Rèquiem (Duruflé)

Infotaula de composicióRèquiem

l'autor Modifica el valor a Wikidata
Forma musicalRèquiem Modifica el valor a Wikidata
CompositorMaurice Duruflé Modifica el valor a Wikidata
Llengua originalllatí Modifica el valor a Wikidata
Creació1941 Modifica el valor a Wikidata
Data de publicació1947 Modifica el valor a Wikidata
Parts9 moviments Modifica el valor a Wikidata
Durada42 minuts Modifica el valor a Wikidata
Opus9 Modifica el valor a Wikidata
Instrumentacióorgue Modifica el valor a Wikidata
Estrena
Estrena2 novembre 1947 Modifica el valor a Wikidata
EscenariSalle Gaveau Modifica el valor a Wikidata, 8è districte de París Modifica el valor a Wikidata
Director musicalRoger Désormière Modifica el valor a Wikidata
IntèrpretHélène Bouvier i Camille Maurane Modifica el valor a Wikidata
Musicbrainz: 0bdfe7bf-5a43-45b7-8182-f17c46ca3feb Allmusic: mc0002363699 Modifica el valor a Wikidata

El Rèquiem, op. 9, de Maurice Duruflé va ser publicat el 1947 per l'editor de música francès Auguste Durand. És la seva obra més coneguda.

Encarregat el 1941 pel règim col·laboracionista de Vichy,[1] Duruflé encara estava treballant en la peça en el moment de la caiguda del règim el 1944, i la va completar el 1947, dedicant-la a la memòria del seu pare. El treball és per a cor SATB amb la mezzosoprano i el baríton com a solistes. Existeix en tres orquestracions: una per a orgue, una per a orgue amb orquestra de cordes i trompetes opcionals, arpa i timbals, i una per a orgue i orquestra completa; aquesta és, de fet, la primera versió que va compondre i la que preferia el compositor.[2]

Quan va rebre la comanda de Durand, Duruflé estava treballant en una suite per a orgue utilitzant temes de cant gregorià. Duruflé inclou parts d'aquesta obra en el Rèquiem, que conté molts temes de la Missa Gregoriana pels morts. Gairebé tot el material temàtic de l'obra prové del cant gregorià.

La primera versió per a gran orquestra es va estrenar a la Salle Gaveau de París el 2 de novembre de 1947, amb l'Orquestra Nacional de França sota la direcció de Roger Désormière, amb els solistes, Hélène Bouvier i Camille Maurane.

L'obra compta amb nou moviments, i no inclou el text del Dies irae, un dels més coneguts de la missa de rèquiem.

  1. Introitus (Requiem aeternam)
  2. Kyrie eleison
  3. Domine Jesu Christe (Offertorium)
  4. Sanctus and Benedictus
  5. Pie Jesu
  6. Agnus Dei
  7. Lux aeterna (Communio)
  8. Libera me
  9. In Paradisum

En canvi, Duruflé va triar els textos més tranquils, més meditatius del rèquiem. La seva economia de mitjans recorda al de Fauré.[3]

Referències

[modifica]
  1. ↑ [enllaç sense format] http://mauricedurufle.com/index.php/excerpts#sixteen Arxivat 2013-12-12 a Wayback Machine.
  2. ↑ Ebrecht, Ronald. Maurice Duruflé, 1902-1986: The Last Impressionist. Scarecrow Press, 2002, p. 33. ISBN 9781461669630. 
  3. ↑ Pajares Alonso, Roberto L. Historia de la música en 6 bloques, Volum 2. Editorial Visión Libros, 2010, p. 485. ISBN 9788499833439.