Nom original | Olga Pozzi Escot |
---|---|
Biografia | |
Naixement | Olga Pozzi-Escot Buenaño[1] 1r octubre 1933 (91 anys) Lima (Perú) |
Residència | Cambridge (Massachusetts) |
Formació | Reed College, Juilliard School, Musikhochschule |
Activitat | |
Ocupació | Compositora, Teòrica musical, Assagista, Professora universitària |
Ocupador | Conservatori de Música de Nova Anglaterra |
Gènere | Música electrònica |
Família | |
Cònjuge | Robert Cogan (n. 1930) |
Olga Pozzi Escot (Lima, Perú, 1 d'octubre de 1933), amb nom artístic Pozzi Escot, és una compositora i teòrica musical estatunidenca d'origen peruà.[1]
És professora al Conservatori de Nova Anglaterra, a Boston (Massachusetts).[2]
Pozzi Escot va néixer a Lima (República del Perú), filla d'un diplomàtic francès.[2] Va viure al Perú durant cinc anys i després es va mudar amb la seva família a França.[2]
De tornada al Perú, entre 1949 i 1953, va estudiar a l'Acadèmia de Música Sas-Rosay (Lima) on va estudiar harmonia i composició amb el violinista i compositor franc-belga Andrés Sas (1900-1967).[3][4]
A finals de 1953, a l'edat de 20 anys va emigrar als Estats Units per estudiar música a la universitat Reed College, a la ciutat de Portland (Oregon).[2] Tres anys més tard es va convertir en ciutadana estatunidenca.[2] Entre 1954 i 1957 va estudiar a la Juilliard School (Nova York), on es va graduar com a llicenciada en composició (1956) i Bachelor in Arts (1957).[2]
El 1960 es va mudar a la ciutat d'Hamburg (Alemanya), on va estudiar en la Hochschule für Musik und Theater (Acadèmia de Música i Teatre), amb el compositor francès d'origen espanyol Philipp Jarnach (1892-1982) i el compositor californià William Bergsma (1921-1994).[2][4]
Ha rebut diversos premis internacionals, afiliacions a associacions musicals i honors.[3]
Entre 1964 i 1972 va fer classes de teoria i composició al New England Conservatory.[3]
Des de 1972 va ser professora assistent a la universitat Wheaton College.[3]
Escot és membre de Woodrow Wilson Visiting Fellow, i presidenta de la International Society of Hildegard von Bingen Studies (Societat Internacional d'Estudis Hildegard von Bingen)[5]
Escot ha presentat les seves obres al Carnegie Hall, CUBE Ensemble a Chicago, Rome Oktoechoes Ensemble, Paris-Ensemble Intercontemporain, Russia St. Petersburg Chamber Players, Catedral de Colònia (Alemanya), Corcoran Gallery (a Washington DC).[5]
Pozzi Escot resideix a la ciutat de Cambridge (Massachusetts) amb el seu espòs, el compositor i teòric musical estatunidenc Robert Cogan (n. 1930).[2]
Ha gravat les seves obres en les discogràfiques Delos, Neuma, Espectre, Leo, Music & Arts i Centaur i les ha publicat a través de Publication Contact International.
Obres: vocals, de càmbra, orquestrals, electròniques, ballet i multimèdia, entre d'altres.[3]
En 1975 ―quan la Filharmònica de Nova York va estrenar la seva Cinquena simfonia― Pozzi Escot va ser triada una de les cinc compositores nord-americanes més importants del segle XX.[5]
És autora de The Poetics of Simple Mathematics in Music (‘la poètica de la matemàtica simple en la música’), i coautora de Sonic Design: The Nature of Sound and Music [‘Disseny Sonor: La Naturalesa del So i la Música’].[5] Des de 1980 dirigeix la revista de música que ella mateixa edita: Sonus.[5] Ha publicat més de trenta articles (sobretot en la seva pròpia revista) analitzant la relació entre la música i la matemàtica.[5]
Algunes opinions de crítics musicals:[5]
« | La Cinquena Simfonia d'Escot és una construcció matemàtica formidable on els sons resultants expressen una poderosa emoció | Escot's Fifth Symphony is a formidable mathematical construction where the resulting sounds expresses powerful excitement. | » |
— Andrew Porter, The New Yorker[5] |
« | Els Tres poemes de Rilke, d'Escot, van crear una emoció immensa | Immense excitement was created with Escot's Three Poems of Rilke. | » |
— Theodore Strongin, The New York Times[5] |
« | El Concert per a piano de la compositora estatunidenca Escot encaixa perfectament amb la visió d'un altre gran estatunidenc: Charles Ives, el descobridor. | American composer Escot's Piano Concerto perfectly fits in the vision of another great American, Charles Ives, the discoverer. | » |
— Jean-Etienne Marie, Musique Actuelle (Niza).[5] |
« | En el contrast entre les dissonàncies estridents i les melodies harmonioses, Visión 97 parla en el llenguatge musical més modern sobre la bellesa de la creació de Déu | In the contrast between shrill dissonances and melodious harmonies, Visione 97 speaks in the most modern musical language of the beauty of God's creation. | » |
— Mainer Bistumsnachrichten[5] |
« | L' Aria II és una epopeia | Aria II is an epic. | » |
— Richard Dyer, The Boston Globe[5] |