Fitxa | |
---|---|
Direcció | Martín Rejtman ![]() |
Protagonistes | |
Producció | Martín Rejtman ![]() |
Guió | Martín Rejtman ![]() |
Música | Grupo Suárez Paul M. van Brugge |
Dissenyador de so | Gabriel Coll Barberis |
Fotografia | José Luis García (en) ![]() ![]() |
Muntatge | Garry Lane (en) ![]() ![]() |
Productora | Aries Cinematográfica Argentina ![]() |
Dades i xifres | |
País d'origen | Argentina i Països Baixos ![]() |
Estrena | 1996 ![]() |
Durada | 75 min ![]() |
Idioma original | castellà ![]() |
Color | en color ![]() |
Descripció | |
Gènere | drama ![]() |
![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() |
Rapado és una pel·lícula coproducció de l'Argentina i Països Baixos dramàtica estrenada l'1 d'agost de 1996 escrita i dirigida per Martín Rejtman, primer llargmetratge del director.[1]
Un adolescent omença a canviar la seva vida quan la seva motocicleta, diners i sabatilles són robats. A partir d'aquest moment, es rapa per complet i comença a obsessionar-se amb la idea de poder robar una moto similar a qualsevol persona. Els seus intents per dur a terme el robatori el porten a trobades que es disparen en diverses direccions i s'entrellacen de manera enrevessada i inesperada.
La pel·lícula va ser presentada primer al Festival Internacional de Cinema de Locarno en Suïssa a l'agost de 1992, i després va ser llançada a l'Argentina l'1 d'agost de 1996.
El El director/productor Martín Rejtman va desenvolupar un estil minimalista fent aquesta pel·lícula, molt particular per a l'època. Referent al context que envoltava la producció del film, Rejtman va declarar: "Quan vaig fer Rapado, vaig sentir que el cinema argentí tenia massa diàleg, i damunt dolent. Odio els adorns, odio l'artifici, odi qualsevol cosa que sigui innecessària, perquè en realitat no hi ha res més enllà de la pantalla".[2]
Pablo Suárez, crític de cinema per al Buenos Aires Herald i membre de FIPRESCI Argentina va dir que Rapado era:
« | "...eel primer llargmetratge que va demostrar que un altre tipus de cinema era possible a l'Argentina, un capaç d'empènyer els límits. Rapat va ser un absolut oasi en una terra plagada de pel·lícules amb narratives agonitzants, sense profunditat ni inspiració genuïna, i així i tot subsidiades pel Estat en favor del Statu quo".[3] | » |