Simitarra

Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat.

Simitarra

Tipus	sabre

El concepte de simitarra sembla venir de la derivació italiana "scimitarra" del shamshir persa, i serveix a Occident per a referir-se a qualsevol sabre corb musulmà o oriental. Per això, dins el terme simitarra -que en si mateix no és una arma concreta- entrarien les següents armes:

• Shamshir: si és d'origen persa.
• Kilij: si és d'origen otomà.
• Saif: si és d'origen àrab.
• Talwar: si és d'origen indi.
• Nimcha: si és d'origen magribí.

Entrada antiga

La simitarra és una arma refinada, fina i lleugera. És decididament tallant, amb un sol tall i una empunyadura protectora. El seu origen el solem trobar a Pèrsia, si bé va ser utilitzada també en l'Índia durant els segles xiii i xiv. Sens dubte, la seva llarga i corbada fulla era pensada per a escombrar amb estocades els enemics, així com per a apunyalar profundament. La particularitat que sigui corba serveix perquè en atacar a cavall el full no s'incrusti en l'oponent. Essent corba el que s'aconsegueix és que el full talli però segueixi la seva trajectòria.

Els àrabs van preferir la simitarra a l'espasa dreta, i el sol fet d'evocar-ne el nom ens transporta immediatament al record d'aquestes lluites entre templers i sarraïns, però també solem associar-la a fascinants personatges com Sandokan o Simbad el marí, els quals, amb llur sorprenent maneig d'aquesta arma, aconseguien el respecte dels seus adversaris.

Però un altre gran personatge que resta indissolublement unit a aquesta arma va ser Saladí, sultà d'Egipte, Síria, Aràbia i Mesopotàmia, durant la Tercera Croada, que va tenir lloc entre 1187 i 1192. I grans són les proeses que es narren d'ell:

" Van ser aquests savis que van narrar al rei Abdalmalek ben-Merwe que, quan Ricard Cor de Lleó es va trobar a les croades amb l'immens Saladí, el rei cristià va creure necessari d'enaltir les virtuts de la seva espasa.

Per a demostrar la força de la seva pesadíssima espasa, va tallar una barra de ferro.

En resposta, Saladí va prendre un coixí de seda i el va partir en dos amb la seva simitarra sense l'ombra d'un esforç, al punt que el coixí va semblar obrir-se per si mateix.

Els croats no podien creure llurs ulls i van sospitar que es tractava d'un truc. Saladí llavors va llançar un vel a l'aire i amb la seva arma el va esquinçar.

Era aquesta una làmina corba i prima que brillava, no com les espases dels francs, sinó amb una color blavosa marcat per una miríada de línies corbes distribuïdes a l'atzar.

Els europeus van comprovar llavors que aquestes eren, precisament, les característiques, oh gran senyor !, de totes les fulles usades en l'Islam en temps de Saladí. "

Notes

De la mateixa manera que l'espasa era l'esperit de la cavalleria i de l'ésser cavaller a occident, a orient la simitarra era l'arma beneïda de l'islam, ja que era l'arma d'Al·là. Així doncs, la simitarra no és que fos l'única arma de les tropes musulmanes o orientals, sinó que n'era un símbol. De fet, la famosa Espasa geneta ibèrica de la Conquesta era de fulla de doble tall recte "

---

Les fulles, insistien els savis al voltant del rei Abdalmalek ben-Merwe, eren excepcionalment fortes si se les doblava, també eren prou dures com per conservar el tall, és a dir, que podien absorbir els cops en el combat sense trencar-se. Les seves virtuts mecàniques, així com les seves precioses marques ondulades a la superfície, eren degudes al material amb què estaven fetes: l'acer de Damasc.

Així, en temps dels croats, les espases de Damasc es van convertir en llegendàries. Durant segles van ser fascinació i frustració dels ferrers de part d'Europa occidental, que van tractar de reproduir sense èxit. Mai van creure que tant la seva força com la seva bellesa provenien de l'alt contingut en carboni, que en les espases de Damasc estava entre 1,5 i 2,0 per cent. Així, en afegir carboni al ferro reduït, el resultat era el d'un material més dur.

L'acer, perquè això és el ferro amb carboni, es preparava a l'Índia, on se li deia pasta. Es venia en forma de lingot accés de Rodella de la mida d'una medalla gran. Es creu que les millors fulles es van forjar a Pèrsia a partir d'aquestes pastes, per fer també escuts o armadures. Encara que l'acer de Damasc es coneixia a tot l'Islam, també es coneixia a la Rússia medieval, on se li deia Bulat i a Espanya (que van ser portats pels sarraïns), on es van fer famoses les espases forjades en les acereries de Toledo.