La música absoluta és un gènere musical que es caracteritza per la seva puresa i per l'absència d'interferències d'elements extramusicals, en contraposició a la música programàtica descriptiva.[1][2]
El terme d'origen alemany absolute musik sorgí de les controvèrsies que durant el segle xix enfrontaren compositors, crítics i filòsofs. Richard Wagner l'utilitzà per a condemnar la música mancada, segons ell, d'una sòlida base poètica o dramàtica; per a ell, la música "absoluta" estava aïllada, separada del món, estèril. Eduard Hanslick, contràriament, l'emprà per a alabar un tipus de música en estat de puresa inicial, abans de subordinar-se al text (cançó, si el text és explícit; poema simfònic, si és implícit, a manera de programa), al drama (òpera) o fins i tot als requeriments de l'expressió emocional. Cap música no pot ser absoluta si es vol entendre en termes extramusicals. La música absoluta per excel·lència és, doncs, la música instrumental.[1][3] Hanslick considerava aquesta qualitat d'aïllament un garant de la puresa: la música només es podia entendre en termes d'ella mateixa.[4] Hanslick va tenir pocs seguidors entre els músics durant la seva vida (1825–1904). Cap al 1920, però, la música absoluta va ser avalada per modernistes líders, inclosos Arnold Schönberg i Ígor Stravinski.[2]