desenvolupament motor | sever(5) | sever(2)moderat(11)no observat(1) |
Principal indicador motor | cap(3)agafar(2) | marxa(12)asseure's(2) |
Retard desenvolupament mental | Sever(5) | moderat(13) |
Problemes de conducta | 2 | 9 |
Epilèpsia | Severa (5) | Moderada (11) |
Problemes d'alimentació | 5 | 12 |
Vòmits | 5 | 6 |
Dificultats per empassar/asfíxia | 4 | 11 |
guany pes insuf | 5 | 5 |
Problemes de parla | 2, no aplicable en 3 | 14 |
Macrocefàlia | 4,98º percentil en 1 | 9,98º percentil en 2/no obs. en 3 |
Pobre contacte visual | 5 | 0 |
Hipotonia | Generalitzada (2) axial(3) |
Generalitzada (3) |
Hipertonia de membres | 3 | 8 |
Hiperreflexia | 5 | 14 |
Atàxiacerebel·lar | No comprovable | 12 |
Signes extrapiramidals | 3 | 3 |
Deterioració | ràpid(3)moderat(2) | lent(11)moderat(1) |
Edat de defunció | 4 mesos a 2¹/₂ anys | 7-18 anys en 4 casos |
La malaltia té diverses formes que difereixen en el seu quadre clínic i en l'edat d'aparició, tenint totes elles el tret distintiu de la degeneració fibrinoide dels astròcits amb fibres de Rosenthal. Des de 1976 es reconeixen tres formes de la malaltia:[12]
El diagnòstic havia estat durant molt temps difícil, a causa que la majoria dels signes podien donar-se també en altres leucodistròfies, de manera que la prova diagnòstica de confirmació consistia en una biòpsia cerebral que revelés les fibres de Rosenthal. En ocasions això s'efectuava post mortem en la necròpsia. No obstant això, aquesta prova resulta bastant invasiva i es va veure la necessitat de buscar altres possibilitats aprofitant les noves tècniques d'imatge per MRI. El març de 2001 l'eminent neuròloga Marjo van der Knaap i el seu equip van poder establir una sèrie de criteris que provaven en un 90% dels casos l'existència de la malaltia.[11] Es considera que la presència d'almenys 4 dels següents criteris donen un resultat diagnòstic positiu: