La targeta de so és un dispositiu de maquinari, intern o extern,[1] que permet l'entrada i la sortida d'àudio a un ordinador. Els seus ports permeten, així, la connexió de micròfons, auriculars o altaveus.[2] Una targeta de so permet quatre funcions bàsiques: la reproducció d'arxius d'àudio (provinents de la memòria interna o d'una memòria externa), la possibilitat d'enregistrar so procedent d'una font externa, la síntesi de sons (o generació de sons partint de certa informació, MIDI) i el processament d'arxius de so.[3]
En els inicis de l'ordinador, l'altaveu intern que s'incorporava tan sols servia per notificar l'usuari d'un error. El canvi més important en aquest aspecte es dona amb l'arribada dels videojocs, així com més endavant hi va influir el desenvolupament de la música digital: amb la popularitat que assoliren els instruments musicals digitals, va aparèixer la targeta de so SoundBlaster, que va suposar una revolució, ja que permetia la transformació de senyal analògic en senyal digital per a emmagatzemar-lo en un ordinador i el procés contrari per a reproduir-lo.
La targeta SoundBlaster original va convertir-se en un estàndard, així com en una referència per la resta de targetes de so que varen sortir posteriorment al mercat (totes, en major o menor mesura) compatibles amb aquesta.[1]
El nucli d'una targeta de so està constituït per tres subsistemes diferents:
En general, els ports de les targetes poden proporcionar a l'usuari:[3]
Els connectors circulars s'anomenen "jack" i ofereixen colors normalitzats: el blau per l'entrada d'àudio (per connectar-hi un instrument, per exemple), el rosa per a connectar un micròfon, el verd per a la sortida d'àudio, el negre per a la sortida d'àudio per a altaveus posteriors, el taronja per a la sortida d'àudio de sons greus, el groc per a la connexió MIDI[5] i el platejat per als altaveus laterals.[2]
Per a transmetre la informació entre la targeta de so i l'ordinador, existeixen les interfícies amb la placa mare, que poden ser de tipus PCI, ISA, PCMCIA, USB… Els possibles petits desajustaments entre ambdós components es controlen mitjançant un buffer, que emmagatzema temporalment la informació que viatja entre aquests. Si la transmissió es fa per DMA, no és necessària la intervenció de la CPU i les dades es transmeten directament a la memòria.[2]