Reger va compondre principalment Lieder, música de cambra, música coral i obres per a piano i orgue. Posteriorment, es va dedicar a composicions orquestrals, com les populars Variacions i Fuga sobre un tema de Mozart (1914), i a obres per a cor i orquestra com Gesang der Verklärten (1903), Der 100. Psalm (1909), Der Einsiedler i el Hebbel Requiem (tots dos de 1915).
Nascut a Brand, Baviera, Reger va ser el primer fill de Josef Reger, un professor d'escola i músic aficionat, i de Katharina Philomena. La devota família catòlica es va traslladar a Weiden el 1874. Max tenia només una germana, l'Emma, després que altres tres germans van morir a la infància. Quan va fer cinc anys, Reger va aprendre orgue, violí i violoncel del seu pare i piano de la seva mare.[1][2] De 1884 a 1889, Reger va prendre classes de piano i orgue d'Adalbert Lindner, un dels alumnes del seu pare. Durant aquest temps, va actuar amb freqüència com a organista substitut de Lindner a l'església parroquial de la ciutat.[1] El 1886, Reger va entrar a l'Escola Preparatòria Reial segons els desitjos dels seus pares per preparar-se per a una professió docent.
El 1888, Reger va ser convidat pel seu oncle Johann Baptist Ulrich a visitar el Festival de Bayreuth, on va escoltar les òperes de Richard WagnerDie Meistersinger von Nürnberg i Parsifal. Això va deixar una profunda impressió i va fer que Reger decidís seguir una carrera musical. A finals d'estiu d'aquell any, Reger va escriure la seva primera composició important, l'Obertura en si menor, una obra inèdita per a orquestra de 120 pàgines. Lindner va enviar la partitura a Hugo Riemann, que va respondre positivament però el va advertir de la influència de Wagner i d'escriure melodies en comptes de motius.[1][3] Reger va acabar l'escola preparatòria el juny de 1889. També aquell any, va compondre un Scherzo per a quartet de corda i flauta en sol menor, un quartet de corda de tres moviments en re menor i un Largo per a violí i piano. A petició del seu pare, va enviar aquestes dues últimes obres al compositor Josef Rheinberger, professor a la Universitat de Música i Arts Escèniques de Munic, que va reconèixer el seu talent. Reger finalment va buscar una carrera musical malgrat les preocupacions del seu pare.[1][4]
El 1890, Reger va començar a estudiar teoria musical amb Riemann a Sondershausen, després piano i teoria a Wiesbaden.[5] Les primeres composicions a les quals va assignar números d'opus van ser la música de cambra i el Lieder. Com a pianista concertista, va compondre obres tant per a piano com per a orgue.[5] La seva primera obra per a cor i piano a la qual va assignar un número d'opus va ser Drei Chöre (1892).
Reger va tornar a casa dels seus pares a Weiden a causa d'una malaltia el 1898, on va compondre la seva primera obra per a cor i orquestra, Hymne an den Gesang (Himne al cant), op. 21.[5] A partir de 1899, va cortejar Elsa vonBercken que al principi el va rebutjar.[6] Va compondre moltes cançons, incloent-hi els poemes d'amor Sechs Lieder, op. 35.[7] Reger es va traslladar a Múnic el setembre de 1901, on va obtenir ofertes de concerts i on va començar el seu ràpid ascens a la fama. Durant la seva primera temporada a Múnic, Reger va participar en deu concerts com a organista, pianista de cambra i acompanyant. Els ingressos d'editorials, concerts i ensenyaments particulars li van permetre casar-se l'any 1902. Com que la seva dona Elsa era una protestantdivorciada, va ser excomunicat per l'Església catòlica. Va continuar component sense interrupcions, per exemple Gesang der Verklärten, op. 71.[5]
El 1907, Reger va ser nomenat director musical de l'Església de la Universitat de Leipzig, càrrec que va ocupar fins al 1908, i professor al Conservatori Reial de Leipzig.[5][8] El 1908 va començar a compondre Der 100. Psalm (El Salm 100), op. 106, una adaptació del Salm 100 per a cor mixt i orquestra, per al 350è aniversari de la Universitat de Jena. La part I es va estrenar el 31 de juliol d'aquell any. Reger va completar la composició el 1909, estrenada el 1910 simultàniament a Chemnitz i Breslau.[9]
El 1911 Reger va ser nomenat Hofkapellmeister (director musical) a la cort del duc Jordi II de Saxònia-Meiningen, fent-se també càrrec de la música al Teatre de la Cort de Meiningen. Va continuar amb la seva classe magistral al conservatori de Leipzig.[5] El 1913 va compondre quatre poemes simfònics sobre pintures d'Arnold Böcklin (Vier Tongedichte nach Arnold Böcklin), incloent-hi Die Toteninsel (L'illa dels morts), com a op. 128.
Va renunciar al càrrec a la cort el 1914 per motius de salut. En resposta a la Primera Guerra Mundial, ja el 1914 planejava compondre una obra coral en commemoració dels que van perdre la vida a la guerra. Va començar a musicar el Rèquiem en llatí, però va abandonar l'obra com a fragment.[5] Va compondre vuit motets com el Acht geistliche Gesänge für gemischten Chor (Vuit cançons sagrades, op. 138), encarnant "una nova senzillesa".[10] L'any 1915 es va traslladar a Jena, on es va desplaçar un cop per setmana per ensenyar a Leipzig. A Jena va compondre el Rèquiem Hebbel per a solista, cor i orquestra.[5]
Reger va morir d'un atac de cor mentre s'allotjava en un hotel de Leipzig l'11 de maig de 1916.[5][8] Les proves d'Acht geistliche Gesänge, incloent <i>Der Mensch lebt und bestehet nur eine kleine Zeit</i>, es van trobar al costat del seu llit.[11][12] Sis anys després de la mort de Reger, la seva urna funerària va ser traslladada de casa seva a Jena a un cementiri de Weimar. El 1930, per voluntat de la vídua de Reger, Elsa, les seves restes van ser traslladades a una tomba d'honor a Munic Waldfriedhof.
Malgrat ser d'una generació posterior, Reger resta estretament relacionat amb el post-romanticisme alemany de Wagner, Brahms i Wolff, en primer lloc per tenir un comú amb ells la <presa de consciència cultural del que estaven mancats els primers romàntics>, i a més per l'assídua familiaritat amb les experiències clàssiques prèvies, que li permetien compaginar la seva veneració per Beethoven amb la seva aspiració a l'ideal bachià. En aquest aspecte, Reger, ja des dels seus primers assajos artístics, sembla posar---se al costat de Busoni, per una espècie de desconfiança vers el romanticisme tardà i per la inexcusable crida del classicisme. Però, en tot cas, l'atracció del passat, la fascinació del <retorn> a l'antic, eren factors fonamentals de la ideologia romàntica; només que, en Max Reger, aquesta nostàlgia no tenia el caràcter d'esteticisme fugaç, sinó que era una acció deliberada i una adhesió sistemàtica.
Si bé és molt discutible la definició de <Bach del seu temps> que d'ell en feren diversos contemporanis, malgrat la seva mestria polifònica (la seva copiosa producció organística, efectivament, posa de manifest el conflicte, gens amagat per cert, entre el classicisme normatiu i les efusions post-romàntiques, més modernes), no és menys significativa, i li fa afí amb Busoni, la seva pròpia asseveració:
«
<De no haver existit Bach, jo tampoc hauria vingut al món.
»
Volia dir que, amb arreglo a la seva doctrina, era fonamentalment un restaurador dels dos gèneres predilectes de Bach, la variació i la fuga, que apareixen amb molta freqüència, no tan sols en la seva producció organística, sinó també en la de cambra i orquestral.
Ho demostren diverses obres pianístiques, com els Sis Preludis i Fugues op. 99, les Variacions i fuga sobre un tema de Bach op. 81 (1904) i de Telemann op. 134 (1914), o les que va compondre per a dos pianos sobre un tema de Beethoven op. 86 (1904) i sobre un tema de Mozart op. 132 (1914), aquestes dues últimes transcrites per a orquestra, amb el qual formen un tríptic amb les monumentals sobre un tema de Hiller op. 100 (1907). Molts més abundants són les obres d'aquest tipus destinades a l'orgue: diverses Fantasies sobre corals antics (op. 27. 30. 40, 52) o sobre temes propis (op. 29. 773, 135), les Suites op. 16 i 92, les dues Sonates op. 33 i 60, els Preludis i fugues op. 56, els Choralvorspiele op. 79 i 135, i unes quantes més de diverses sèries de Pieces (op. 7. 47. 59. 65. 69. 80. 129 i 145), així com la Fantasia simfònica i fuga op. 57 i la Introducció, passacalle i fuga op. 127.
Reger, la seva obra o el testimoni d'una crisi entre dos mons
És una producció gegantina, composta entre 1892 i 1916, que evidència el xoc, que arriba a cobrar caràcters dramàtics, entre dos impulsos complementaris i sincers de Reger, això és, l'ideal clàssic i les modernes tensions del post-romanticisme, sense excloure una consciència clara d'una crisi que fa el seu llenguatge abstrús, molest i problemàtic. En ell, l'arquetipus resta sotmès a un tractament rapsòdic i, a més, contradictori, a una sèrie de divagacions continues que s'insereixen a intervals en un discurs excessivament psicologista, per a tornar a projectar-se amb empentes classicistes, resultat de tot el qual és una fragmentació que presenta similituds amb l'aforisme expressionista, canviant i com armat a base de peces. Aquestes consideracions vers la música organística de Reger permeten, per extensió, descobrir els seus elements renovadors en altres branques de la seva creació, que es mantenen aliens als llocs comuns de l'habilitat contrapuntística i de l'academicisme petri.
Així, per exemple, en la seva producció de cambra (el Sextet per a corda op. 118, dos Quintets per a piano i un amb clarinet, els sis Quartets per a corda i els dos amb piano, els 6 Tríos, les 7 Sonates per a violí, les 4 per a violoncel, les 3 per a clarinet i piano, les 11 Sonates per a violí sol i les dues sèries de 3 Suites per a viola i per a violoncel sols, a banda de la seva estructura sòlida i diamantina, s'accentua el seu fragmentarisme; juntament amb certes gesticulacions ampul·loses hi bat l'anhel d'expressar una confessió insinuant i recollida, accentuada pels arcaismes, entre ells, el rerefons modal que envaeix sovint l'espès cromatisme de tota la música regeriana. Malgrat que rigorós i docte, Reger és, per tant, un compositor inquiet i complexa, això últim per haver estat capaç de preveure agosaradament el futur. Quan el seu mestre Riemann afirmava que la grandesa del seu admirat Brahms es devia precisament al seu respecte per les tradicions clàssiques, Reger el refutava enèrgicament, argüint que aquesta grandesa no es basava en l'historicisme (concepte que lligava perfectament amb el tarannà erudit de Riemann), sinó en l'originalitat i la novetat del seu art, concloent acaloradament:
«
Marxem vers l'esquerra, fermament!
»
La realitat és que Reger (com, per altra part, Strauss després de la seva Elektra), entre altres coses per la seva funció de "Kapellmeister" a Meiningen, i precisament per això, marxava vers la dreta, responent a la crida de Busoni en favor d'un <Nou Classicisme>, potser pel desig de recórrer, advertint dintre seu els símptomes d'un romanticisme burgès, a les ensenyances clàssiques com antídot, com una àncora de salvació contra cert decadentisme de Strauss i Mahler, que advertia com perill i com a traïció de les més autèntiques tradicions germàniques.
La clau d'aquesta dicotomia artística, aparentment irreductible es troba en una complexa elaboració harmònica de Reger; hi ha casos en els quals, encara que la música continuï lligada al llenguatge tonal, l'harmonia contínuament inestable introdueix un cromatisme sinuós i incessant en el teixit polifònic, el resultat del qual és el fluir inesgotable de modulacions i enharmonies. Cada pagina resulta així recarregada, cada melodia es retorça i esquinça, cada harmonia es desestabilitza per l'hipertrofia de la modulació, degut, entre altres coses, en emprar els modalismes antics que s'entremeten per posar en dubte els fonaments mateixos de la tonalitat, encara que sigui en una direcció totalment distinta de la de Schönberg (músic al qual Alban Berg assimilava a Reger per la estructura asimètrica del discurs musical, comparable a la prosa del discurs parlat). Així resultaven unes intuïcions atonals i politonals que anticipen l'idioma d'Hindemith i el radicalisme de certes corrents de principis del segle xx. Per tots aquests caràcters, la música de Reger tingué fama de revolucionaria, abstracta i cerebral, adjectiu aquest últim pertinent si es té en compte que molts dels seus moments més elevats es troben en les obres en que es recolza en experiències anteriors, això és, on vària temes aliens i improvisa amb ells, com en les Variacions i fuga sobre un tema de Hiller, en les sobre un tema de Mozart o en les pianístiques sobre temes de Beethoven i de Telemann, o bé en la monumental Fantasia i fuga sobre el nom de B.A.C.H. op. 46 (1900), per a orgue.
Però hi ha molta bellesa quan Reger torna sàviament a una antiga practica; per exemple, quan compon, a més de Sonates i Suites per a violin, viola o violoncel solos, algunes obres <im alten Stil> (a l'estil antic), com la Suite op. 93 per a violí i piano i el Concert a l'estil antic op. 123 (1912), inspirat segons declaració pròpia, en la forma barroca del concerto grosso; o bé en la serenata op. 95 (1906), que tant fortament impressionà al jove Prokófiev, i en la Suite romàntica op. 125 (1912), ambdues per a orquestra; o en altres casos en els quals desplega tota la seva saviesa polifònic, en el seu variat repertori de cambra, sent de recordar la doble fuga del final del cinquè Quartet per a corda en Mi bemoll, op. 109 (1909), les variacions del moviment central del Trio per a cordes en Re menor op. 141 (1915), o les del final de la sisena Sonata per a violí en Mi menor op. 122 (1911), o les del Quintet per a clarinet i corda en La major op. 146 (1915/16). En aquesta última pàgina sembla simbolitzar-se el comiat de Reger de la vida i de l'art, amb un gènere musical tant favorable pels processos d'evolució i per les anàlisis profundes de les essències temàtiques.
No és veritat que en la producció de Reger el romanticisme s'extingeix en la música absoluta. Per exemple, en el nodrit inventari per a obres per a piano, les Aquarellen op. 25 (1898), les Peces fantàstiques op. 26, les Peces característiques op. 32, els sis Intermezzi op. 45 (1900), les Silhouetten op. 53, les Humorístiques op. 20, les Burlesques i les Peces pintoresques per a piano a quatre mans (1899-1901), però sobre tot les quatre sèries Aus meinem Tagebuch op. 84 (1904-1912) i els últims Träume am Kamin op. 143 (1915), evoquen accents romàntics que van des de la tradició intimista de Schumann, Chopin i Brahms fins als aspectes menors de gènere costumista, i fins i tot de saló (per exemple, la improvisació vers Al bell Danubi blau de Strauss), i són bessones amb els aforismes neoclàssics de les quatre Sonatines op. 89 (1905-1908).
En totes aquestes obres breus s'acata amb devoció la missió del crepusclelarisme, que resulta evident per la continua modulació de tons i de temes. ara tendres i irònics, ara populatxers o dramàtics, com impulsats per sotracs sentimentals sobtats i imprevisibles. En aquestes composicions, com en la igualment copiosa producció vocal (més de 200 peces, entre elles diverses sèries de Geistliche Lieder) i coral. (16 Tantum ergo, 16 Marienlieder, Motets i Cors a capella), l'<homo faber>, el fort restaurador de la tradició germànica, cedeix a accents crepusculars i populars, en els quals el lirisme de la millor línia alemanya es mescla amb clares entonacions folklòriques. En canvi, en les obres orquestrals i simfònic-corals, el centre de la seva inspiració és l'enfrontament, inquiet i fecund, entre l'antic i el modern. Les obres corals (el Salm C; Die Nonen; Der Einsiedler de Eichendorff, el Rèquiem de F. Hebbel i, sobre tot, l'extensa cantata An die Hoffnung op. 124, amb text d'F. Hölderlin són fidels a la tradició que es forjà entre F. Schubert i J. Brahms, orientant-se envers la densitat expressiva de G. Mahler.
Per altra banda, en les obres orquestrals alterna la vitalitat del mòdul clàssic (en la Sinfonietta en La menorop. 90, la Serenata en Sol op. 95, les Variacions sobre un tema de Hiller i de Mozart, la Suite romàntica op. 125 i el barroquitzant Konzert im alten Stil op. 123) amb les rèmores post-romàntiques (en els dos imponents Concerts per a violí i per a piano i orquestra, op. 101 i 114), no exemptes de diverses temptacions i saludables suggeriments programàtics i descriptius, a mig camí entre els lluminosos plantejaments impressionistes i les obscures ambientacions expressionistes. Exemples d'això últim són, per una banda, la Lustpielouverture op. 120 i la deliciosa Ballettsuite op. 108 i els quatre vivaços Tondichtungen nach Böcklin op. 128 (1913), poemes inspirats en quadres del pintor suís, artista que congeniava de manera especial amb Reger, pel seu clima clàssic entès amb arreglo a unes solucions abstractes, com s'adverteixen en la seva cèlebre pintura L'illa dels morts, que també inspirà una obra a Reger. En aquestes últimes composicions simfòniques en les quals Reger fa les incursions més inquietes i fructíferes del món musical del seu temps, demostrant ser un dels destructors més subtils de l'època, en la qual els distints ecos i préstecs passaven a convertir-se en neologismes.[13]
Durant una vida creativa de poc més de 20 anys, Reger va produir una gran quantitat d'obres en tots el gèneres (amb l'excepció de l'òpera), quasi sempre emprant formes abstractes, encara que molt poques d'elles són conegudes avui dia. Moltes de les seues obres són en forma de fuga o variacions, incloent-hi la que probablement és la seua obra més popular Variacions i Fuga sobre un tema de Mozart (basada en el tema inicial de la Sonata per a piano, K. 331 de Wolfgang Amadeus Mozart. També va deixar una gran quantitat d'obres per a orgue, incloent-hi la Fantasia i fuga sobre BACH (aquesta peça, basada en el Motiu BACH es considera una de les més difícils del repertori de l'instrument). Va sentir-se particularment atret per la forma fugada durant tota la seua vida, fins i tot declarant: "Altres componen Fugues - Jo visc en elles.
Va ser un ferm abanderat de la música absoluta i es veia a si mateix com a part de la tradició musical de Ludwig van Beethoven i Johannes Brahms. La seua obra combina sovint les estructures clàssiques d'aquests compositors amb les harmonies esteses de Franz Liszt i Richard Wagner i el complex contrapunt de Johann Sebastian Bach. La seua música per a orgue, també influïda per Liszt, és filla d'aquesta tradició. De les seues obres orquestrals, les ricament elaborades Variacions Hiller i les Variacions Mozart són les més recordades; de la música de cambra els lleugerament texturats trios s'han fet un lloc en el repertori, junt amb algunes obres per a instruments de corda sols. Les seues darreres obres per a piano o dos pianos el situen com a successor de Brahms en la tradició musical germànica. Va percaçar, de manera intensiva i fins als límits, el desenvolupament continu bramhsià i la seua modulació, sovint emprant, com Brahms, el contrapunt de Bach: l'ús de les formes fugades, les variacions i l'energia i complexitat del desenvolupament temàtic.
No es pot dir que les seues obres foren revolucionàries, ja que poden ser considerades com una conseqüència del desenvolupament de les formes clàssiques, com la fuga i el baix continu. La influència d'aquest darrer pot escoltar-se en les obres de cambra que són profundament reflexives i originals.
Kirshnit, Fred. «Max Reger, Psalm 100, Op. 106». American Symphony Orchestra, 2006. Arxivat de l'original el 4 de juny 2016. [Consulta: 9 maig 2010].
Krumbiegel, Martin. «Von der Kunst der Beschränkung / Aufführungspraktische Überlegungen zu Max Regers "Der Mensch lebt und bestehet nur eine kleine Zeit", op. 138, Nr. 1». A: Annäherungen an Max Reger (en alemany). Georg Olms Verlag, 2014, p. 231–243. ISBN 978-3-487-15145-8.
Große Frauen der Weltgeschichte. Tausend Biographien in Wort und Bild. (en alemany). Munich: de, 1963, p. 386.