Nekromantik
| Fitxa | |
|---|---|
| Direcció | Jörg Buttgereit  |
| Protagonistes | |
| Guió | Jörg Buttgereit |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Alemanya |
| Estrena | 1987 |
| Durada | 68 min |
| Idioma original | alemany |
| Rodatge | Alemanya |
| Color | en color |
| Descripció | |
| Gènere | cinema de terror |
| Tema | necrofília, maltractament animal i matança |
| Lloc de la narració | Alemanya |
       
| |
Nekromantik és una pel·lícula d'explotació de terror alemanya de 1987 coescrita i dirigida per Jörg Buttgereit. Les seves imatges controvertides sobre necrofília, prohibides en diversos països, l'han convertit en una pel·lícula de culte.[1][2]
Argument
[modifica]La pel·lícula comença de nit amb una dona orinant al costat d'una carretera que puja a un cotxe conduït pel seu marit i marxen. L'endemà es descobreixen els seus cadàvers: l'home dins del vehicle i la dona fora amb cos tallat per la meitat.[3][4]
Producció
[modifica]Buttgereit havia dirigit anteriorment migmetratges en format Super-8 però Nekromantik va ser el seu primer llargmetratge. Buttgereit i el coguionista Franz Rodenkirchen van concebre el concepte bàsic de la pel·lícula mentre discutien sobre la relació entre l'amor, el sexe i la mort, atès que la idea de connectar un orgasme amb el moment de la mort com si algú gaudís de la seva pròpia mort formava part del seu plantejament inicial.[3]
La pel·lícula es va realitzar amb un pressupost escàs i amb efectes especials domèstics, i fa ús d'intestins d'animals i de globus oculars de porcs.[3] L'escena del conill empra imatges documentals d'un criador real de conills.[3] La música original de la pel·lícula va ser composta per Hermann Kopp, Bernd Daktari Lorenz i John Boy Walton.[5]
Anàlisi
[modifica]Segons el crític de cinema Bartlomiej Paszylk, la pel·lícula reïx en la tècnica del cinema amateur mitjançant l'ús d'unes interpretacions pobres i una cinematografia pèssima. Allò que va convertir Nekromantik en una pel·lícula de visionat obligat per als aficionats al cinema de terror van ser les escenes arriscades que trencaven tabús i l'escenificació repugnant.[6] Segons Kris Vander Lugt, es tracta d'una barreja d'elements de diversos gèneres: cinema gore, sèrie B, comèdia negra i porno tou.[7] El títol en si ja implica una barreja de mort i romanticisme que es manifesta com una oda a la necrofília i un atac a les convencions de la moral burgesa.[7]
El protagonista, Rob, es representa com un membre típic de la classe treballadora alemanya. D'altra banda, l'empresa que el contracta té al·lusions feixistes en el seu nom i emblema.[7] Quan Rob perd la feina la seva relació afectiva amb Betty també s'acaba i el renya per la seva manca de diners i de virilitat.[7][8]
La pel·lícula que hi apareix és una pel·lícula slasher: mentre un assassí amb un ganivet es recrea en la seva víctima femenina, el públic insensibilitzat de la sala de cinema sembla avorrit, es besen o acaricien, mengen o parlen durant una escena de tortura misògina com a prova de la seva manca d'empatia.[9] L'escena del suïcidi és una representació del masoquisme extrem, però també conclou la història de la disfunció sexual del personatge, la crisi existencial i l'aïllament social. Rob no és només una persona amb un fetitxe pels morts, sinó que fracassa constantment en les seves relacions amb els vius.[10]
Nekromantik va desafiar els estàndards de la censura cinematogràfica de l'Alemanya Occidental. D'ençà el 1984 totes les pel·lícules de terror que hi eren estrenades s'havien editat abans per a eliminar escenes violentes, tant al cinema com en vídeo, com li va passar a El dia dels morts (1985), i un total de 32 pel·lícules van ser directament prohibides com ara The Texas Chain Saw Massacre (1974), Mother's Day (1980) o Possessió infernal (1981).[3][4] Els creadors de Nekromantik no van enviar la pel·lícula per a la revisió del Freiwillige Selbstkontrolle der Filmwirtschaft i van posar la pel·lícula a disposició exclusiva del públic adult.[3][4]
La pel·lícula també es va percebre com una al·legoria de la sida i la necessitat de practicar sexe segur.[3] No va ser fins a l'escàndol de la seqüela Nekromantik 2 (1991) que les autoritats alemanyes van prohibir temporalment la venda per correu de la pel·lícula original.[4] John Waters va considerar Nekromantik «la primera pel·lícula eròtica per a necròfils».[6]
Referències
[modifica]- ↑ Gingold, Michael. «"NEKROMANTIK" returns on 25th-anniversary DVD». Fangoria. Arxivat de l'original el 19 març 2013. [Consulta: 22 abril 2013].
- ↑ Mullin, Frankie (4 September 2014).
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 Kerekes (1998), p. 35-50
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Blake (2004), p. 195
- ↑ «Nekromantik (Original 1987 Motion Picture Soundtrack) All Formats». One Way Static Records. Arxivat de l'original el 12 maig 2015. [Consulta: 13 setembre 2015].
- ↑ 6,0 6,1 Paszylk (2009), p. 199
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 Vander Lugt (2013), p. 166-168
- ↑ Blake (2004), p. 196-197
- ↑ Blake (2004), p. 198
- ↑ Blake (2004), p. 200
Bibliografia
[modifica]- Blake, Linnie. «Jörg Buttgereit's Nekromantiks: Things to do in Germany with the dead». A: Alternative Europe: Eurotrash and Exploitation Cinema Since 1945. Wallflower Press, 2004. ISBN 978-1903364932.
- Kerekes, David. «Nekromantik: what's the message with the rabbit?». A: Sex, Murder, Art: The Films of Jörg Buttgereit. Headpress, 1998. ISBN 978-0952328841.
- Paszylk, Bartlomiej. «Schramm (1993)». A: The Pleasure and Pain of Cult Horror Films: An Historical Survey. McFarland & Company, 2009. ISBN 978-0786453276.
- Vander Lugt, Kris. «From Siodmak to Schlingensief: The Return of History as Horror». A: Generic Histories of German Cinema: Genre and Its Deviations. Boydell & Brewer, 2013. ISBN 978-1571135704.