Satyrus actaea ![]() | |
---|---|
![]() Imago a la Montagne de Chabre, Alts Alps, França | |
Dades | |
Hoste | |
Estat de conservació | |
![]() | |
Risc mínim | |
UICN | 173282 ![]() |
Taxonomia | |
Superregne | Holozoa |
Regne | Animalia |
Fílum | Arthropoda |
Classe | Insecta |
Ordre | Lepidoptera |
Família | Nymphalidae |
Tribu | Satyrini |
Gènere | Satyrus |
Espècie | Satyrus actaea ![]() (Esper, 1781) |
Nomenclatura | |
Protònim | Papilio actaea ![]() |
El sàtir petit (Satyrus actaea)[1][2] és una espècie de lepidòpter papilionoïdeu de la família dels nimfàlids (Nymphalidae) present als Països Catalans.
S'estén per gran part de la península Ibèrica, sud-est de França i zones contigües de l'extrem nord-oest d'Itàlia. És endèmica d'Europa. Absent de les principals illes mediterrànies.[3][4] A Catalunya, té una àmplia distribució pels Pirineus i Prepirineus, mentre que a les serralades Litoral i Prelitoral la seva presència és dispersa.[5]
Envergadura alar d'entre 41 i 50 mm.[6] Dimorfisme sexual evident per la presència, en els mascles, d'un androconi negre a l'anvers de l'ala anterior, i, en el cas de les femelles, pel seu color més pàl·lid i tenir taques i ocels més prominents. Anvers de color bru fosc amb un gran ocel a la part exterior de l'ala anterior, que pot anar acompanyat d'un segon més petit a sota del primer. L'ala posterior és uniforme, sense ocels ni taques. Revers de l'ala anterior similar a l'anvers, però amb la punta grisosa. La femella presenta una franja ataronjada a la part exterior que inclou dos ocels i taques blanques entre aquests, mentre que el mascle només presenta l'ocel superior i les taques blanques. L'ala posterior és bru fosc en el mascle i més clara en la femella. Presenta una banda blanquinosa, delimitada internament per una línia negra.[5]
Vessants secs i herbosos, habitualment rocosos, amb presència de matollar amb arbres dispersos. Rang altitudinal des dels 100 m fins als 2000 m.[4] L'eruga s'alimenta de gramínies, com ara Festuca o Stipa.[5]
Vola en una sola generació entre juny i setembre. Hiberna com a eruga.[5]