Satèl·lit espia

Sèrie d'articles sobre
el vol espacial
Història
Cursa espacial  · Cronologia dels vols espacials
Aplicacions
Satèl·lits d'observació terrestre  · Satèl·lits espia  · Satèl·lits de comunicacions  · Navegació per satèl·lit  · Observació espacial  · Exploració espacial  · Colonització espacial  · Turisme espacial
Nau espacial
Nau espacial robòtica (Satèl·lit artificial  · Sonda espacial  · Nau espacial de subministrament no tripulada)  · Vol espacial tripulat (Càpsula espacial  · Estació espacial  · Avió espacial)
Llançament
Cosmòdrom  · Plataforma de llançament  · Sistemes d'un sol ús i reutilitzables  · Velocitat d'escapament  · Llançament espacial sense coet
Destinacions
Suborbital  · Orbital  · Interplanetari  · Interestel·lar  · Intergalàctic
Agències espacials
ESA  · NASA  · RKA  · CNES  · DLR  · CNSA  · ISRO  · JAXA
Aquesta caixa:

    Un satèl·lit espia és un satèl·lit artificial d'observació terrestre o de comunicacions destinat a ús militar o per intel·ligència. Els satèl·lits d'aquest tipus recullen generalment informacions sobre instal·lacions civils i militars de països estrangers, mitjançant un sistema òptic o radar, que els permet una observació eficaç fins i tot si hi ha condicions meteorològiques adverses (núvols, boires...) o si és nocturna.

    Característiques

    [modifica]

    Els satèl·lits de reconeixement permeten cartografiar un territori i sobretot d'identificar instal·lacions militars fixes, armament i unitats militars. Aquests satèl·lits generalment circulen en òrbita baixa per obtenir la millor resolució. L'òrbita és sovint polar per a poder escanejar totes les latituds. Per augmentar encara més la resolució, alguns d'ells porten un propulsor que els permet d'abaixar fortament l'òrbita sobre àrees de particular interès militar. El consum de propulsors que pressuposent maniobres d'aquest tipus i la necessitat de compensar l'impuls que s'ha experimentat en una atmosfera més densa comporta una vida útil a cops molt curta, d'uns dies fins i tot per a alguns models, que requereixen renovacions constants. Això explica en gran manera l'elevat nombre de satèl·lits llançats per la Unió Soviètica en el seu moment. Al començament de l'època espacial, es registraven imatges en una pel·lícula de plata que es recuperava mitjançant una càpsula que tornava a la terra. Els Estats Units van abandonar aviat aquesta tècnica i la va substituir per la transmissió de dades per via hertziana. Avui en dia Rússia encara utilitza parcialment la tècnica de la pel·lícula de plata.

    La resolució que tenien els primers satèl·lits era d'uns deu metres, que avui s'ha reduït a tan sols un centímetres per als aparells més avançats. Per a poder travessar la coberta del núvols o prendre imatges nocturnes, alguns satèl·lits espia no transporten una càmera sinó un radar, tot i que el seu alt consum energètic i la baixa resolució resultant n'han frenat la seva utilització.

    Programes de satèl·lits espia per països

    [modifica]

    Les principals potències espacials tenen satèl·lits espia que avui, a més, representen un component important per a les forces militars modernes. La Unió Soviètica i els Estats Units van ser els primers que van desenvolupar aquest tipus d'equips en el context de la guerra freda. La Unió Soviètica va llançar prop de 900 satèl·lits d'aquest tipus (el 10% del total de satèl·lits artificials posats en òrbita per les nacions espacials). El nombre de satèl·lits nord-americans és molt més baix, tot i que la seva capacitat i vida útil gairebé sempre han estat més elevades. Altres països amb desenvolupament espacial han anat creant gradualment la seva pròpia flota de satèl·lits espia, tant d'observació òptica com de radar: Xina (1974), França (1995), Japó (2003), Israel (2003), Alemanya (2006), Itàlia (2007), etc.

    Estats Units

    [modifica]

    Quan l'era espacial no havia començat encara, l'organisme d'investigació militar nord-americana RAND Corporation va dur a terme un estudi el 1954 que demostrava la viabilitat d'un satèl·lit de reconeixement que estigués equipat amb una càmera de televisió i que transmetés per ràdio les fotos preses. Basant-se en aquest informe, la Força Aèria dels EUA va llançar el programa de satèl·lits de reconeixement WS-17L. Els Estats Units i la Unió Soviètica eren en aquell moment immersos en la guerra freda, on cada un dels dos països estava desenvolupant míssils balístics i una flota de bombarders amb armes nuclears. El president nord-americà Eisenhower va proposar el 1955 als líders soviètics que el nivell d'armament dels dos països fos controlat per vols de reconeixement de l'altra part (projecte Open Skies), però aquesta proposta va ser rebutjada. Els soviètics van revelar l'existència del bombarder soviètic Bison, que va provocar que alguns funcionaris nord-americans penssessin que la URSS tenia avantatge en el camp de la cursa nuclear (bomber gap). El 1956, l'avió espia americà U-2 va fer un primer vol de reconeixement sobre territori soviètic. Les fotos dels següents vols de l'U-2 van mostrar que la flota soviètica de bombarders nuclears era més petita del que s'esperava. El 1957, la Unió Soviètica va posar en òrbita el primer satèl·lit artificial Sputnik 1. A nivell militar, aquest llançament demostrava que la URSS podia construir míssils balístics intercontinentals que podrien destruir la defensa nord-americana mitjançant un atac per sorpresa. Però els líders nord-americans tenien informacions contradictòries sobre l'avast de l'amenaça, és a dir, sobre el nombre de míssils que la Unió Soviètica podia realment desplegar. Per avaluar millor aquesta amenaça, el govern dels EUA va decidir d'accelerar el projecte de satèl·lits espia WS-117L, que es va dividir en tres subprojectes més: un satèl·lit de reconeixement que transmetia les fotografies digitalitzades per ràdio, un satèl·lit que utilitzava pel·lícules fotogràfiques retornades a la terra mitjançant càpsules i un satèl·lit d'alerta primerenca. La CIA va ser l'encarregada de desenvolupar el segon projecte, més fàcil d'obtenir a curt termini. En va confiar el disseny del satèl·lit a Itek Corporation i la seva integració a Lockheed.

    El satèl·lit de reconeixement KH-1 desenvolupat per Lockheed sota la supervisió de la CIA reutilitzava l'estructura d'una etapa superior del coet Agena amb el seu sistema de control de l'actitud. Incloïa una càmera panoràmica Fairchild utilitzava una pel·lícula de plata amb una distància focal de f.5 i una longitud focal de 69 centímetres. Les imatges realitzades tenien una resolució espacial de 12,9 metres en l'òrbita baixa. Unes bateries en proporcionaven l'energia. El satèl·lit, que pesava aproximadament una tona, el posava en òrbita un coet Thor disparat des de la plataforma de llançament de Vandenberg a Califòrnia. Un cop finalitzada la missió (normalment durava només uns pocs dies), la pel·lícula fotogràfica s'emmagatzemava en una càpsula amb un retrofusat, un protector tèrmic i un paracaigudes, que es llançava a l'atmosfera. Aquestes càpsules la recuperaven uns avions equipats amb un dispositiu de captura. El primer intent de llançar el satèl·lit espia KH-1 va tenir lloc el 21 de gener de 1959 i va fracassar. Els següents 11 intents també van fracassar, ja fos durant el llançament, estant en òrbita o durant el retorn de la càpsula que contenia la pel·lícula fotogràfica. Finalment, el 10 d'agost de 1960 es va poder recuperar una primera càpsula mitjançant un avio. La resolució espacial de 8 metres era molt inferior a les fotos preses per l'U-2, però només aquesta primera prova va proporcionar més fotos ella sola que totes les missions d'avions espia que l'havien precedit. La sèrie KH-1 es reemplaçà ràpidament pel KH-2 i el KH-3 que reberen el nom de codi Corona. El mateix any, un U-2 va ser abatut per un míssil SA-2 disparat per la defensa antiaèria de la Unió Soviètica que en va capturar al pilot Francis Gary Powers. El govern dels EUA va decidir llavors suspendre permanentment els vols espia sobre territori soviètic. El 1961 es va crear l'Oficina Nacional de Reconeixement per desenvolupar el programa nord-americà de satèl·lits espia federant la feina dels diferents exèrcits (Terra, Aire, Mar) i d'informació (CIA, NSA, DIA). Es va crear també un centre d'interpretació fotogràfica centralitzat que va reunir en una sola entitat tots els especialistes en interpretació fotogràfica.[1]

    Satèl·lits espia nord-americans
    Sèrie Data

    llançament

    		Número

    exemplars

    		Massa Longevitat Òrbita Resolució Tecnologia Comentaris
    Del KH-1[2] al KH-3[3][4]

    (Corona)

    		1959-1962 26 7,5 m 1 càmera panoràmica per satèl·lit (longitud focal: 0,6 m).

    Les pel·lícules fotogràfiques s'expulsaven a la terra.

    		Primera sèrie de satèl·lits espia americans.
    Samos[5][6][7][8][9][10] 1960-1962 13 30 a 1,5 m Longitud focal: de 0,7 a 1,83 m. La majoria d'aquests satèl·lits enviaven les seves imatges per ràdio. Algunes ejeccions de pel·lícules. El programa probablement es va cancel·lar a causa de la qualitat insuficient de les fotografies.
    KH-4[11]

    (Corona)

    		1962-1963 7,5 m 2 càmeres panoràmiques.

    Expulsió de la pel·lícula.

    KH-4A[12] 1963-1969 52 2 t 2,75 m 2 càmeres panoràmiques.

    Expulsió de la pel·lícula amb dos vehicles de reentrada.

    		Gran volum.
    Quill[13] 1964 1 1,48 t 5 dies 238 km x 264 km

    inclinació 70.08°

    		2.3 m Radar Primer satèl·lit amb un radar d'obertura sintètica. Màquina experimental derivada del KH-4.
    KH-4B[14]

    (Corona)

    		1967-1972 17 3 t 1,8 m 2 càmeres panoràmiques.

    Expulsió de la pel·lícula amb dues càpsules de retorn.

    KH-5[15][16]

    (Argon)

    		1961-1964 12 6 dies 140 m Baixa resolució i àmplia cobertura (Longitud focal: 76 mm).

    Expulsió de la pel·lícula.

    		Utilitzar per a finalitats cartogràfiques.
    KH-6[17]

    (Lanyard)

    		1963 3 De 8 a 12 dies 1,8 m Les mateixes càmeres fotogràfiques que el Samos (longitud focal: 1,67 m). Expulsió de la pel·lícula Programa a curt termini per obtenir imatges específiques del lloc.
    KH-7[18]

    (Gambit)

    		1963-1967 38 Fins a 9 dies 0.46 m Expulsió de la pel·lícula amb una càpsula de retorn.
    KH-8[19][20][21][22]

    (Gambit)

    		1966-1984 54 0.5 m Expulsió de la pel·lícula.
    KH-9[23]

    (Hexagon

    «Big Bird»)

    		1971-1986 20 11.4 t Entre 40 i 275 dies 160 × 260 km

    inclinació 96.4°

    		30 cm Expulsió de la pel·lícula amb quatre o cinc càpsules de retorn.
    KH-10

    (Dorian)

    		Anul·lat el

    1969

    		Estació espacial habitada. Manned Orbital Laboratory.

    Programa anul·lat.

    KH-11[24]

    (Kennen

    Crystal)

    		1976-1995 16 (2017) 13,5 a 17 t 300 × 500 km (exemplars 1 a 5)

    300 × 1 000 km (exemplars 6 a 9),

    inclinació 97°

    		15 cm Mirall: 2,3 m

    Imatges digitals.

    		Primer satèl·lit espia per a imatges digitals

    Usava un mirall primari similar al del telescopi espacial Hubble. Després de l'abandó de la versió òptica de la FIA es van encarregar dues còpies el 1995. Última versió operacional dels satèl·lits d'intel·ligència òptica.

    Lacrosse

    (Onyx)[25]

    		1988-2005 5 14,5 a 16 t 9 anys (?) 650 km

    inclinació 57° o 68°

    		? Radar Retirat del servei, substituït per la FIA.
    Misty[26] 1990-1999 2 10-15 cm Òptic. Versió sigilosa del KH-11 es va retirar del servei.
    EIS[27] 0 20 t 10-40 cm Mirall: 4? m Un sol exemplar del qual no se n'ha fet cap nova versió.
    FIA Radar

    (Topaz)[28]

    		2010- 4 1 100 km × 1 105 km

    inclinació 123°

    		? Radar Comportava una versió òptica abandonada mentre encara s'estava dissenyant.

    Unió Soviètica-Rússia

    [modifica]

    L'URSS i Rússia tenen els fabricants i usuaris més grans de satèl·lits espia. Es van fer servir dues gran famílies de les que en van resultar moltes sub-sèries: Zenit i Iantar. Des del desmembrament de la Unió Soviètica a principis de 1992, Rússia s'ha esforçat per a garantir una cobertura continuada.

    Satèl·lits espia russos
    Sèrie Data

    llançament

    		Número

    exemplars

    		Massa Longevitat Òrbita Resolució Tecnologia Comentaris
    Zenit[29][30] 1961-1994 682 4,7 a 6,3 t De 8 a 15 dies Baixa Pel·lícula de plata / retorn de la càrrega útil a la Terra.

    Càrrega útil reutilitzable.

    		Moltes sub-sèries.
    Iantar[31][32][33][34][35][36] 1981 177 6 a 7 t De 2 a 9 mesos Baixa 0.5 m Pel·lícula de plata / retorn de la càrrega útil a la Terra o transmissió digital segons versió. Moltes sub-sèries.
    Araks[37] 1997-2002 2 7.5 t 4 anys 1500 km × 1836 km

    inclinació 64,4°

    		2-10 m Telescopi amb obertura de 1,5 metres.
    Orlets[38][39] 1989-2000 8 (V1) i 2 (V2) 10,5 t (v2) De 60 (v1) a 180 dies (V2) 2-10 m 2 versions; 8 (v1) i 22 (v2) càpsules de retorn.
    Persona[40][41] 2008- 2 7 anys Baixa
    Kondor[42] 2008- 1 mesos Baixa Satèl·lit de reconeixement de radars.
    Bars-M[43] 2015- 2 (2017) 4 t (?) 5 anys Heliosincrona a 570 km 1 m Òptic. Transmissió digital. Reemplaçà els Iantar Kometa amb pel·lícula.
    Razdan[44] 2019- 7 t anys Òptic. Transmissió digital, telescopi de 2 metres. Ha de substituir els Persona

    Xina

    [modifica]

    La Xina ha desenvolupat i llançat una gamma completa de satèl·lits militars, un dels objectius principals de la qual és poder identificar i controlar els grups de portaavions dels Estats Units que suposadament donaran suport a Taiwan en cas d'amenaça militar des de la Xina continental. Des del 2017, els militars xinesos disposen de satèl·lits de reconeixement òptic i de radar (amb capacitat de captar imatges malgrat els inconvenients atmosfèrics o de llum) amb una freqüència molt alta de visites, així com satèl·lits que permeten escoltar trucades telefòniques telefòniques i que permeten d'interceptar i localitzar les naus enemigues.[45]

    Satèl·lits espia xinesos
    Sèrie Tipus Data

    llançament

    		Número

    exemplars

    		Massa Òrbita Plataforma característiques Altres
    FSW[46] Òptic 1974-2005 23 Pel·lícula de plata

    Retorn de la càrrega útil

    ZY-2

    (JB-3)[47]

    		Radar 2000-2004 3 2.7 t Polar ZY-2 01, 02, 03.

    Reemplaçat per la sèrie JB-10

    Yaogan

    (JB-5)[48]

    		Òptic 2006-2010 3 2.7 t 620 x 620 km

    inclinació 97.8°

    		Yaogan 1, 3, 10
    Yaogan

    (JB-6)[49]

    		Òptic 2007-2016 6 625 km × 655 km

    inclinació 97.8°

    		CAST2000 ? Yaogan 2, 4, 7, 11, 24, 30
    Yaogan

    (JB-7)[50]

    		Radar 2009-2014 4 517 km × 519 km

    inclinació 97,3°

    		Yaogan 6, 13, 18, 23
    Yaogan

    (JB-9)[51]

    		Òptic 2009-2015 5 1200 km × 1200 km

    inclinació 100,4°

    		Yaogan 8, 15, 19, 22, 27
    Yaogan

    (JB-10)[52]

    		Òptic 2008-2014 3 470 km × 490 km

    inclinació 97.4°

    		Phoenix-Eye-2 Yaogan 5, 12, 21
    TianHui-1

    (TH-1)[53]

    		Òptic 2010-2015 3 492 km × 504 km

    inclinació 97,35°

    		5 m TH 1C, 1B, 1C
    Yaogan

    (JB-11 ?)[54]

    		Òptic 2012-2015 2 1040 kg 466 km × 479 km

    inclinació 97,24°

    		Phoenix-Eye-2 Yaogan 14, 28
    Yaogan 26

    (JB-12 ?)[55]

    		Òptic 2014 1 485 km × 491 km

    inclinació 97.4°

    Yaogan 29[56] Radar 2015 1 615 km × 619 km

    inclinació 97,8°

    		Successor de la sèrie JB-5 (?)
    Gaofen-4[57] Òptic 2015 1 Geoestacionària 50 m
    LKW-1[58]

    (TH-1)

    		Òptic 2017 2 488 x 504 km,

    inclinació 97,4°

    		0.7 m (?)

    Alemanya

    [modifica]

    Durant la guerra de Kosovo, els Estats Units es van mostrar reticents en compartir amb l'exèrcit alemany la informació militar recollida per la seva constel·lació de satèl·lits espia. Aprenent d'aquest conflicte, la Bundeswehr va encarregar i desplegar entre 2006 i 2008 cinc satèl·lits espia de radar SAR-Lupe, que ofereixen imatges amb una resolució espacial d'un metre. El 2013, l'exèrcit alemany va ordenar la creació d'una sèrie anomenada SARah, que consistia en tres satèl·lits d'unes 2 tones cadascun destinats a substituir el SAR-Lupe, la vida operativa teòrica del qual havia d'acabar el 2015-2017. A diferència dels satèl·lits SAR-Lupe, que són idèntics, els satèl·lits SARah són de dos tipus, la qual cosa ha permès la millora de la resolució espacial elevada a 35-40 centímetres.[59] Els satèl·lits havien de ser posats en òrbita per un llançador Falcon 9 dels Estats Units el 2018 i el 2019.[60] A finals de 2017, el govern alemany va decidir dotar a Alemanya de satèl·lits espia de reconeixement òptic. L'objectiu és satisfer les necessitats del servei d'intel·ligència alemany, el BND (Bundesnachrichtendienst), que vol acabar amb la dependència dels mitjans d'espionatge de les nacions aliades (Estats Units, França). El contracte de 400 milions d'euros compromet a l'adquisició de 3 satèl·lits batejats amb el nom de Georg, desenvolupats per OHB System. Els satèl·lits es podrien llançar el 2022.[61][62]

    Satèl·lits espia alemanys
    Sèrie Data

    llançament

    		Número

    exemplars

    		Massa Longevitat Òrbita Resolució tecnologi Comentaris
    SAR-Lupe[63] 2006-2008 5 720 kg 10 anys Heliosíncrona 1 m Radar
    SARah[64][65] 2018-2019 3 1800-2200 kg Heliosíncrona 35-40 cm Radar Nascuts per a reemplaçar

    els SAR-Lupe

    CSO[66] 1 3,5 t. 10 anys Polar

    (EHR 480 km i THR 800 km)

    		20 cm. (THR)

    i 35 cm (EHR)

    		Òptic Satèl·lit de concepció

    francesa

    Georg[67] 3 Polar Òptic

    França

    [modifica]

    Utilitzant el coneixement tecnològic acumulat en el context del programa espacial d'observació civil Spot, França va desenvolupar els anys vuitanta els seus primers satèl·lits òptics d'espionatge d'òrbita heliosíncrona. Els satèl·lits Hélios, el primer model del qual Helios 1A fou llançat el 1995, tenen una resolució espacial d'1 metre. Entre aquesta data i el 2009 es van posar en marxa tres satèl·lits més de la mateixa família. El 2011 i el 2012 es van llançar dos satèl·lits Pléiades mixtos civils i militars . Itàlia té dret a accedir a les imatges produïdes per aquesta sèrie a canvi de la possibilitat per als militars francesos d'accedir a les imatges de radar captades per la sèrie de 4 COSMO-SkyMed llançada pels italians entre 2004 i 2010. La substitució el 2018 dels satèl·lits d'observació òptics francesos l'havien de garantir tres satèl·lits CSO (Composante Spatiale Optique), que haurien de proporcionar imatges amb una resolució espacial de fins a 20 cm.[68]

    Satèl·lits espia francesos
    Sèrie Data

    llançament

    		Número

    exemplars

    		Massa Longevitat Òrbita Resolució Tecnologia Comentaris
    Hélios[69][70] 1995-2009 4 4 t. 5 anys Heliosíncrona ~0,5 m Òptic
    Pléiades[71][72] 2011-2012 2 900 kg 5 anys Heliosíncrona 0,7 m Òptic Ús mixt civil i militar.
    CSO[66] 2018-2021 2 3.5 t. 10 anys Polar (EHR 480 km

    i THR 800 km)

    		20 cm (THR)

    i 35 cm (EHR)

    		Òptic Reemplacen la sèrie Hélios.

    Un tercer exemplar serà per a Alemanya.

    Itàlia

    [modifica]
    Satèl·lits espia italians
    Sèrie Data

    llançament

    		Número

    exemplars

    		Massa Longevitat Òrbita Resolució Tecnologia Comentaris
    COSMO-SkyMed[73] 2007-2010 4 1900 kg 5 anys Heliosíncrona

    a 619 km

    		1 m per 10 x 10 km

    (spotlight)

    		Radar d'obertura sintètica
    OPSAT-3000[74] 2017 1 368 kg 6 anys Heliosíncrona

    a 450 km

    		Fins a 50 cm

    en 15 km

    		Radar d'obertura sintètica
    COSMO-SkyMed

    (de segona generació)[75]

    		2018-2020 2 2 230 kg 5 anys Heliosíncrona

    a 619 km

    		80 cm per 10 x 10 km

    (spotlight)

    		Radar d'obertura sintètica

    Japó

    [modifica]
    Satèl·lits espia japonesos
    Sèrie Data

    llançament

    		Número

    exemplars

    		Massa Longevitat Òrbita Resolució Tecnologia Comentaris
    IGS òptic[76][77][78][79][80] 2003- 6 850 kg - ? Heliosíncrona Fins a 40 cm Òptic Tres generacions
    IGS radar[81][82] 2003- 5 1 200 kg Heliosíncrona < 3 m - 1 m Radar Dues generacions

    Israel

    [modifica]
    Satèl·lits espia israelians
    Sèrie Data

    llançament

    		Número

    exemplars

    		Massa Longevitat Òrbita Resolució Tecnologia Comentaris
    Ofeq

    (òptic)[83][84][85]

    		2003- 6 ~190 kg Baixa Òptic L'Ofeq 7 estava destinat a la vigilància

    del programa nuclear iranià.

    TecSAR[86] 2008-2014 2 ~260 kg Baixa Radar

    Turquia

    [modifica]
    Satèl·lits espia turcs
    Sèrie Data

    llançament

    		Número

    exemplars

    		Massa Longevitat Òrbita Resolució Tecnologia Comentaris
    Göktürk

    (1A i 1B)[87]

    (2 i 3)[88][89]

    		2014-2019 4 450-1060 kg 5-7 anys 669 km × 689 km

    inclinació 98.2°

    		2.5 m Òptic El model va ser desenvolupat per un consorci industrial turc (TAI i TÜBI.TAK SPACE) i la càmera EOS-C pertany a la societat sud-coreana SKC.

    Marroc

    [modifica]
    Satèl·lits espia marroquins
    Sèrie Data

    llançament

    		Número

    exemplars

    		Massa Longevitat Òrbita Resolució Tecnologia Comentaris
    Mohammed VI

    (A i B)[90]

    		2017-2018 2 1110 kg 5 anys 620 km × 622 km

    inclinació 98.0° (#A)

    601 km × 606 km

    inclinació 97.95° (#B)

    		Òptic

    Regne Unit

    [modifica]

    Índia

    [modifica]
    • Satèl·lit Experimental de Tecnologia

    Colòmbia

    [modifica]

    Referències

    [modifica]
    1. ↑ «History of the US reconnaissance system» (en anglès). SatelliteObservation.net, 30-07-2016. [Consulta: 2 juliol 2019].
    2. ↑ «KH-1 Corona» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    3. ↑ «KH-2 Corona» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    4. ↑ «KH-3 Corona» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    5. ↑ «Samos-E1» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    6. ↑ «Samos-E2» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    7. ↑ «Samos-E4» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    8. ↑ «Samos-E5» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    9. ↑ «Samos-E6» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    10. ↑ «Samos-F1» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    11. ↑ «KH-4 Corona» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    12. ↑ «KH-4A Corona» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    13. ↑ «Quill (P-40)» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    14. ↑ «KH-4B Corona» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    15. ↑ «KH-5 Argon (Agena-B based)» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    16. ↑ «KH-5 Argon (Agena-D based)» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    17. ↑ «KH-6 Lanyard» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    18. ↑ «KH-7 Gambit-1» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    19. ↑ «KH-8 Gambit-3 (Block 2)» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    20. ↑ «KH-8 Gambit-3 (Block 3)» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    21. ↑ «KH-8 Gambit-3 (Block 4)» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    22. ↑ «KH-8 Gambit-3 (Dual mode, Higherboy)» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    23. ↑ «KH-9 Hexagon» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    24. ↑ «KH-11 / Kennen / Crystal» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    25. ↑ «Onyx 1, 2, 3, 4, 5 (Lacrosse 1, 2, 3, 4, 5)» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    26. ↑ «Misty 1, 2, 3 (AFP-731)» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    27. ↑ «EIS / 8X» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    28. ↑ «Topaz 1, 2, 3, 4, 5 (FIA-Radar 1, 2, 3, 4, 5)» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    29. ↑ «Zenit-2 (11F61)» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    30. ↑ «Soviet/Russian reconnaissance satellites» (en anglès). svengrahn.pp.se. [Consulta: 2 juliol 2019].
    31. ↑ «Yantar-1KFT (Kometa, Siluet, 11F660)» (en anglès). Space Skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    32. ↑ «Yantar-2K (Feniks, 11F624)» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    33. ↑ «Yantar-4K1 (Oktan, 11F693)» (en anglès). Spce skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    34. ↑ «Yantar-4K2 (Kobalt, 11F695)» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    35. ↑ «Yantar-4KS1 (Terilen, 11F694)» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    36. ↑ «Yantar-4K2M (Kobalt-M, 11F695M)» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    37. ↑ «Araks-N 1, 2 (11F664)» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    38. ↑ «Orlets-1 (Don, 17F12)» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    39. ↑ «Orlets-2 (Yenisey, 17F113)» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    40. ↑ «Persona (Kvarts, 14F137)» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    41. ↑ «Origin of the Persona project» (en anglès). russianspaceweb.com. [Consulta: 2 juliol 2019].
    42. ↑ «Kondor» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    43. ↑ «Bars-M (14F148)» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    44. ↑ «Razdan (14F156)» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 2 juliol 2019].
    45. ↑ «The Chinese maritime surveillance system» (en anglès). Satellite Observation, 20-09-2016. [Consulta: 3 juliol 2019].
    46. ↑ «FSW-0 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9 (JB-1 1, ..., 9)» (en anglès). Space Skyrocket. [Consulta: 3 juliol 2019].
    47. ↑ «ZY-2 01, 02, 03, 04 (JB-3 1, 2, 3, 4)» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 4 juliol 2019].
    48. ↑ «Yaogan 1, 3, 10 (JB-5 1, 2, 3)» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 4 juliol 2019].
    49. ↑ «Yaogan 2, 4, 7, 11, 24, 30 (JB-6 1, 2, 3, 4, 5, 6)» (en anglès). Space skirocket. [Consulta: 3 juliol 2019].
    50. ↑ «Yaogan 6, 13, 18, 23 (JB-7 1, 2, 3, 4)» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 4 juliol 2019].
    51. ↑ «Yaogan 8, 15, 19, 22, 27 (JB-9 1, 2, 3, 4, 5)» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 3 juliol 2019].
    52. ↑ «Yaogan 5, 12, 21 (JB-10 1, 2, 3)» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 3 juliol 2019].
    53. ↑ «Tianhui 1A, 1B, 1C (TH 1A, 1B, 1C)» (en anglès). Space Skyrocket. [Consulta: 3 juliol 2019].
    54. ↑ «Yaogan 14, 28 (JB-11 1, 2)» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 3 juliol 2019].
    55. ↑ «Yaogan 26 (JB-12 1)» (en anglès). Scpace skyrocket. [Consulta: 4 juliol 2019].
    56. ↑ «Yaogan 29, 33» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 4 juliol 2019].
    57. ↑ «Gaofen 4 (GF 4)» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 4 juliol 2019].
    58. ↑ «LKW 1, 2, 3, 4» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 4 juliol 2019].
    59. ↑ «Neue Aufklärungssatelliten f0r die Bundeswehr» (en alemany). bundeswehr-journal. [Consulta: 3 juliol 2019].
    60. ↑ «[https://spacenews.com/35905falcon-9-selected-to-launch-german-military-radar-satellites/ Falcon 9 Selected To Launch German Military Radar Satellites by Peter B. de Selding — June 20, 2013]» (en anglès). Space News, 20-06-2013. [Consulta: 3 juliol 2019].
    61. ↑ «Feu vert pour Georg, satellite espion allemand» (en francès). Aero Spatium. [Consulta: 3 juliol 2019].
    62. ↑ «A new German space policy?» (en anglès). satelliteobservation.net, 28-12-2016. [Consulta: 3 juliol 2019].
    63. ↑ «SAR-Lupe 1, 2, 3, 4, 5» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 4 juliol 2019].
    64. ↑ «SARah 1» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 4 juliol 2019].
    65. ↑ «SARah 2, 3» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 4 juliol 2019].
    66. ↑ 66,0 66,1 «CSO 1, 2, 3» (en anglès). Spase skyrocket. [Consulta: 4 juliol 2019].
    67. ↑ «Georg 1, 2, 3» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 4 juliol 2019].
    68. ↑ «History of the French reconnaissance system» (en anglès). SatelliteObservation, 06-11-2016. [Consulta: 4 juliol 2019].
    69. ↑ «Helios 1A, 1B» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 4 juliol 2019].
    70. ↑ «Helios 2A, 2B» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 4 juliol 2019].
    71. ↑ «Pléiades-HR 1A, 1B» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 4 juliol 2019].
    72. ↑ «Pléiades-Neo 1, 2, 3, 4 (VHR-2020 1, 2, 3, 4)» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 4 juliol 2019].
    73. ↑ «COSMO 1, 2, 3, 4» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 4 juliol 2019].
    74. ↑ «OPTSAT-3000» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 4 juliol 2019].
    75. ↑ «CSG 1, 2 (COSMO-SkyMed 2nd Gen.)» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 4 juliol 2019].
    76. ↑ «< 3 m puis 1 m» (en anglès). Space skirocket. [Consulta: 4 juliol 2019].
    77. ↑ «IGS-Optical 3, 4» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 4 juliol 2019].
    78. ↑ «IGS-Optical 3V» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 4 juliol 2019].
    79. ↑ «IGS-Optical 5, 6» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 4 juliol 2019].
    80. ↑ «IGS-Optical 5V» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 4 juliol 2019].
    81. ↑ «IGS-Radar 1, (2), 2» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 4 juliol 2019].
    82. ↑ «IGS-Radar 3, 4, 5, 6, Spare» (en anglès). Space skyrocket. [Consulta: 4 juliol 2019].
    83. ↑ «Ofeq 3, 4» (en anglès). Space skyroquet. [Consulta: 4 juliol 2019].
    84. ↑ «Ofeq 5, 6, 7, 9» (en anglès). Space skyroquet. [Consulta: 4 juliol 2019].
    85. ↑ «Ofeq 11» (en anglès). Space skyroquet. [Consulta: 4 juliol 2019].
    86. ↑ «Ofeq 8, 10 (TECSAR 1, 2 / TechSAR 1, 2)» (en anglès). Space skyroquet. [Consulta: 4 juliol 2019].
    87. ↑ «Göktürk 1A, 1B» (en anglès). Space skyroquet. [Consulta: 4 juliol 2019].
    88. ↑ «Göktürk 2» (en anglès). Space skyroquet. [Consulta: 4 juliol 2019].
    89. ↑ «Göktürk 3» (en anglès). Space skyroquet. [Consulta: 4 juliol 2019].
    90. ↑ «Mohammed VI A, B (MN35-13)» (en anglès). Space skyroquet. [Consulta: 4 juliol 2019].
    91. ↑ «TopSat 1» (en anglès). Space skyroquet. [Consulta: 4 juliol 2019].
    92. ↑ «Libertad 1» (en anglès). Space skyroquet. [Consulta: 4 juliol 2019].

    Vegeu també

    [modifica]