Salamínia

Infotaula de vaixellSalamínia
Característiques tècniques
Tipustrirrem Modifica el valor a Wikidata
Una reconstrucció moderna d'un trirrem: Olympias, de la Marina grega.
Pentecóntera pintada en un cílix a la BNF. Una triere tenia un aspecte semblant, amb molts més rems.

Juntament amb la Pàralos, la Salamínia fou una de les trirrems sagrades (en grec τριήρης trieres, plural τριήρεις triereis) de la ciutat d'Atenes en època clàssica de Pèricles i altres.[1][2][3][4] Hi ha una tercera trirrem, la Delia, que alguns han identificat com a coincident amb alguna de les anteriors. Sembla confirmat que es tractava d'un tercer vaixell.[5] La seva tripulació estava formada per ciutadans voluntaris i escollits que cobraven un sou permanent a càrrec de la ciutat.

El seu servei més important, en cas de guerra, era el militar. A més de les funcions bèl·liques servien per a transportar ambaixadors i persones importants. I com a portadores de notícies urgents. La Salamínia era la que portava a Atenes els ciutadans que havien de ser jutjats. En la seva absència no hi podia haver execucions. En el cas de Sòcrates la seva mort fou ajornada un mes, fins que va tornar la nau esmentada. El darrer viatge documentat de la Salamínia fou amb Ifícrates anant cap a Corfú (373 aC).

Mantenir dues naus i dues tripulacions permanents implicava uns costos importants. Per a supervisar les despeses hi havia un tresorer per a cada vaixell que era escollit a mà alçada en l'Assemblea.[6] Els remers cobraven 4 òbols diaris, encara que no treballessin.[7][8] Una paga important per a l'època. Considerant únicament un nombre de remers de 170 per a cada nau[9] i afegint altres càrrecs necessaris, així com les despeses de manteniment, és fàcil d'estimar la importància del cost anual i la necessitat dels tresorers administradors.

Altres vaixells sagrats

[modifica]

A més de les citades més amunt (Pàralos, Salamínia, Delia) s'han conservat els noms d'altres trirrems estatals:

  • Ammonias, esmentada per Aristòtil i Demóstenes. Emprada per Filip de Macedònia per a desembarcar a Marató.
  • Periplous (o Peripolus), usada per Alexandre el Gran (vegeu Flavi Arrià).

Referències comentades

[modifica]

Tucídides en la Història de la guerra del Peloponès explica les accions de la Salamínia per a portar a judici Alcibíades (general atenenc), fent-lo tornar cap a Atenes.[10][11]

Xenofont, en les Hel·lèniques [12] explica l'expedició de setanta trieres contra Còrcira, incloent la Pàralos i la Salamínia. I lloa la bona direcció de Ifícrates el Vell, combinant una navegació ràpida (només amb rems i petites veles, ja que havia deixat les veles i els arbres a terra) i l'entrenament de les tripulacions.[13][14]

En la seva comèdia Els ocells, Aristòfanes parla de la Pàralos i la Salamínia.[15][16]

A les Vides paral·leles, Plutarc compara la vida pública de Pèricles amb la de la nau Salamínia. Només actuava quan era necessari.[17]

Filòcor esmentà 4 trieres: Ammonias, Paralos, Demetrias, Antigonis [18]

Pithelaus de Rodes fou un mordaç autor d'epigrames, en els quals barrejava el grec i el llatí.[19] De la nau Pàralos en deia «el garrot del poble». Aquesta traducció no és gens clara. També podria traduir-se per «el club del poble» o «el casal dels poca-roba».[20]

M. Otalcilius Pitholaus (esmentat per Horaci i Suetoni)[21][22] Flavi Arrià, autor de l'Anabasis d'Alexandre el Gran.[23]

Erasme va incloure un comentari sobre l'expressió «Salaminia navis» en els seus “Adagiorum omnium”.[24][25]

La Salamínia dins de l'armada d'Atenes

[modifica]

El paper de la Salamínia dins de l'armada atenenca al llarg dels anys fou estudiat per August Böckh. Hi ha una munió de detalls que poden ser consultats en el treball d'aquest científic que fou publicat en 1840.[26][27]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Lionel Casson. The Ancient Mariners: Seafarers and Sea Fighters of the Mediterranean in Ancient Times. Princeton University Press, 15 setembre 1991, p. 243–. ISBN 0-691-01477-9. 
  2. ↑ Lionel Casson. Ships and Seamanship in the Ancient World. JHU Press, 2 desembre 1995, p. 441–. ISBN 978-0-8018-5130-8. 
  3. ↑ August Boeckh. The Public Economy of the Athenians: With Notes and a Copious Index. Little, Brown, 1857, p. 335–. 
  4. ↑ Demòstenes. Arengues (vol. III i últim): Quarta filípica. Lletra de Filip. Rèplica a la lletra de Filip. Sobre el tractat amb Alexandre. Fundació Bernat Metge, p. 87–. ISBN 978-84-7225-996-6. 
  5. ↑ The Foreign Quarterly Review. Treuttel and Würtz, Treuttel, Jun, and Richter, 1841, p. 412–. 
  6. ↑ Aristotle. Constitution of Athens and Related Texts. Simon and Schuster, 11 maig 2010, p. 139–. ISBN 978-1-4391-1961-7. 
  7. ↑ Albert Forbiger. Hellas und Rom: Zweite Abteilung: Griechenland im Zeitalter des Perikles. Reisland, 1878, p. 270–. 
  8. ↑ Cesare Cantù. Historia universal, 8. Imprenta de Gaspar y Roig, 1878, p. 362–. 
  9. ↑ The Foreign Quarterly Review. Treuttel and Wurtz, 1841, p. 419–. 
  10. ↑ Tucídides; Berenguer Amenós, Jaume (edició i traducció). Història de la Guerra del Peloponès (vol. I): Llibre I (en grec antic, català). Barcelona: Fundació Bernat Metge, 2014 (1953). ISBN 978-84-9859-053-1. 
  11. ↑ Tucídides. Historia de la guerra del Peloponeso. Ediciones AKAL, 10 febrer 1989, p. 15–. ISBN 978-84-7600-356-5. 
  12. ↑ HELLENICA by Xenophon (Translation by H. G. Dakyns).
  13. ↑ Xenophon. Le opere di Senofonte molto utili a capitani di guerra et al uiuer morale et ciuile, tradotte dal greco da Marc'Antonio Gandini con alcune annotationi necessarie per l'intelligenza di tutta l'opera. ... presso Pietro Dusinelii, 1588, p. 222–. 
  14. ↑ Xenophon; Christian Walz Xenophon's von Athen, ausgewählte Schriften: Abt. Griechische Geschichte. J.B. Metzler, 1856, p. 204–. 
  15. ↑ Aristòfanes. Comèdies (vol. IV): Els ocells. Lisístrata. Fundació Bernat Metge, 1969, p. 75–. ISBN 978-84-7225-063-5. 
  16. ↑ Johann Wilhelm Süvern. Essay on 'the Birds' of Aristophanes, tr. by W.R. Hamilton, 1835, p. 86–. 
  17. ↑ Plutarch. Las vidas paralelas. Impr. Central à Cargo de V. Saiz, 1821, p. 325–. 
  18. ↑ Associate Professor of Classics Phillip Harding; Phillip Harding The Story of Athens: The Fragments of the Local Chronicles of Attika. Routledge, 31 octubre 2007, p. 171–. ISBN 978-1-134-30447-9. 
  19. ↑ Quintus Horatius Flaccus; André Dacier; Noël-Etienne Sanadon Oeuvres. chez J. Wetstein & G. Smith, 1735, p. 405–. 
  20. ↑ Aristotle. A Dissertation Upon Rhetoric. J.J. Stockdale, 1811, p. 410–. 
  21. ↑ Horace. Opera omnia, 1853, p. 428–. 
  22. ↑ The Fragments of the Roman Historians: Introduction. Vol. 1. Oxford University Press, 2013, p. 333–. ISBN 978-0-19-927705-6. 
  23. ↑ Arrianus, Flavius; Wilhelm Krueger, Karl. Alexandru anabasis: emendatam et explicatam. Georgii Raphelii annotationes integras, Jacobi Gronovii, Friderici Schmiederi, aliorum electas et C. G. Krügeri adversaria Arrianea continens. Krüger, 1848, p. 114–. 
  24. ↑ Desiderius Erasmus. Adagiorvm Omnivm Tam Graecorvm Qvam Latinorvm Avrevm flumen. Prael, 1533, p. 3–. 
  25. ↑ Desiderius Erasmus Roterodamus; Theodoricus Cortehoevius Adagiorvm omnivm tam graecorvm qvam latinorvm avrevm flumen. apud Iohannem Prael, 1530, p. 77–. 
  26. ↑ August Böckh. Bd. Urkunden u̲ber das seewesen des Attischen Staates. G. Reimer, 1840. 
  27. ↑ The Foreign Quarterly Review. Treuttel, 1841, p. 401–.