UNITA

Infotaula d'organitzacióUNITA
Dades
Nom curtUNITA Modifica el valor a Wikidata
Tipuspartit polític Modifica el valor a Wikidata
Ideologiaconservadorisme
Alineació políticacentrisme
transversal Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació13 març 1966
FundadorJonas Savimbi
Activitat
Membre deInternacional Demòcrata de Centre Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Seu 
PresidènciaAdalberto Costa Júnior
Braç armatFALA (1965-1993)
Diputats
90 / 220
Altres
Color     Modifica el valor a Wikidata
Lloc webunitaangola.org Modifica el valor a Wikidata

UNITA és la sigla de la Unió Nacional per a la Independència Total d'Angola (en portuguès, União Nacional para a Independência Total de Angola), el segon partit polític més gran d'Angola. Fundada el 1966, UNITA va lluitar al costat del Moviment Popular per a l'Alliberament d'Angola (MPLA) en la Guerra de la Independència d'Angola (1961-1975) i després hi va lluitar en contra en la subsegüent Guerra Civil Angolesa (1975-2002). En aquest conflicte bèl·lic, que va ser una de les guerres subsidiàries més importants de la Guerra Freda, UNITA va rebre ajuda militar dels Estats Units i Sud-àfrica, mentre que l'MPLA va tenir el suport de la Unió Soviètica i els seus aliats.[1]

UNITA va ser liderada des de la seva fundació per Jonas Savimbi, fins que va morir, el 2002. El seu successor com a president del partit va ser Isaías Samakuva. Després de la mort de Savimbi, UNITA va abandonar la lluita armada i va participar en la política electoral. Va obtenir 32 dels 220 escons a les eleccions legislatives d'Angola del 2012.

Història

[modifica]

Fundació

[modifica]

Jonas Savimbi i António da Costa Fernandes van fundar UNITA el 13 de març de 1966 a Muangai, a la província de Moxico, a l'Àfrica Occidental Portuguesa, durant l'Estat Nou. A l'esdeveniment hi eren presents uns dos-cents delegats.[1] UNITA va dirigir el primer atac contra les autoritats colonials portugueses el 25 de desembre de 1966.[2]

Savimbi militava inicialment en el Front Nacional d'Alliberament d'Angola (FNLA) de Holden Roberto. UNITA es va traslladar a Jamba, a la província de Cuando Cubango. El lideratge d'UNITA va sorgir fonamentalment dels ovimbundu, l'ètnia majoritària a Angola, i la seva orientació política era, en principi, maoista, potser pel fet que Savimbi s'havia format inicialment a la República Popular de la Xina. Va impulsar els drets de les comunitats rurals i va reconèixer les divisions ètniques. En anys posteriors, però, UNITA es va alinear amb els Estats Units i va donar suport al capitalisme a Angola.[3]

Independència i guerra civil

[modifica]
Article principal: Guerra Civil Angolesa

Després de la retirada portuguesa d'Angola, els anys 1974 i 75, al final del domini colonial, l'MPLA i UNITA es van enfrontar militarment i ideològicament i va començar la guerra civil. El líder de l'MPLA, Agostinho Neto, es va convertir en el primer president d'Angola. Amb el suport soviètic i amb diners, armes i tropes de Cuba, l'MPLA va derrotar militarment l'FNLA i va obligar els seus membres a exiliar-se.[4] El novembre del 1975, UNITA també va quedar gairebé destruïda, però va aconseguir sobreviure i configurar un govern alternatiu a la capital provincial de Huambo. UNITA va patir molt atacs, però se'n va sortir gràcies al suport inicial sud-africà i després nord-americà durant la dècada de 1980.[5] La presència militar de l'MPLA era més forta a les ciutats, a la regió costanera i als estratègics camps de petroli. Però UNITA controlava una gran part de les terres altes de l'interior, en particular l'altiplà de Bié, i altres regions estratègiques del país. En la guerra civil hi van arribar a morir fins a 300.000 angolesos.[5]

Moviment guerriller

[modifica]

Durant la dècada de 1980 i a principis de la de 1990, Savimbi va estrènyer les relacions, ja força intenses, amb els Estats Units i va rebre una considerable orientació de la Fundació Heritage, un institut d'investigació conservador influent a Washington DC que va tenir fortes relacions tant amb l'administració Reagan com amb el Congrés nord-americà. Michael Johns, el principal expert de la Fundació Heritage en qüestions d'afers mundials d'Àfrica i el Tercer Món, va visitar Savimbi als seus campaments base clandestins de les Forces Armades d'Alliberament d'Angola(FALA) al sud del país i va oferir al líder d'UNITA assessorament tàctic militar i polític.[6]

Màxima extensió de territori controlada per UNITA

El 1986, els conservadors nord-americans van convèncer el president Ronald Reagan perquè es reunís amb Savimbi a la Casa Blanca. La reunió va ser confidencial, però Reagan en va sortir entusiasmat i donant suport als esforços de Savimbi, i va afirmar que preveia una victòria d'UNITA que havia d'"electritzar el món". Reagan veia el resultat del conflicte d'Angola com una qüestió crítica per a la seva política exterior (Doctrina Reagan), que consistia a donar suport als moviments de resistència anticomunistes a l'Amèrica Central, al Sud-est d'Àsia i en altres parts del món.[7]

Sota el lideratge de Savimbi, UNITA va resultar especialment eficaç des del punt de vista militar abans i després de la independència i es va convertir en un dels moviments de resistència armats més eficaços del món de la fi del segle xx. Segons el Departament d'Estat dels Estats Units, UNITA va arribar a controlar «vastes regions de l'interior (d'Angola)».[8] La simple supervivència de Savimbi, conegut com «el lluitador de la jungla més durador d'Àfrica», era vista com un èxit increïble,[9] a causa dels intents d'assassinat als quals va sobreviure i del suport de tropes i assessors soviètics cubans i de l'Alemanya Oriental al règim de Luanda.[10] En començar el 1987, UNITA estava en l'apogeu del seu poder i controlava una «zona alliberada» poblada per un milió de persones.[11] No va ser mai un moviment de resistència popular, però sí un grup molt ben armat, i el 1989 va arribar a tenir 63.000 efectius entre les seves files (l'exèrcit governamental estava format per més de 200.000 homes).[12] UNITA va derrotar les FAPLA, amb suport cubà, en la batalla de Cuito Canavale el 1987.

Com que Savimbi guanyava terreny tot i l'oposició de les forces alineades contra ell, els conservadors nord-americans apuntaven al seu èxit i també al dels mujahidins afganesos --tots dos oposats a governs prosoviètics amb suport armat dels Estats Units-- com a prova que els Estats Units estaven començant a tenir avantatge en el conflicte de la Guerra Freda i que la Doctrina Reagan funcionava. Els crítics, per la seva banda, responien que el suport donat a Savimbi i als mujahidins afganesos havia inflamat els conflictes regionals, amb un gran cost per a aquests països. D'altra banda, UNITA, igual que el govern d'Angola que combatia, va ser acusada de violar els drets humans.[13]

Dècada del 1980

[modifica]
Incursions del SWAPO i operacions de les SADF a Angola i Namíbia (1981-1984)

Els combats a Angola van continuar fins al 1989, quan Cuba va retirar els milers de soldats que hi havia enviat per lluitar contra Savimbi, mentre UNITA avançava militarment.[14] Com que la majoria de comentaristes i especialistes en política exterior veien que la Guerra Freda podia estar arribant al final, el suport estatunidenc a Savimbi, que havia estat fort, va començar a ser qüestionat i alguns congressistes en van reclamar la fi.[15] Les coses es complicaven encara més pels reiterats informes contra el suport nord-americà a UNITA presentats pel president soviètic, Mikhaïl Gorbatxov, en algunes cimeres formals i informals amb el president George H. W. Bush, amb què exercia més pressió sobre els EUA perquè posessin fi al seu suport a UNITA.[16] A poc a poc, la diplomàcia s'anava imposant a les armes, de manera que Johns i els líders conservadors dels Estats Units van instar Savimbi a acordar un alto el foc amb l'MPLA si garantia unes "eleccions lliures i justes".[17] La demanda d'UNITA va ser rebutjada inicialment per l'MPLA i Savimbi va intensificar la seva pressió militar, alhora que acusava l'MPLA de resistir-se a convocar unes eleccions lliures i justes per por d'una victòria electoral d'UNITA. Mentrestant, es va aconseguir un acord que preveia la retirada de les tropes estrangeres d'Angola a canvi de la independència de Namíbia de Sud-àfrica. Però, a Angola, Savimbi va dir a Johns i al líder conservador Howard Phillips que no l'havien consultat adequadament sobre les negociacions i que s'oposava a l'acord. Johns informa que, durant una visita a Angola, el març del 1989, Savimbi els va dir a tots dos: "Aquest acord té moltes llacunes i no es pot considerar de cap manera un bon acord."[18]

En última instància es va negociar un alto el foc amb el líder de l'MPLA, José Eduardo dos Santos, en el qual el comitè central de l'MPLA rebutjava el seu passat marxista i accedia a la demanda de Savimbi de convocar eleccions lliures i justes, encara que UNITA i els seus partidaris eren escèptics, especialment perquè les relacions de l'MPLA amb l'URSS encara eren fortes.[19]

Dècada del 1990

[modifica]
El líder d'UNITA, Jonas Savimbi

Un any després dels acords de Bicesse, signats a Lisboa el 1991, es van celebrar eleccions sota els auspicis de les Nacions Unides, amb Savimbi i Dos Santos com a candidats a president. Com que no va poder guanyar amb majoria absoluta en la primera ronda de votació, Savimbi va qüestionar la legitimitat de les eleccions i UNITA va tornar al conflicte armat. La lluita es va reprendre l'octubre del 1992 a Huambo i es va estendre ràpidament cap a la capital d'Angola, Luanda. Va ser aquí on Jeremias Chitunda, vicepresident d'UNITA, i altres membres del grup van ser assassinats mentre fugien de la ciutat, fet que va culminar amb la massacre de Halloween. Després de la mort de Chitunda, UNITA va fer un moviment defensiu i va traslladar la seva base de Jamba a Huambo. La decisió de tornar al combat el 1992 va tenir un elevat cost i molts aliats conservadors dels Estats Units van instar Savimbi a disputar la presidència a Dos Santos a les urnes. La decisió de Savimbi de renunciar a la segona volta també va tensar les relacions d'UNITA amb el president George H. W. Bush.[20]

Quan Savimbi va reprendre la lluita, l'ONU va respondre aplicant un embargament a UNITA a través de la Resolució 1173 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. L'informe Fowler, encarregat per l'ONU, detalla com UNITA va continuar finançant la seva campanya militar amb la venda de diamants, que més tard serien coneguts com a diamants de sang.[21] Això va donar lloc a més sancions per mitjà de la Resolució 1295 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides i a una acció per posar fi al comerç de diamants de sang a través del procés de Kimberley. El govern dels Estats Units, que no havia reconegut mai la legitimitat de l'MPLA, finalment va reconèixer el govern d'Angola, cosa que va aïllar encara més Savimbi. Després de les converses fallides del 1993 per posar fi al conflicte, el 1994 es va arribar a un altre acord, el Protocol de Lusaka, per formar un govern d'unitat nacional. El 1995 van arribar a Angola soldats de l'ONU, però UNITA es van apartar de l'acord de Lusaka el 1998, al·legant que l'MPLA l'havia violat. A finals del 1998, un grup militar autoanomenat UNITA Renovada es va escindir d'UNITA i nombrosos comandaments insatisfets amb el lideratge de Jonas Savimbi van trencar amb l'organització. Uns quants milers van desertar el 1999 i el 2000.[22]

El 1999, una ofensiva militar de l'MPLA va afeblir considerablement UNITA i va destruir la seva força militar. Això va comportar el retorn a la tradicional tàctica de guerrilles.[23][24]

Dècada del 2000

[modifica]

La Guerra Civil Angolesa no es va acabar fins a la mort de Savimbi, en una emboscada el 22 de febrer de 2002. La seva mort va causar una gran sorpresa entre els angolesos, molts dels quals havien crescut durant la guerra civil i havien estat testimonis de la capacitat de Savimbi d'esquivar els esforços soviètics, cubans i angolesos per matar-lo.[25]

Sis setmanes després de la mort de Savimbi, l'abril del 2002, UNITA va acordar un alto el foc amb el govern. En virtut d'un acord d'amnistia, els soldats d'UNITA i les seves famílies --aproximadament, unes 350.000 persones-- es van reunir en trenta-tres camps de desmobilització en el marc del "Programa per a la reintegració social i productiva dels desmobilitzats i de les persones desplaçades per la guerra". L'agost del 2002, UNITA va dissoldre oficialment el seu braç armat i va centrar tots els esforços a constituir-se en partit polític. Malgrat l'alto el foc, encara continua havent-hi un profund conflicte polític entre UNITA i l'MPLA.[26]

Savimbi va ser succeït immediatament per António Dembo, que va morir al cap de poc. Després de Dembo es van convocar eleccions internes en el partit, a les quals es van presentar el general Paulo Lukamba, Dinho Chingunji i Isaías Samakuva. Finalment, aquest últim es va imposar i va ser nomenat president d'UNITA.

Resultats electorals

[modifica]
Elecció Vots % Diputats +/- Estatus
1992 1.347.636 34,1 (#2)
70 / 220
 Oposició
2008 670.363 10,4 (#2)
16 / 220
 Disminució 54 Oposició
2012 1.074.565 18,7 (#2)
32 / 220
 Augment 16 Oposició
2017 1.800.860 26,72 (#2)
51 / 220
 Augment 19 Oposició
2022 2,756,786 43.95 (#2)
90 / 220
 Augment 39 Oposició

Ús militar de nenes

[modifica]

Se sap que UNITA va fer servir nenes soldat,[27] que estaven obligades a casar-se amb algun dels soldats.[28] També eren obligades a ballar, cantar i respondre a les peticions sexuals dels militars les vint-i-quatre hores del dia.[29]

Si fugien, eren condemnades a mort, i si es negaven a tenir relacions sexuals, les lligaven a un arbre i les apallissaven públicament.[28]

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 Obituary: Jonas Savimbi, Unita's local boy, February 25, 2002. BBC News.
  2. ↑ Kukkuk, Leon. Letters to Gabriella, 2005, p. 156. 
  3. ↑ «"The War against Soviet Colonialism", by Jonas Savimbi, Policy Review, January 1986, pp. 18-25». UNZ.org. [Consulta: 20 gener 2015].
  4. ↑ «Political background - Angola - area, power». [Consulta: 20 gener 2015].
  5. ↑ 5,0 5,1 «BBC News - Angola country profile - Overview». BBC News. [Consulta: 20 gener 2015].
  6. ↑ Michael Johns, "Savimbi's Elusive Victory in Angola" Arxivat 2013-07-27 a Wayback Machine., Human Events (entered in Congressional Record), October 26, 1989.
  7. ↑ David Aaronovitch. «David Aaronovitch: Terrible legacy of the Reagan years». the Guardian. [Consulta: 20 gener 2015].
  8. ↑ «Angola». U.S. Department of State. [Consulta: 20 gener 2015].
  9. ↑ «Angola: Key Figures». The Telegraph, 08-08-2002 [Consulta: 20 gener 2015].
  10. ↑ «Angolan peace talks stall over alleged attempt to kill Savimbi» (en anglès). The Washington Post, 19-12-1993. Arxivat de l'original el 2015-03-29 [Consulta: 22 maig 2017]. Arxivat 2015-03-29 a Wayback Machine.
  11. ↑ Zolberg, 1992, p. 312.
  12. ↑ «Angola» (en castellà). Escola de Cultura de Pau. Arxivat de l'original el 2014-02-02. [Consulta: 22 maig 2017].
  13. ↑ «Angola: Human Rights Watch Report, 9/26/99». [Consulta: 20 gener 2015].
  14. ↑ "Cuban troops begin withdrawal from Angola", History.com, January 10, 1989.
  15. ↑ "Congress to Act Soon on Angola: Urgent Lobbying Needed", Association of Concerned Africa Scholars, May 5, 1989.
  16. ↑ "U.S. and Soviets Bridge Gap on Conventional Weapons and Plan for Summit Soon; Bush Hails Accord", The New York Times, June 2, 1991.
  17. ↑ Michael Johns, With Freedom Near In Angola, This is No Time to Curtail Unita Assistance Arxivat 2014-08-10 a Wayback Machine., Heritage Foundation Executive Memorandum 276, July 31, 1990, as entered in U.S. Congressional Record.
  18. ↑ Michael Johns, Savimbi's Elusive Victory in Angola Arxivat 2013-07-27 a Wayback Machine., Human Events magazine, October 26, 1989, as entered in U.S. Congressional Record.
  19. ↑ Michael Johns, Angola: Testing Gorbachev's 'New Thinking', The Heritage Foundation, February 5, 1990.
  20. ↑ «Former Rebels in Angola Shun Unity Meeting», 22-11-1992. [Consulta: 20 gener 2015].
  21. ↑ «Final Report of the UN Panel of Experts ("The "Fowler Report")». Global Policy Forum, 10-03-2000. [Consulta: 20 març 2010].
  22. ↑ Hodges, Tony. Angola: Anatomy of an Oil State (en anglès). Indiana University Press, 2004, p. 15–16. ISBN 978-0253216786. 
  23. ↑ «World briefing», 29-12-1999. [Consulta: 20 gener 2015].
  24. ↑ McGreal, Chris «Rebels lose former HQ to Angolan army». the Guardian, 27-12-1999 [Consulta: 20 gener 2015].
  25. ↑ «Angolan rebel leader 'killed'». BBC News. [Consulta: 20 gener 2015].
  26. ↑ «Angola opposition will contest election result». The Telegraph, 07-09-2008 [Consulta: 20 gener 2015].
  27. ↑ García Sotelo, Gilda M. Razones y sinrazones sobre las niñas soldados. 1e ed. Madrid: Sepha, 2006, p. 36. ISBN 84-934837-4-5. 
  28. ↑ 28,0 28,1 García Sotelo, 2006, p. 49.
  29. ↑ García Sotelo, 2006, p. 49-50.

Bibliografia

[modifica]
  • Beaudet, Pierre. "War and peace and war Angola: War without end" Arxivat 2010-12-24 a Wayback Machine.. Southern Africa Report. Vol. 9, Nº. 1, julio de 1993.
  • Biosca, Ana; Daniel Torras & María Villalba, editores (2001). Atlas Geográfico Universal y de Chile. Barcelona: Océano. ISBN 84-494-1132-7.
  • Collelo, Thomas & American University (Foreign Area Studies) (1991) [1989]. Angola, a country study. Washington DC: The Division. ISBN 978-0-16030-844-4.
  • Mallin, Jay (1995) [1970]. "The Cuban Military in Angola". En Cuban Communism: 1959-1995. Londres; New Brunswick: Transaction Publishers. 8ª edición. Edición de Irving Louis Horowitz. ISBN 9781412820899.
  • Hughes, John (2003). "Angola: Physical and Social Geography". En Africa South of the Sahara 2004. Londres: Routledge. ISBN 978-1-85743-183-4.
  • Schmid, Alex & Albert Jongman (2005) [1988]. Political Terrorism: A new guide to actors, authors, concepts, data bases, theories and literature. Amsterdam; New York: North-Holland; New Brunswick: Transaction Books. ISBN 9781412804691.
  • Zolberg, Aristide R.; Suhrke, Astri; Aguayo, Sergio. Escape from Violence: Conflict and the Refugee Crisis in the Developing World (en anglès). 1992. Nova York; Oxford: Oxford University Press, 1989. ISBN 9780195079166.