![]() | |
Fitxa | |
---|---|
Direcció | Héctor Olivera ![]() |
Protagonistes | |
Producció | Fernando Ayala ![]() |
Dissenyador de producció | Héctor Basaldúa ![]() |
Guió | Héctor Olivera i Osvaldo Soriano ![]() |
Música | Osvaldo Montes ![]() |
Dissenyador de so | Pedro Marra |
Fotografia | Félix Monti ![]() |
Muntatge | Eduardo López |
Maquillatge | Elena Sapino |
Productora | Aries Cinematográfica Argentina i Institut Nacional de Cinema i Arts Audiovisuals ![]() |
Distribuïdor | Distrifilms Gativideo (Argentina, video) |
Dades i xifres | |
País d'origen | Argentina ![]() |
Estrena | 1994 ![]() |
Durada | 105 min ![]() |
Idioma original | castellà ![]() |
Color | en color ![]() |
Descripció | |
Gènere | drama ![]() |
Premis i nominacions | |
Nominacions | |
![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() |
Una sombra ya pronto serás és una pel·lícula argentina de comèdia dramàtica de 1994. Dirigida per Héctor Olivera. Protagonitzada per Miguel Ángel Solá i Pepe Soriano. Coprotagonitzada per Alicia Bruzzo, Luis Brandoni, Roberto Carnaghi, Marita Ballesteros i Alfonso de Grazia. També, va comptar amb l'actuació especial d'Eusebio Poncela. I les presentacions de Diego Torres i Gloria Carrá. Escrita per Olivera en col·laboració amb Osvaldo Soriano, basant-se en la novel·la homònima de Soriano. Filmada en Eastmancolor i estrenada en 5 de maig de 1994. Filmada parcialment a Chacharramendi, província de la Pampa, Carhué província de Buenos Aires i Viedma, província de Río Negro.[1]
Un enginyer argentí arribat de Europa, encarregat de dissenyar programes informàtics, troba estranys i solitaris personatges en el seu deambular per la Pampa argentina.[1]
També va ser seleccionada com a entrada argentina per a l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa als Premis Oscar de 1994, però no va ser acceptada com a nominada.[3]
Marcelo Zapata a Ámbito Financiero va escriure:
« | «Una fallida road movie discepoliana.»[1] | » |
Isabel Croce en La Prensa va opinar:
« | «Un film excel·lent.»[1] | » |
Claudio España en La Nación va opinar:
« | «…una obra de maduresa…Despullada de baluerns…el resultat fílmic és impecable.»[1] | » |
Manrupe i Portela escriuen en el seu llibre:
« | «Amb una estètica prestada, que vol acostar-se al Wim Wenders de Paris, Texas (Estats Units, 1984), o al Bagdad Café de Percy Adlon (Alemanya, 1988) que al Olivera clàssic, la pel·lícula busca el clima del sense-futur, de l'etern retorn. El desenvolupament es compleix amb fredor avançant per fragments o retallades per mitjà de diferents personatges-fantasmes.»[1] | » |