Tipus | pintura |
---|---|
Creador | Ticià |
Creació | c. 1534-1536 |
Mètode de fabricació | Oli sobre tela, |
Gènere | retrat |
Moviment | escola veneciana de pintura |
Mida | 64 cm () × 105 () cm |
Propietat de | Museu d'Història de l'Art de Viena Leopold Guillem d'Habsburg |
Col·lecció | Museu d'Història de l'Art de Viena |
Catalogació | |
Número d'inventari | GG_83 |
Catàleg | Theatrum pictorium:(75)
|
Següent | Portrait of Isabella d'Este (en) |
Retrat d'Isabel d'Este (o Isabel en negre) és una pintura realitzada en oli sobre tela pel pintor venecià Ticià, que la va crear entre 1534 i 1536. Mostra la marquesa de Màntua, Isabel d'Este (1474-1539), filla del duc Hèrcules I d'Este i d'Elionor de Nàpols. Tot i que aquí es mostra com a dona jove, Isabel tenia al voltant de 62 anys quan l'obra va ser pintada.[1] Ella era socialment ambiciosa i sembla que era conscient de l'efecte que les pintures fetes per artistes famosos podrien tenir en la seva reputació i prestigi -va encarregar altres retrats a Leonardo da Vinci i Andrea Mantegna.[2] Isabel en negre es troba avui al Museu d'Història de l'Art de Viena.
És un dels dos retrats que Ticià li va pintar; Isabel en vermell (o Isabel envellida), de 1529, és conegut només per una còpia de Peter Paul Rubens. S'hi mostra una Isabel més envellida i matrona; es disgustà tant amb el retrat, però, que va demanar un segon retrat idealitzat, que la mostrés quaranta anys més jove.[3] L'historiador d'art Lionel Cust esmenta que la fama i renom d'Isabel no fou a causa de "la seva bellesa, sinó per l'intel·lecte i caràcter".[4][5]
La segona pintura d'Isabel de Ticià es concentra en la seva alta posició social, la seva forta personalitat, la intel·ligència, i en una segona versió de la seva bellesa. Isabel era una col·leccionista d'antiguitats i d'art contemporani, i com una poderosa mecenes de la cultura va ser en part responsable del desenvolupament d'un tribunal altament refinat a Màntua. A causa d'això, Ticià, de vegades pintor encarregat, en depenia econòmicament, i hagué d'afalagar i retre homenatge a la seva protectora. Encara que ella és retratada com una dona bella, molt més jove, l'espectador copsa sense dubte el seu estatus social elevat i la sofisticació cultural. Ella té la boca petita arrodonida, els ulls grans i ovalats, i les celles fosques i arquejades. Té la pell pàl·lida, les galtes rosades, i un clotet al final de la barbeta.[6] Hi ha una dualitat en la seva expressió facial: tot i els trets suaus, la seva personalitat forta i contundent és evident, accentuada pel fet que el cos està rígid i es troba en posició vertical, que li dona un aire imperiós.[7]
El cabell, ros, el duu lligat, i porta un sumptuós turbant. El vestit està ricament brodat amb pell, vellut i seda, les mànigues decorades amb or i ornaments d'argent.[3] Amb la seda rellueixen les joies. L'obra reflecteix la tendència de Ticià a posar èmfasi en les mans del subjecte; les mànigues amb decoració elaborada i detallada serveixen per a cridar l'atenció dels espectadors cap a les mans.[5]