Fitxa | |
---|---|
Direcció | Mary Lambert |
Protagonistes | |
Producció | Gary Kurfirst |
Guió | Patricia Louisianna Knop |
Música | Miles Davis i Marcus Miller |
Fotografia | Bryan Loftus |
Distribuïdor | Lorimar Television |
Dades i xifres | |
País d'origen | Estats Units d'Amèrica i Espanya |
Estrena | 1987 |
Durada | 93 min i 96 min |
Idioma original | anglès |
Color | en color |
Pressupost | 3.500.000 $ |
Recaptació | 604.491 $ |
Descripció | |
Gènere | drama |
Premis i nominacions | |
Nominacions | |
Siesta és una pel·lícula dramàtica estatunidenca del 1987 dirigida per Mary Lambert i protagonitzada per Ellen Barkin, Gabriel Byrne i Jodie Foster. Segons un article de 1987 a The Los Angeles Times, la pel·lícula "segueix un temerari durant els seus darrers dies fins a un salt potencialment fatal. Plena d'imatges jungianes, la pel·lícula és una faula postmoderna del destí i del canvi, poblat d'una galeria d'ànimes perdudes que inclou un àngel de la guarda (interpretat pel britànic Julian Sands), una bruixa (interpretada per l'estrella del pop Grace Jones) i l'àngel de la mort (Alexei Sayle)."[1] També hi partaiciparen Martin Sheen i Isabella Rossellini.
El guió va ser escrit per Patricia Louisianna Knop, basat en una novel·la de Patrice Chaplin. La pel·lícula va ser rodada a Espanya, estrenada per Lorimar Motion Pictures, i fou estrenada a Nova York l'11 de novembre de 1987. El trompetista de jazz Miles Davis va actuar al partitura per a la pel·lícula, Music from Siesta, que va ser escrita i organitzada pel col·laborador freqüent de Davis Marcus Miller..[2]
La pel·lícula va ser nominada a l'Independent Spirit a la millor primera pel·lícula l'any 1988 per la directora Mary Lambert.[3]
Siesta va rebre crítiques diverses. A l'agregador de ressenyes Rotten Tomatoes, la pel·lícula té una puntuació d'aprovació del 14% basada en 7 ressenyes[4] Va ser aclamada com "el Vellut blau d'aquest any per Susan Linfield, editora de American Film.[1] La crítica de cinema de New York Times, Janet Maslin, la va anomenar "el tipus de pel·lícula excitantment dolenta i artísticament experimental que s'ha convertit en una espècie en perill d'extinció... Tot i així, el primer llargmetratge de la senyoreta Lambert té un joc, un esperit entremaliat i un bohemi madur que són atractius."[5] El crític Roger Ebert va escriure que "La pel·lícula finalment es veu aclaparada per la seva pròpia ambició, per no parlar de massa trucs a la seva trama, però va a la baixa."[6] No obstant això, Sheila Benson de The Los Angeles Times va qualificar la pel·lícula de "una presumpció monumentalment dolenta, increïblement equivocada i pretensiosa".[1]