Sistema semipresidencialista

Els sistemes semipresidencialistes es mostren en groc

El sistema semipresidencialista, semipresidencialisme, democràcia semipresidencialista o república semipresidencial, és un sistema d'organització política parlamentària en què el primer ministre i el president són participants actius de les funcions diàries del govern.^[1][2][3]

Definició

La primera referència al sistema semipresidencialista es remunta a l'article publicat per Hubert Beuve-Méry l'any 1959 al diari Le Monde el dia en què el president de Gaulle entrà a l'Elisi.^[4][5]

La definició clàssica feta per Maurice Duverger se sintetitza en tres elements. El primer un president electe per vot popular; el segon és el fet que el president té una considerable autoritat constitucional; i el tercer és l'existència d'un primer ministre i un govern els quals resten subjectes a la confiança de la majoria de l'assemblea.^[6][7][8]

La idea més moderna pivota sobre la dualitat^[9] entesa com la coexistència d'un president elegit de forma directa i un primer ministre i un govern que poden ser destituïts pel parlament. Lligat amb l'anterior també es caracteritza per la interdependència entre l'executiu i la Cambra de Representants. Això és que el govern (generalment amb l'aprovació del president) pot dissoldre la cambra i la cambra reté el dret de retirar la confiança al govern.^[10] D'aquesta manera, a diferència de la idea clàssica no es considera necessari que el president tingui un cert poder o autoritat.^[11]

Amb tot, el semipresidencialisme dfereix del sistema parlamentari atès que el president és elegit per vot popular i no és només una figura representativa cerimonial. No obstant això, alguns autors argumenten que l'elecció popular del cap de l'estat no s'ha de considerar com un criteri necessari del semipresidencialisme.^[3][12] Així doncs, un element central per distingir entre sistemes semipresidencials i parlamentaris seria el fet que el president té poders importants en l'àmbit executiu.^[3]

Per altra banda, difereix del sistema presidencialista atès que existeix el concepte de primer ministre, el qual té responsabilitats davant de la branca legislativa del govern. En aquest sentit, es tracta d'un sistema dominat pel principi de balanços entre tres òrgans: el cap d'estat, el govern i el parlament.^[13]

Altres definicions

Giovanni Sartori proposa els següents criteris que ha de satisfer un sistema semipresidencialista:^{[8][14][15][16]}

1. El cap d'estat (president) és elegit popularment, directament o indirectament, per un període de temps determinat
2. El cap d'estat comparteix el poder executiu amb el primer ministre:
   1. El president és independent del Parlament però no està autoritzat per a l'administració exclusiva o directa del poder executiu. Així doncs, la voluntat del President s'ha de complir a través del Govern.
   2. El primer ministre i el govern són independents del president però depenen del Parlament: són objecte de la confiança o desconfiança del Parlament. És a dir, necessiten el suport de la majoria parlamentària en tot cas.
   3. El sistema executiu dual del sistema semipresidencial permet l'establiment de diferents equilibris en el poder executiu i l'alternança de la superioritat del poder.

Tipus

Hom pot distingir dos tipus de sistemes semipresidencialistes:^[7][17]

• Sistema presidencial-parlamentari: En aquest sistema el president té més poder que la resta d'òrgans. El president escull el govern i a la vegeda reté la possibilitat de cessar-lo. D'aquesta manera, és un sistema que a la pràctica és molt similar al presidencialisme si bé la diferència rau en el fet que el parlament també conserva la possibilitat de destuïr el govern. Alguns estats que utilitzen aquest sistema són Moçambic,^[18][19][20] Àustria,^{[20] [21]} i el Perú.^[20][22] Històricament també es va utiltzar a Ucraïna (1996-2005; i 2010-2014),^[23][24][25] Gèorgia (2004/2010-2018),^[26][27] i Alemanya (República de Weimar).^[28]
• Sistema presidencial de primer ministre: En aquest sistema el parlament i el primer ministre tenen més poder que el president. La posició inferior de poder del president es reflecteix en el fet que el president escull el primer ministre el qual lidera el govern, però la potestat de destitució del govern roman exclusivament a la majoria de l'assemblea. En aquest sentit, la confiança del govern no rau en el president sinó en el parlament. Alguns països que utilizen aquest sistema són Polònia,^[20][29] Haití,^[20][29] i França,.^[20][30] També va ésser el sistema utilitzat al Kirguizstan (2010-2020).^[31]

En síntesi, la diferència entre ambdós sistemes rau en la responsabilitat i confiança del govern i del primer ministre. En el presidencial-parlamentari és doble, és a dir, el govern i el primer ministre són responsables davant el president i el parlament. D'altra banda en el sistema presidencial de primer ministre la responsabilitat és única i rau exclusivament en el parlament.^[8][32]

Exemples

Els poders el president i el primer ministre es divideixen de manera diferent en cada país que utilitza aquesta forma d'organització política. Per exemple, a França, el president n'és responsable dels afers estrangers ^[33] mentre que el primer ministre n'és responsable dels afers nacionals.^[34] En aquest cas, però, la divisió de poders entre el primer ministre i el president no s'esmenta a la constitució, sinó que ha evolucionat com a convenció política.

Per contra, a Finlàndia, el sistema polític del qual emula el sistema francès, la divisió de poders és clarament expressada a la constitució (capítol 8, secció 93): «les polítiques estrangeres són encapçalades pel president en cooperació amb el gabinet».^[35]

D'altres nacions amb sistemes semipresidencialistes són:

• Algèria,^[36]
• Azerbaidjan,^[37]
• Cap Verd, ^[38]
• Egipte,^[10]
• Mongòlia,^[39]
• Namíbia, ^[40]
• Pakistan (fins el 2010),^[41]
• Portugal,^[42]
• Romania,^[43]
• Rússia, ^[44]
• Sri Lanka,^[45]
• Taiwan,^[46]

Hi ha estats com Àustria^[47] i Islàndia^[48] en que segons les seves constitucions, atorguen fins i tot més poders als presidents. No obstant això, els presidents, per tradició, no els utilitzen, i funcionen de facto com a sistemes parlamentaris.^[49][50][51] Un altre cas és el d'Irlanda, el qual es troba tradicionalment dins de la categoria semipresidencialista, però el president té de iure pocs poders. Per tant, es pot enmarcar dins del grup de països on el president és escollit directament però té un poder feble^[52] i on a la pràctica assumeix un paper cerimonial i de cap d'estat.^{[53][54][55][56]}

En aquest sentit, autors com Giovanni Sartori^[15] i Juan José Linz^[57] suggereixen que Àustria, Islàndia i Irlanda no poden ser considerats com a estats semipresidencialistes pel simple fet que el president sigui escollit popularment. En conseqüència, s'acosten més a sistemes parlamentaris.^[8][14][58]

Alguns estats en procés de democratització aposten per aquest sistema en temps de transició democràtica. En gran part, la raó rau en el fet que les condicions polítiques poden no ser encara prou madures sobretot si les estructures dels partits polítics són febles i els partits tenen poca experiència amb la cultura electoral i la democràcia parlamentària.^[59][60] Un exemple podria ser el cas de Moldàvia (1994-2000)^[61] i d'altres països de l'antiga Unió Soviètica.^[32][62]

Cohabitació

Els sistemes semipresidencialistes poden tenir períodes de cohabitació, en què el primer ministre i president són elegits de manera separada i de partits rivals.^[63] Això permet la creació d'un sistema efectiu de verificació i balanç, comú al sistema presidencialista. No obstant això, també pot crear una forta tensió política entre els dos partits en el poder.^[64]

Per exemple, en la Cinquena República francesa hi ha hagut tres períodes de cohabitació (1986-1988; 1993-1995 i 1997-2002).^[65][66] Tanmateix, d'ençà la reforma constitucional de l'article 6 l'any 2000, el mandat presidencial passà de 7 a 5 anys.^[67] Així doncs, el risc de cohabitació a França s'ha reduït considerablement i ha afavorit alhora una renovació més freqüent de l'oficina presidencial.^[68]

Avantatges i desavantatges

D'entre els avantatges del sistema semipresidencialista en destaquen els següents:^[69]

• Permet al parlament destuïr el primer ministre, sobretot si el primer ministre i el president no treballen de forma cooperativa.
• Divisió del treball entre el primer ministre i el president que pot ajudar a reduir la quantitat de burocràcia.
• Pot permetre millors oportunitats de resoldre conflictes que sota un règim parlamentari, sobretot si en aquest darrer està dominat per un partit.^[70]

Dels inconvenients:^[69]

• És un sistema que tendeix a afavorir el president en lloc del primer ministre
• Pot dur a la confusió sobre qui és responsable de què.
• Pot dur a un procés legislatiu ineficaç i ineficient.

Crítiques

Alguns autors apunten que els sistemes semipresidencialistes, en relació amb els sitemes presidencials o parlamentaris, sovint generen problemes de doble legitimitat i de bloqueig polític sovint generats arran de la cohabitació,^[71] el que pot provocar que es redueixi la confiança en el govern i el parlament.^{[17][72][73][74][75]}

A més a més, alguns autors assenyalen que els sistemes semipresidencials semblen estar lligats amb estats menys lliures que els sistemes presidencials o parlamentaris. D'aquesta manera, sembla que donen una major oportunitat pel sorgiment de règims autoritaris.^[76][77] No obstant això, hi ha autors que semblen desmentir aquesta tendència. En aquest sentit, els sistemes semipresidencials semblen demostrar una resistència a la ruptura democràtica comparat amb els règims parlamentaris. Per tant, es trenca la relació entre la forma de govern i la probablitat d'esdevenir règims dictatorials.^[78][79][80] Fins i tot, hi ha autors que defensen el sistema semi-presidencial com a forma de govern el qual pot evitar el retorn a sistemes presidencials dictatorials i coadjuvar a consolidar la democràcia.^[81]

Referències

1. Argelaguet i Argemí, Jordi. «Sistemes polítics comparats: Les democràcies en el món contemporani». Universitat Oberta de Catalunya. [Consulta: 26 juny 2024].
2. Sedelius, Thomas; Åberg, Jenny. «Semi-Presidential Systems» (en anglès). Oxford bibliographies, 2019. [Consulta: 26 juny 2024].
3. Anckar, Carsten. «Semi presidential systems and semi constitutional monarchies: A historical assessment of executive power-sharing» (en anglès). ecpr, 01-10-2016. [Consulta: 26 juny 2024].
4. Beuve-Méry, Hubert «De la dictature temporaire au régime semi-présidentiel» (en francès). Le Monde.fr, 08-01-1959. Arxivat de l'original el 2023-09-28 [Consulta: 28 juny 2024].
5. Gianfranco, Pasquino. «Duverger and the Study of Semi-Presidentialism» (en anglès). French Politics; London, 01-12-2005. [Consulta: 26 juny 2024].
6. Duverger, Maurice «A new political system model: Semi-presidential government» (en anglès). European Journal of Political Research, 8, 2, 6-1980, pàg. 165–187. Arxivat de l'original el 2022-11-25. DOI: 10.1111/j.1475-6765.1980.tb00569.x. ISSN: 0304-4130 [Consulta: 28 juny 2024].
7. Shugart, Matthew Søberg «Semi-Presidential Systems: Dual Executive And Mixed Authority Patterns» (en anglès). French Politics, 3, 3, 01-12-2005, pàg. 323–351. DOI: 10.1057/palgrave.fp.8200087. ISSN: 1476-3427.
8. Tsanava, Lana «ძალაუფლების დაბალანსების საკითხი ნახევრად საპრეზიდენტო რესპუბლიკაში» (en georgià). Journal of Law, 1, 2016. Arxivat de l'original el 2023-11-23. ISSN: 2720-782X [Consulta: 28 juny 2024].
9. «4. System of government | Constitutions in OECD Countries: A Comparative Study : Background Report in the Context of Chile’s Constitutional Process | OECD iLibrary». Arxivat de l'original el 2022-04-13. [Consulta: 26 juny 2024].
10. Khalil, Asem «‘Semi-Presidential’ Government in Egypt after the Arab Spring: Insights from the Weimar Republic.». Birzeit University, 15-11-2017. Arxivat de l'original el 2024-06-26. DOI: http://dx.doi.org/10.2139/ssrn.3072113 [Consulta: 28 juny 2024].
11. Elgie, Robert «Presidentialism, Parliamentarism and Semi-presidentialism: Bringing Parties Back In». Government and Opposition, 2011.
12. Karayi̇Ği̇T, Mustafa T. «The Semi-Presidential EU Governmental System As A Constitutional Design». Uluslararası İlişkiler / International Relations, 17, 67, 2020, pàg. 97–115. Arxivat de l'original el 2024-06-26. ISSN: 1304-7310 [Consulta: 28 juny 2024].
13. Canas, Vitalino. «The Semi-Presidential System» (en anglès), 2004. [Consulta: 26 juny 2024].
14. Uzun, Cem Duran «Governmental System Discussions Ahead of the 2023 Elections: Why the Nation Alliance’s Proposal for Semi-Presidentialism is not a Viable Option» (en turc). Insight Turkey, 30-03-2023. Arxivat de l'original el 2024-06-26 [Consulta: 28 juny 2024].
15. Sartori, Giovanni. Comparative Constitutional Engineering: An Inquiry into Structures, Incentives and Outcomes (en anglès). NYU Press, 1997. ISBN 9780814780633. 
16. Varia, Gabriela. «The Semi-Presidential Republic: French Origin and Different Perspectives in Europe» (en anglès). Academic journal of law and governance, 10-02-2022. Arxivat de l'original el 2024-06-28. [Consulta: 26 juny 2024].
17. McAfee, Connor «Còpia arxivada». Semi-Presidentialism: A Pathway to Democratic Backslide, 5-2023, pàg. 186. Arxivat de l'original el 2023-11-24 [Consulta: 28 juny 2024].
18. Karatnycky, Adrian. Freedom in the World: The Annual Survey of Political Rights and Civil Liberties, 2000-2001 (en anglès). Transaction Publishers, 2001-06-20. ISBN 978-0-7658-0101-2.  Arxivat 2024-06-26 a Wayback Machine.
19. «Mozambique» (en anglès). IPU Parline. Arxivat de l'original el 2024-05-13. [Consulta: 26 juny 2024].
20. «Executive Types: Graphic Illustration» (en anglès). Arxivat de l'original el 2024-06-26. [Consulta: 26 juny 2024].
21. «Austria» (en anglès). IPU Parline. Arxivat de l'original el 2024-06-28. [Consulta: 26 juny 2024].
22. Tegel, Simeon. «Castillo’s Ouster Is Not the End of Peru’s Political Crisis» (en anglès americà), 28-06-2024. Arxivat de l'original el 2023-10-02. [Consulta: 26 juny 2024].
23. Minakov, Mikhail; Rojansky, Matthew «Democracy in Ukraine: Are We There Yet?». Kennan Cable, 25-10-2015. Arxivat de l'original el 2024-02-23 [Consulta: 28 juny 2024].
24. «Ukraine: The 1996 Constitution Is Reinstated». Arxivat de l'original el 2024-06-26. [Consulta: 26 juny 2024].
25. «Opinion on the constitutional situation in Ukraine» (en anglès). Venice Commission, 18-12-2010. Arxivat de l'original el 2024-02-26. [Consulta: 26 juny 2024].
26. RFE/RL «Georgian Parliament Approves Controversial Constitutional Amendment» (en anglès). RadioFreeEurope/RadioLiberty. Arxivat de l'original el 2024-06-26 [Consulta: 28 juny 2024].
27. «Georgia 1.2.2 - Compendium of Cultural Policies & Trends» (en anglès americà), 04-08-2019. Arxivat de l'original el 2024-06-26. [Consulta: 26 juny 2024].
28. Linz, Juan J. «Democracy: Presidential or Parliamentary: Does it Make a Difference?» (en anglès), 01-07-1985. Arxivat de l'original el 2024-03-18. [Consulta: 26 juny 2024].
29. Elgie, Robert. «Premier-Presidentialism, President-Parliamentarism, and Democratic Performance: Indicative Case Studies» (en anglès). Oxford Academic, 01-08-2011. Arxivat de l'original el 2024-06-26. [Consulta: 26 juny 2024].
30. Raunio, Tapio; Sedelius, Thomas «Presidents and Cabinets: Coordinating Executive Leadership in Premier-Presidential Regimes» (en anglès). Political Studies Review, 18, 1, 2-2020, pàg. 53–70. Arxivat de l'original el 2023-11-17. DOI: 10.1177/1478929919862227. ISSN: 1478-9299 [Consulta: 28 juny 2024].
31. Bawa, Jagmeet; Singh, Gurphej «Exploring the Faultlines in Kyrgyzstan's Post 2010 Premier-Presidential System» (en anglès). Asian Affairs, 53, 4, 08-08-2022, pàg. 888–913. Arxivat de l'original el 2024-06-26. DOI: 10.1080/03068374.2022.2129206. ISSN: 0306-8374 [Consulta: 28 juny 2024].
32. Sedelius, Thomas. «The Tug-of-War between Presidents and Prime Ministers: Semi-Presidentialism in Central and Eastern Europe» (en anglès). Örebro Studies in Political Science, 2006. Arxivat de l'original el 2023-07-28. [Consulta: 26 juny 2024].
33. «The Role of the President» (en anglès), 16-08-2016. Arxivat de l'original el 2024-06-14. [Consulta: 26 juny 2024].
34. «How does ‘cohabitation’ work in French politics?». Arxivat de l'original el 2024-06-26. [Consulta: 26 juny 2024].
35. «Constitution of Finland» (en anglès). Ministry of justice. Arxivat de l'original el 2024-06-09. [Consulta: 26 juny 2024].
36. «Algeria» (en anglès). [Consulta: 26 juny 2024].
37. LaPorte, Jody. Semi-presidentialism in Azerbaijan (en anglès). Londres: Palgrave Macmillan UK, 2016, p. 91–117. DOI 10.1057/978-1-137-38781-3_4. ISBN 978-1-137-38781-3.  Arxivat 2024-06-28 a Wayback Machine.
38. Madeira, João Paulo «The semi-presidential system of Cape Verde: the relationship between the executive and the legislative powers». Universitas Relações Internacionais, 03-09-2015. Arxivat de l'original el 2024-06-28. DOI: 10.5102/uri.v13i2.3533 [Consulta: 28 juny 2024].
39. Sumaadii, Mina; Wu, Yu-Shan «The Mongolian semi-presidential constitution and its democratic performance» (en anglès). Central Asian Survey, 41, 1, 02-01-2022, pàg. 100–117. Arxivat de l'original el 2024-06-26. DOI: 10.1080/02634937.2021.1976729. ISSN: 0263-4937 [Consulta: 28 juny 2024].
40. «Political Parties in Namibia» (en anglès). Konrad Adenauer Stiftung, 01-01-2022. Arxivat de l'original el 2022-06-29. [Consulta: 26 juny 2024].
41. «Pakistan» (en anglès). Arxivat de l'original el 2024-06-26. [Consulta: 26 juny 2024].
42. «Portugal – EU country profile | European Union» (en anglès). [Consulta: 26 juny 2024].
43. «Romania – EU country profile | European Union» (en anglès). Arxivat de l'original el 2024-06-26. [Consulta: 26 juny 2024].
44. Institute, Frank Church. «Russian Federation Country Profile» (en anglès). Arxivat de l'original el 2024-06-26. [Consulta: 26 juny 2024].
45. Perera, Binendri. «Semi-Presidentialisation and Executive Accountability: A Cautionary Tale from Sri Lanka to the UK» (en anglès britànic), 21-06-2024. Arxivat de l'original el 2024-06-28. [Consulta: 26 juny 2024].
46. Kucera, Ondrej «Is Taiwan a Presidential System?» (en francès). China Perspectives, 2006, 4, 01-07-2006. Arxivat de l'original el 2024-05-19. DOI: 10.4000/chinaperspectives.1036. ISSN: 2070-3449 [Consulta: 28 juny 2024].
47. Müller, Wolfgang C. «Austria». Semi-Presidentialism in Europe, 9-1999, pàg. 22-47. Arxivat de l'original el 2024-04-21. DOI: https://doi.org/10.1093/0198293860.003.0002 [Consulta: 28 juny 2024].
48. Kristinsson, Gunnar Helgi «Iceland». Semi-Presidentialism in Europe, 9-1999, pàg. 86-103. Arxivat de l'original el 2024-06-26. DOI: https://doi.org/10.1093/0198293860.003.0005 [Consulta: 28 juny 2024].
49. Clar, Christoph. «The Austrian Parliament – Consensus, cartel, competition» (en anglès). PSA Parliaments, 01-09-2021. Arxivat de l'original el 2024-06-28. [Consulta: 26 juny 2024].
50. Miklin, Eric. «The Austrian Parliament and EU Affairs» (en anglès). OPAL Country Reports, 01-09-2012. Arxivat de l'original el 2023-08-03. [Consulta: 26 juny 2024].
51. Elgie, Robert. Semi-Presidentialism: Sub-Types And Democratic Performance (en anglès). Oxford University press, 25-08-2011. ISBN 9780199585984. 
52. Gallagher, Michael «Republic of Ireland». Semi-Presidentialism in Europe, 9-1999, pàg. 104-123. DOI: https://doi.org/10.1093/0198293860.003.0006.
53. Ferri, Delia; Ryan, Fergus «Revisiting the Debate on Irish “Semi-Presidentialism”: Tradition or Evolution?» (en anglès). DPCE Online, 57, 1, 26-04-2023. Arxivat de l'original el 2024-06-26. DOI: 10.57660/dpceonline.2023.1835. ISSN: 2037-6677 [Consulta: 28 juny 2024].
54. Elgie, Robert «The President of Ireland in Comparative Perspective» (en anglès). Irish Political Studies, 27, 4, 12-2012, pàg. 502–521. Arxivat de l'original el 2023-02-10. DOI: 10.1080/07907184.2012.734445. ISSN: 0790-7184 [Consulta: 28 juny 2024].
55. «Just what can the President of Ireland actually say and do?» (en anglès). Rte, 17-10-2023. Arxivat de l'original el 2024-05-06. [Consulta: 26 juny 2024].
56. Veser, Ernst «Semi-Presidentialism-Duverger's Concept - A New Political System Model». European Journal of Political Research, 23-09-1997. Arxivat de l'original el 2024-03-22 [Consulta: 28 juny 2024].
57. Linz, Juan José «Presidential or parliamentary democracy: Does it make a difference?». The failure of presidential democracy. The Johns Hopkins University Press, 1994, pàg. 3–88. Arxivat de l'original el 2024-04-25 [Consulta: 28 juny 2024].
58. Lijphart, Arend «Los peligros del presidencialismo: Análisis y nuevas reflexiones de Juan Linz». Revista chilena de derecho y ciencia política, 14, 12-2022. DOI: 10.7770/rchdcp-v14n1-art325. ISSN: 0719-2150.^{[Enllaç no actiu]}
59. Bahro, Horst; Bayerlein, Bernhard H.; Veser, Ernst «Duverger's concept: Semi-presidential government revisited» (en anglès). European Journal of Political Research, 34, 2, 01-10-1998, pàg. 201–224. Arxivat de l'original el 2024-06-28. DOI: 10.1023/A:1006997512807. ISSN: 1475-6765 [Consulta: 28 juny 2024].
60. Stacey, Richard; Choudhry, Sujit «Center for Constitutional Transitions at NYU Law». Semi-presidential government in the post-authoritarian context, 6-2024, pàg. 1. Arxivat de l'original el 2021-06-15 [Consulta: 28 juny 2024].
61. Crowther, William. Semi-Presidentialism and Moldova’s Flawed Transition to Democracy (en anglès). Londres: Palgrave Macmillan UK, 2011, p. 210–228. DOI 10.1057/9780230306424_12. ISBN 978-0-230-30642-4.  Arxivat 2024-06-28 a Wayback Machine.
62. Sedelius, Thomas; Mashtaler, Olga «Two decades of semi-presidentialism: issues of intra-executive conflict in Central and Eastern Europe 1991–2011» (en anglès). East European Politics, 29, 2, 6-2013, pàg. 109–134. Arxivat de l'original el 2022-09-29. DOI: 10.1080/21599165.2012.748662. ISSN: 2159-9165 [Consulta: 28 juny 2024].
63. «cohabitació | enciclopedia.cat». Arxivat de l'original el 2023-01-06. [Consulta: 26 juny 2024].
64. «Cohabitation | Couples, Marriage, Relationships | Britannica» (en anglès). Arxivat de l'original el 2020-09-19. [Consulta: 26 juny 2024].
65. Pateman, Lili; Geoffroy, Romain. «What's a cohabitation in French politics and what are the precedents?» (en anglès). le monde, 17-06-2024. Arxivat de l'original el 2024-06-27. [Consulta: 26 juny 2024].
66. «La cohabitation dans la vie politique française» (en francès). Vie publique, 19-06-2024. Arxivat de l'original el 2023-12-08. [Consulta: 26 juny 2024].
67. «Quand la Constitution a-t-elle été modifiée ? | Conseil constitutionnel» (en francès). Arxivat de l'original el 2024-06-26. [Consulta: 26 juny 2024].
68. Darbois, Lisa-Thomas. «Explainer: Understanding Legislative Elections in France» (en anglès). Institut Montaigne, 01-06-2022. Arxivat de l'original el 2024-06-09. [Consulta: 26 juny 2024].
69. «4.3: Systems of Democracy» (en anglès), 22-02-2022. Arxivat de l'original el 2024-06-26. [Consulta: 26 juny 2024].
70. Shugart, Matthew Soberg; Carey, John M. Presidents and Assemblies: Constitutional Design and Electoral Dynamics (en anglès). Cambridge University Press, 1992-08-28, p. 286. ISBN 978-0-521-42990-0.  Arxivat 2024-06-28 a Wayback Machine.
71. Elgie, Robert «Semi-presidentialism, Cohabitation and the Collapse of Electoral Democracies, 1990-2008». Government and opposition: An international journal of comparative politics, 1, 2010, pàg. 29–49. Arxivat de l'original el 2024-06-26. ISSN: 0017-257X [Consulta: 28 juny 2024].
72. Ecevit, Yüksel Alper; Karakoç, Ekrem «The perils of semi-presidentialism: Confidence in political institutions in contemporary democracies». International Political Science Review / Revue internationale de science politique, 38, 1, 2017, pàg. 4–20. ISSN: 0192-5121.
73. Elgie, Robert. «The Perils of Semi-Presidentialism?» (en anglès). Oxford Academic, 01-08-2011. Arxivat de l'original el 2024-06-26. [Consulta: 26 juny 2024].
74. Negretto, Gabriel «¿Es el semipresidencialismo un modelo atractivo y factible para América Latina? Comentarios al ensayo de Petra Schleiter y Edward Morgan-Jones» (en castellà). Política y gobierno, 14, 2, 12-2007, pàg. 541–549. ISSN: 1665-2037.
75. Montero Bagatella, Juan Carlos «El semipresidencialismo como alternativa para el presidencialismo mexicano». Décimo Segundo Certamen de Ensayo Político, 2011. Arxivat de l'original el 2024-06-28 [Consulta: 28 juny 2024].
76. Rom, Mark Carl; Hidaka, Masaki; Walker, Rachel Bzostek. «10.5 Semi-Presidential Regimes - Introduction to Political Science | OpenStax» (en anglès), 18-05-2022. Arxivat de l'original el 2024-06-28. [Consulta: 26 juny 2024].
77. «Countries and Territories» (en anglès). Arxivat de l'original el 2023-03-26. [Consulta: 26 juny 2024].
78. Lehoucq, Fabrice «¿Es el semipresidencialismo una opción viable? Un debate vigente. Nota al debate» (en castellà). Política y gobierno, 14, 2, 12-2007, pàg. 513–514. ISSN: 1665-2037.
79. Elgie, Robert; McMenamin, Iain «Divided executives and democratisation» (en anglès). Working Papers in International Studies Series, 2006. Arxivat de l'original el 2024-06-26 [Consulta: 28 juny 2024].
80. Cheibub, Jose Antonio. Presidentialism, Parliamentarism, and Democracy. Cambridge: Cambridge University Press, 2006. ISBN 978-0-521-83467-4.  Arxivat 2024-01-20 a Wayback Machine.
81. Choudhry, Sujit; Stacey, Richard. «Semi-Presidentialism as Power Sharing: Constitutional reform after the Arab Spring» (en anglès). International IDEA, 15-04-2015. Arxivat de l'original el 2024-06-26. [Consulta: 26 juny 2024].

Vegeu també

• Sistema parlamentari
• Sistema presidencialista