El sensacionalisme és un tipus de biaix mediàtic editorial en mitjans de comunicació en el qual els esdeveniments i temes en les notícies són exagerades per augmentar el nombre d'audiència o de lectors.[1] El sensacionalisme pot incloure informació sobre assumptes generalment insignificants i esdeveniments que no influeixen a tota la societat i presentacions esbiaixades de temes d'interès periodístic d'una manera sensacionalista, trivial o a la moda dels tabloides populars.[2]
Algunes tàctiques inclouen ser deliberadament obtús,[3] apel·lar a les emocions,[4] ser controvertits, ometre intencionadament fets i informació,[5] ser cridaneres, autocentrats i actuar per obtenir atenció.[4] Informació trivial i esdeveniments de vegades són tergiversats i exagerats com importants o significatius, i sovint inclou històries sobre les accions d'individus i petits grups de persones,[2] el contingut del qual és sovint insignificant i irrellevant en relació al macronivell dels esdeveniments del dia a dia, que ocorren globalment. A més, el contingut i subjecte de les matèries en general no afecten la vida de les masses[2] o la societat, i en canvi es transmet i s'imprimeix per atraure els espectadors i lectors.[2] Els exemples inclouen la cobertura de premsa sobre l'«escàndol» de Bill Clinton/Monica Lewinsky,[2] l'afer Casey Anthony,[2] el paper de Tonya Harding en l'atac de Nancy Kerrigan[2] i el cas d'assassinat d'O. J. Simpson.[2]
El sensacionalisme és també una forma de teatre.[6]