Tipus | aeronau |
---|---|
Fabricant | Phönix (en) |
Estat | Imperi austrohongarès |
Primer vol | 1917 |
Dimensions | 9,75 () × 6,65 () m |
Pes en buit | 805 |
Sostre de vol | 6.000 metres |
Ús | caça i reconeixement aeri |
Operador/s | |
Conflicte | Primera Guerra Mundial |
El Phönix D.I, amb les variants D.II i D.III, va ser un caça biplà austrohongarès, en servei durant la Primera Guerra Mundial, construït per Phönix Flugzeug-Werke i basat en el Hansa-Brandenburg D.I.[1]
El Phönix D.I va ser el segon disseny de la casa Phönix Flugzeug-Werke basat en el disseny del Hansa-Brandenburg D.I que havia produït sota llicència.[2] El Phönix D.I era un caça biplà monoplaça amb millores respecte al disseny original de Hansa-Brandenburg que incloïa ales més eficients, un motor més potent i millores estructurals. Un prototip va volar per primera vegada el 1917 i va resultar ser ràpid però difícil de manejar; tot i així, per la necessitat urgent de caces, el D.I va entrar en producció. Per millorar-ne els problemes, es va introduir la variant modificada D.II, amb elevadors equilibrats i alerons equilibrats a les ales superiors. Un nou desenvolupament va ser el D.III, que tenia alerons equilibrats a les dues ales i disposava d'un motor més potent, el Hiero 6 en línia. El darrer dels 158 avions de tots tres tipus es va lliurar el 4 de novembre de 1918.[3]
Els D.I van entrar en servei el desembre de 1917. Va ser utilitzat com a caça escorta pels Fliks 4/D, 15/D, 17/D, 48/D, 54/D i 66/D (els Fliks D eren petites unitats de propòsit general, capaces de reconeixement, bombardeig, defensa i observació d'artilleria a curt abast, constituïdes per 4-5 aeronaus, amb caces monoplaça i bombarders lleugers biplaça). Es va utilitzar com a caça als Fliks 14/J, 30/J, 60/J, 61/J i 63/J (els Fliks J eren les esquadrilles de caça, amb un complement oficial de 18 avions, quantitat que molt pocs tenien a la pràctica). El caça va ser rebut favorablement pels pilots, sobretot per aquells que solien volar biplaces, que el van trobar estable, robust i fàcil de pilotar; una queixa, però, era que el D.I era «gairebé massa estable per a les maniobres de combat ràpid». Alguns estaven equipats amb càmeres fotogràfiques i es convertien en aparells de reconeixement especialitzats.[3]
Diversos asos austrohongaresos van utilitzar aquest avió, entre ells Kurt Gruber, Roman Schmidt, Karl Teichmann, Godwin Brumowski, Benno Fiala Ritter von Fernbrugg, Franz Gräser, Karl Nikitsch, Frank Linke-Crawford i József Kiss, que va morir mentre volava un D.II el 24 de maig de 1918.[4]