Biografia | |
---|---|
Naixement | 1965 ![]() Osaka (Japó) ![]() |
Formació | Yokohama City University (en) ![]() ![]() |
Activitat | |
Ocupació | director de cinema, guionista, actor, bloguer ![]() |
Lloc web | pink2000s.cocolog-nifty.com ![]() |
![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() |
Shinji Imaoka (今岡信治 or いまおかしんじ, いまおかしんぢ, Imaoka Shinji) a.k.a. 羅門ナカ
és un director de cinema, guionista i actor japonès. Forma part d'un grup de directors de pinku eiga dels anys 2000 coneguts col·lectivament com els "Seven Lucky Gods of Pink" (ピンク七福神, shichifukujin), que a més d'Imaoka, també inclou Toshiya Ueno, Mitsuru Meike, Yūji Tajiri, Yoshitaka Kamata, Toshirō Enomoto i Rei Sakamoto.[1]
Shinji Imaoka va néixer a Osaka el 1965.[2] Va assistir a la Universitat Ciutat de Yokohama, però va abandonar els estudis el 1990 per seguir una carrera cinematogràfica.[3] Va entrar a la indústria cinematogràfica com a ajudant de direcció a la Shishi Productions del pioner pinku eiga Satoru Kobayashi.[2] Allà va treballar principalment amb Hisayasu Satō, i també amb els directors Takahisa Zeze i Mototsugu Watanabe.[3] El desembre de 1994 va treballar com a assistent de direcció del director de Nikkatsu Nikkatsu Roman Porno Tatsumi Kumashiro en la seva última pel·lícula Immoral: Indecent Relations (インモラル・淫らな関係, Immoral: midarana kankei).[2] La pel·lícula de debut a la direcció d'Imaoka va ser Sex Party of the Beasts: Come Together (獣たちの性宴・イクときいっしょ) a.k.a. Waiting for the Comet (1995).[4]
A la seva Behind the Pink Curtain: The Complete History of Japanese Sex Cinema, Jasper Sharp escriu que l'estil d'Imaoka és força diferent del del seu mentor, Hisayasu Satō, i que el seu enfocament al "pinku" és molt més a prop de Toshiki Satō. Igual que Toshiki Satō, les escenes de sexe d'Imaoka són sovint més escasses que la norma per a una "pinku", i no se'ls posa gaire èmfasi. Segons Sharp, "les pel·lícules [d'Imaoka] tenen el mateix toc còmic inèdit que emmascara un nucli emocional dolorosament honest, tot i que la peculiar marca de patetisme d'Imaoka és menys irònic i més sentimental."[3] A més, ell escriu: "La força particular d'Imaoka és la seva subestimada representació de personatges atrapats en una rutina, buscant desesperadament alguna cosa que en secret saben que no poden tenir."[5]
Tot i que l'enfocament d'Imaoka a les escenes de sexe no li ha guanyat el favor del públic tradicional del "pinku eiga" i dels propietaris de cinemes, les seves pel·lícules han estat elogiades per la crítica. Ha estat guardonat com a millor director al Pink Grand Prix, i dues de les seves pel·lícules han estat votades com a millor pel·lícula de l'any a la cerimònia.[3] L'any 2000, el Tokyo Athénée Français va oferir a Imaoka un homenatge retrospectiu de la seva carrera que va batre el rècord d'assistència de la institució.[3]