La paràbola del vidre trencat va ser creada per Frédéric Bastiat en el seu assaig de 1850 Ce qu'on voit et ce qu'on ne voit pas (El que veiem i el que no veiem) per il·lustrar la idea dels costos amagats (avui més coneguts com a costos d'oportunitat).
La paràbola explica com un nen trenca el vidre d'un comerç. Al principi tothom simpatitza amb el comerciant però aviat comencen a suggerir que el vidre trencat beneficia el vitraller, que comprarà pa amb aquest benefici, i beneficiarà el forner, qui comprarà sabates, qui beneficiarà el sabater, etc. Finalment la gent arriba a la conclusió que el nen no és culpable de vandalisme, sinó que ha fet un favor a la societat i ha creat benefici per a tota la indústria.
La fal·làcia d'aquest raonament segons Bastiat consisteix que es consideren els beneficis del vidre trencat, però s'ignoren els costos amagats; el comerciant està obligat a comprar una finestra nova, quan potser aniria a comprar pa i beneficiaria el forner. Al final, mirant el conjunt de la indústria, s'ha perdut el valor d'un vidre, i Bastiat arriba a la conclusió que "la societat perd el valor dels objectes inútilment destruïts" i que "la destrucció no és benefici".
Tolerància zero, "teoria de la finestra trencada" o "síndrome de la finestra trencada", expressions aplicades per Rudolph Giuliani a l'ordre públic a Nova York.[1][2]