Philippe Descola
Philippe Descola va nàixer el 19 de juny de 1949 a París. És un antropòleg francès dels principals representants de la corrent post-estructuralista i deixeble de Lévi Strauss, tutor de la seva tesi doctoral. Ha centrat les seves investigacions a la amazonia equatoriana, sobretot amb els Shuar.[1]
Biografia
[modifica]Va estudiar filosofia a École Normale Supérieure i etnologia a la École Pratique des Hautes Études. Especialista en pobles indígenes de la Amazonia dedicant-se especialment als mètodes i tipus de socialització de la natura centrant-se en els jíbaros Achuar de Ecuador el 1979. El 1984 va començara fer de conferenciant a la Hautes Etudes en Sciences Sociales essent després director d'estudis el 1989. Va ser nomenat professor de la càtedra d'antropologia de la natura al collège de France el 2000.[2]
La gran preocupació i tema de recerca de Descola ha sigut el dualisme societat-natura i com superar-lo, estudiant la relació d'altres societats amb aquesta. Descola destaca per la seva darrera obra Par-delà la nature et culture on proposa una teoria dels modes d'identificació, amb la que expressa que creu que els humans, sigui quin sigui llur context històric i cultural, han desenvolupat quatre tipus d'ontologia: el naturalisme, l'animisme, el totemisme i l'analogisme. Per Descola, doncs, no existeixen altres modes classificatoris per als éssers humans, la cosmovisió de qualsevol poble es vincula a un d'ells. Per defensar-se de les crítiques, argumenta que algunes institucions poden ser híbrides. Diu també, que aquests quatre esquemes són presents a cada individu però que un ressalta per sobre de tots i es fa visible. També destaca per ser un dels redactors del diccionari d'antropologia i etnografia, una eina que des de llavors s'ha convertit en un dels manuals de referència de l'antropologia social i cultural que ha estat traduït a l'espanyol, italià, romanès, i àrab.[2]
Degut a la seva exitosa carrera acadèmica, Descola ha rebut diverses condecoracions. Va rebre la medalla d'or del CNRS el 2012, el Premi Edouard Bonnefous de l'Acadèmia de les Ciències Morals i Polítiques a 2011 i la medalla de plata del CNRS a 1996. És oficial de la Legió d'Honor francesa (2010) i l'Ordre Nacional del Mèrit (2004), i Cavaller de l'Orde de les Palmes acadèmiques francesa (1997). A més a més, també és membre estranger de l'Acadèmia Britànica i l'Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències.[2]
És un dels 20 copresidents de l'Associació per a la Defensa de la Terra, suport econòmic dels Alçaments de la Terra.[3][4]
- La Nature domestique : symbolisme et praxis dans l'écologie des Achuar, Paris, Fondation Singer-Polignac et Éditions de la Maison des Sciences de l'Homme, 1986, 450 p. (traduction en espagnol : Quito-Lima, Institut Français d'Études Andines-Éditions Abya-Yala, 1988 ; en anglais : Cambridge, Cambridge University Press, 1994).
- Les Idées de l'anthropologie (avec G. Lenclud, C. Severi et A.C. Taylor), Paris, Armand Colin, 1988, 208 p. (traduction en hongrois : Budapest, Szazadveg Könyvklub, 1993).
- Les Lances du crépuscule. Relations jivaros, haute Amazonie, Paris, Plon, collection « Terre humaine », 1993, 506 p. (traduction en anglais : The New Press, New York, pour les États-Unis et Harper Collins, Londres, pour le Royaume Uni, 1996 ; en allemand : Klett und Cotta, Stuttgart, 1996, réédition, Suhrkamp, Berlin 2011 ; en espagnol : Fondo de Cultura Económica, Buenos Aires, 2005 ; en portugais : Cosac & Naify, São Paulo, 2006 ; en chinois : Yingpan, Pékin, en cours).
- Antropología de la Naturaleza, Lima, Lluvia Editores & Instituto Francés de Estudios Andinos, 2003, 91 p.
- Par-delà nature et culture, Paris, Gallimard, Bibliothèque des sciences humaines, 2005, 623 p. (traduction allemande : Suhrkamp, Berlin, 2011 ; traduction espagnole : Amorrortu, Madrid & Buenos Aires, 2012 ; traduction anglaise : The University of Chicago Press, en cours ; traduction russe : New Literary Observer, Moscou, en cours ; traduction turque : Bilgi University Press, Istanbul, en cours ; traduction italienne : SEID Editori, Florence, en cours).
- Les atmosphères de la politique. Dialogue pour un monde commun (mené par Bruno Latour et Pasquale Gagliardi, avec François Jullien, Gilles Kepel, Derrick de Kerckhove, Giovanni Levi, Sebastiano Maffettone, Angelo Scola, Peter Sloterdijk, Isabelle Stengers et Adam Zagajewski), Paris, Les Empêcheurs de penser en rond, 2006 (traduction en espagnol : Madrid, Editorial Complutense, 2008).
- Diversité des natures, diversité des cultures, Paris, Bayard, collection « Les petites conférences », 2010, 85 p. (traduction italienne : Book Time, 2011).
- L'écologie des autres. L'anthropologie et la question de la nature, Paris, Éditions Quae, 2011, 110 p. (traduction anglaise : Prickly Paradigm Press, Chicago, en cours).
- Les grandes civilisations (avec Anne Cheng, Christian Goudineau, Nicolas Grimal, Henry Laurens, John Scheid et Michel Tardieu), Paris, Bayard/Collège de France, 2011
Referències
[modifica]- ↑ Dhoquois, Anne. Philippe Descola: in Comment je suis devenu ethologue. Le Cavalier Bleu, 2008, p. 49-62.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 «Biographie» (en francès). [Consulta: 17 maig 2017].
- ↑ «Avec les Soulèvements de la Terre, nous continuerons à alimenter une eau vive qui partout frémit» (en francès). Libération, 01-04-2023. [Consulta: 11 juliol 2023].
- ↑ «Philippe Descola, sur les Soulèvements de la Terre : “On ne peut pas dissoudre l’écologie”» (en francès). Télérama, 22-06-2023. [Consulta: 11 juliol 2023].
- ↑ «Ouvrages et articles» (en francès). [Consulta: 17 maig 2017].