Els uropodis[1] són apèndixs posteriors que es troben en una gran varietat de crustacis. Es troben a continuació de l'abdomen (o plèon) i són laminars en la majoria dels grups.[2]
Solen tenir funcions en la locomoció.
Sovint es defineixen els uropodis com els apèndixs de l'últim segment corporal d'un crustaci.[2] Una definició alternativa suggerida per Frederick R. Schram restringeix el terme a aquelles estructures derivades del segment abans del segment anal (el segment que conté l'anus).[2] Sota aquesta última definició, els apèndixs del segment anal són branques caudals, que són anàlogues als uropodis.[2]
Els uropodis solen ser birramis, ja que comprenen un endopodi i un exopodi. L'exopodi és generalment el més gran, i es pot dividir en dos per una sutura transversal coneguda com la «dièresi».[3][4]
Els uropodis estan formats per quatre peces:
Generalment, els amfípodes tenen tres parells d'uropodis.
En la majoria dels peracàrides, Bathynellacea i Cumacea, els uropodis tenen forma de bastó.
Els uropodis poden treballar en coordinació amb el tèlson per formar un ventall caudal, utilitzant aquests apèndixs per ajudar-se en els seus desplaçaments (natació), ja que amb un moviment brusc de l'abdomen, tèlson i els uropodis, aconsegueixen propulsar-se ràpidament cap enrere.[5]
En el bernat ermità (Paguroidea), els uropodis serveixen com a elements de retenció.
En gairebé tots els crancs i en alguns litòdids, els uropodis es reabsorbeixen en l'edat adulta.
Tots els decàpodes (amb l'excepció de la majoria dels Brachyura) presenten uropodis: palinurs, dendrobranquiats, estenopodideus, carideus, astacideus, talassinideus, etc.