Pemons

Infotaula grup humàPemons
lang=
Modifica el valor a Wikidata
Tipusètnia Modifica el valor a Wikidata
Població totalVeneçuela 30.148 (2011)
Guyana 4.700
Brasil 792 (2014)
Llenguaarekuna Modifica el valor a Wikidata
Geografia
EstatVeneçuela, Brasil i Guyana Modifica el valor a Wikidata

Els pemon són indígenes sud-americans que habiten la zona sud-est de l'estat de Bolívar, Veneçuela, pròxims a la frontera amb Guyana i Brasil. Són els habitants comuns en la Gran Sabana[1] i tot el parc nacional Canaima.[2][3][4]

Població

[modifica]
Ubicació de l'ètnia Pemón en relació a altres ètnies indígenes veneçolanes
Tres nens pemons.

Es calcula que hi ha uns 36.000 pemons a Veneçuela (Estat Bolívar, Guaiana Essequiba), Guyana i Brasil. Es diferencien tres grups principals:

  • Taurepan: a la frontera entre Veneçuela i el Brasil
  • Arekuna: cap al Nord-oest del Roraima i a la vall de Kavanayén[2][3][5]
  • Kamarakoto: a l'oest del riu Karuay, Caroní, la Paragua i a la vall de Kamarata.[3]

Idioma

[modifica]

Els pemons perlen el pemon, de la família carib. Hi ha dos dialectes principals del pemón: el taurepán i el arecuna.[6]

Classificació

[modifica]
Idioma pemon entre els idiomes carib.

El pemón és part de la família Carib, de la branca guayanesa, sub-branca Kapón. Està emparentat pròximament amb l'akawaio, el macuxi i el patamona i en menor grau amb idiomes com ara el yekuana.

És l'idioma Carib amb més parlants. Es parla en els municipis Sifontes i Gran Sabana de l'estat Bolívar de Veneçuela, en Guyana i en Roraima, el Brasil. El macuxi, parlat al Brasil, és a vegades considerat com un dialecte del pemón. La Gran Sabana és el lloc amb el major nombre de parlants de la llengua pemona. Té els següents dialectes:

  • arekuna: dialecte de la zona nord i centre, parlat per un 45% de la població pemón.
  • kamarakoto: dialecte de Kamarata i Urimán, a la zona nord-occidental, en el Baix Caroní i Baix Paragua.[7]
  • taurepán: dialecte del sud.

Aquests dialectes es diferencien a nivell fonètic, gramatical i lexical.[8][9][10]

Mites

[modifica]

Els pemons tenen una tradició mitològica molt rica que continua fins al dia d'avui, malgrat la conversió de molts pemones al catolicisme o al protestantisme.

La primera persona que va estudiar de manera seriosa els mites i el llenguatge pemones va ser l'etnòleg Theodor Koch-Grünberg, qui va visitar Roraima en 1912.[11] Alguns dels mites més importants dels pemons descriuen els orígens del Sol i de la Lluna, la creació dels tepuys (Muntanya Rorarima o Dodoima en pemón[12]) i les activitats de l'heroi creador Makunaima[13] i els seus germans.

Per a ells, tots descendim de Pia (Pia-to-daktai), que és el principi, el tronc en sentit físic i espiritual. Tot ser té un Pia o Itepotoru: el principi, o el pare. Per a ells, tant el nostre cos com el nostre esperit descendeixen de la mateixa família que els cossos i esperits dels rius, les muntanyes, etc. (Animisme).

Abans, amb Pia to daktai, es vivia en completa harmonia, però després de la intoducción del mal, va ocórrer la ruptura i ara es viu en conflicte. Per aquesta raó els humans vam haver d'aprendre fórmules i normes (Tarén) per a establir una relació dins del mal (Imoronek) i poder tornar a l'harmonia. Aquest Tarén o saviesa abastava tot, des de la cultura fins a la medicina, i eren els esperits de la naturalesa els que transmetien el tarén necessari per a aprendre a curar malalties. Aquests li ho comunicaven als avis, i aquests li ho comunicaven a la seva descendència.

A més del culte al sol, a la lluna, la pluja, els animals i a la iuca, estaven relacionats amb alguns esperits, com:

  • Tuwenkaron: (sirena) Un personatge que viu en aigües, rius i fetes fallida. Són persones petites, que es manifesten principalment sota la figura d'una dona bella de llarga cabellera. Cuiden a la naturalesa dels profanadors del mitjà on viuen i el protegeix gelosament. Veure-la provoca malalties i/o desmai. Tenen una variació, que són les Llaura sari, les quals viuen en pous profunds, salts i llacunes.
  • Uru:pere: És una colobra gegantesca amb diverses llengües de foc i llança fum. Apareix sota la forma de fortes ventarrones, voltaneras, en forma de pluges, focs i llampecs.
  • Amayiko: És un esperit capaç de manifestar-se amb la forma de qualsevol animal o persona, però sempre de baixa alçada. No qualsevol persona ho pot sentir, però veure-ho també provoca fortes malalties, que poden ser combatudes gràcies al Tarén.
  • Amawariwa: Espirítus mares que produeixen convulsions. Es troben a les muntanyes i poden enamorar a joves de tots dos sexes.
  • Imawari: versió masculina del Amawariwa, capaç d'enamorar a joves. És un esperit que viu en selves, rius i muntanyes. En enutjar-se es converteix en forts vents i pluges ventiadas.
  • Okoyimu: És la serp arc de Sant Martí.

La iuca i el kachiri

[modifica]
Elaboració de casabe, Poblado La Negra, Veneçuela.

Els pemons basen gran part de la seva dieta en aliments a base de iuca que és del poc que es dona en aquestes terres àcides de la Gran Sabana,[14] on l'agricultura no és una tasca fàcil.[15][16] Ells cullen tant la iuca amarga com la dolç. De la iuca obtenen el casabe i midó a més del kachiri. El kachiri és una beguda forta amb alt grau alcohòlic, que és usada amb diversos fins entre els pemons. S'obté de bullir la farina de iuca i deixar-la fermentar. També cullen nyam, moniato, blat de moro, arròs i plàtans entre altres.

Vegeu també

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ INE «Resultados Población Indígena». XV Censo de Población y Vivienda 2011. Instituto Nacional de Estadística, 2011 [Consulta: 4 agost 2020].
  2. ↑ 2,0 2,1 Gutiérrez Salazar, Mariano. 1993: “Kavanayen su pequeña historia”. Imprenta Gráficos Dalí. Caracas – Venezuela. 93p
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Parque Nacional Canaima. 1964: “Parque Nacional Canaima – La Gran Sabana/Plan rector”. Corporación de Turismo de Venezuela. Ministerio de Agricultura y Cría. y Nacional Park Service U.S. Departamento of the Interior. Caracas Venezuela 214p
  4. ↑ Aguerrevere, S.E., López, Víctor M., Delgado O. C. y Freeman, C.A. 1939:"Exploración de la Gran Sabana". En: "Exploración de Guayana". Interaalumina, Editorial el Arte Caracas - Venezuela 1983.
  5. ↑ Kavanayen «Copia archivada». Arxivat de l'original el 19 de juny de 2012. [Consulta: 19 juny 2012].
  6. ↑ Idioma Pemon http://sites.google.cat/site/idiomapemon/[Enllaç no actiu]
  7. ↑ [Armellada, Cesáreo de (Fray) y Olza, Jesús,s.j. (1999): Gramática de la lengua pemón (morfosintaxis) Caracas. Publicaciones Ucab, Vicariato Apostólico del Caroní y Universidad Católica del Táchira. pp. 272-275]
  8. ↑ Armellada, Cesáreo de (Fray) y Olza, Jesús,s.j. (1999): Gramática de la lengua pemón (morfosintaxis) Caracas. Publicaciones Ucab, Vicariato Apostólico del Caroní y Universidad Católica del Táchira. pp. 289.
  9. ↑ Armellada, Cesáreo de (Fray) y Gutiérrez Salazar, M. (Mons.) (2007): Diccionario pemón-castellano-castellano-pemón. Pp. 305. Cuarta edición. Hermanos Menores Capuchinos. UCAB. ISBN 978-980-244-512-7
  10. ↑ Gutiérrez Salazar, Msr Mariano (2001): Gramática Didáctica de la Lengua Pemón. Caracas. ISBN 980-244-282-8
  11. ↑ • Koch-Grünberg, Theodor (2010): Vom Roraima zum Orinoco 5 Volumre Set: Vom Roraima zum Orinoco: Ergebnisse einer Reise in Nordbrasilien und Venezuela in den Jahren 1911-1913: Volume 4. Cambridge Library Collection - Linguistics. ISBN 978-1108006286
  12. ↑ Brewer Carias, Charles. 1984. Roraima. Editorial El Arte, C.A. Caracas. 155p.
  13. ↑ [enllaç sense format] http://letrasllaneras.blogspot.com/2014_10_01_archive.html
  14. ↑ Schubert, Carlos. y Huber, Otto. 1989. La Gran Sabana. Panorámica de una región. Cuadernos Lagoven Lagoven, S.A. Caracas. 107p. ISBN 980-259-238-2
  15. ↑ Guzmán B. Freddy J. 1986: "Aspectos fisiograficos y edaficos de la cuenca del Caroní". Interciencia 9(6):11(6):290-297.
  16. ↑ Laufer, Miguel. 1986: "La ecología de la cuenca del río Caroní". Interciencia. 9(6):11(6):269-271

Enllaços externs

[modifica]