El maltractament infantil es pot definir com tot acte o accident, únic o repetit que per acció o omissió provoca dany físic o psicològic a una persona menor d'edat, ja sigui per part dels seus pares, altres membres de la família o cuidadors que, encara que siguin externs a la família, han de ser supervisats per aquesta. L'ONU considera que el maltractament infantil que impliqui violència sexual, física o emocional suposa un greu atac als drets internacionals del nen de 1959.[1]
A. Martínez Roig presenta aquesta classificació dels maltractaments infantils:[2]
Es produeix dintre la llar habitual de la família. Els agressors directes són gent que conviu amb l'infant i és responsable directe de l'educació, la formació i la cura en general d'aquest. Els tipus de maltractaments dins d'aquest tipus són: negligència, maltractament físic, maltractament emocional o psicològic, maltractament sexual, maltractament prenatal i la síndrome de Münchhausen per poders.
Ocorre fora de l'àmbit familiar. No sol ser evident a curt termini. Pot ocórrer que no hi haja contacte directe entre l'agressor i l'infant. Els tipus de maltractament extrafamiliar són:
El coneixement de les causes, el com i el perquè, del maltractament infantil beu del sentit comú i el coneixement científic.[3]
Martínez Roig rebutja que hi haja una tipologia de l'abusador, sinó que afirma que "és possible que qualsevol persona en determinades situacions sociofamiliars de déficit o d'excés pugui adoptar una conducta d'abús".[3]
A partir que el 1964 Kempe publicara la descripció de la síndrome del nen apallissat es van presentar teories que tractaven d'explicar el fenomen.[3]
Els principals grups de teories són:[3]
Dins de l'administració autonòmica existeix la unitat de detecció i prevenció del maltractament infantil (UDEPMI) que té l'objectiu prioritari de donar assistència telefònica en relació a casos de maltractament infantil, mitjançant les següents funcions:
Amb l'objectiu de millorar mecanismes de detecció i prevenció dels maltractaments infantils es va crear el 2007 el Registre Unificat de Maltractaments Infantil (RUMI), una base de dades espanyola que incorpora informació sobre els futurs nadons i les persones que tenen entre 0 i 18 anys que han estat o poden ser víctimes. Les dades, proporcionades pel col·lectiu de professionals de la salut, ensenyament, seguretat ciutadana i serveis socials, així com les notificacions administratives i les resolucions judicials permeten fer un seguiment dels casos, identificar i acumular sospites o reincidències de manera immediata i millorar les possibilitats de prevenció.[4][5][6]
La DGAIA i les institucions elaboren programes específics de prevenció. Normalment, aquests són convenis amb l'administració local i les entitats socials sense ànim de lucre:
Per aquest motiu, les unitats encarregades de la detecció i prevenció dels maltractament infantils solen usar-los com a instruments per aplicar-hi tant programes de prevenció com en, alguns casos, tractament.
Els mitjans de comunicació cometen sovint errors a l'hora d'informar sobre fets relatius al maltractament infantil. Per a això, el Consell de l'Audiovisual de Catalunya i el Col·legi de Periodistes de Catalunya van publicar el 2014 un manual d'estil.[7]