Uropodi

La cua de l'escamarlà (Nephrops norvegicus). Els uropodis flanquegen el tèlson; és visible una sutura transversal (dièresi) a l'exopodi (part exterior) de cada uropodi. La cua de l'escamarlà (Nephrops norvegicus). Els uropodis flanquegen el tèlson; és visible una sutura transversal (dièresi) a l'exopodi (part exterior) de cada uropodi.
La cua de l'escamarlà (Nephrops norvegicus). Els uropodis flanquegen el tèlson; és visible una sutura transversal (dièresi) a l'exopodi (part exterior) de cada uropodi.

Els uropodis[1] són apèndixs posteriors que es troben en una gran varietat de crustacis. Es troben a continuació de l'abdomen (o plèon) i són laminars en la majoria dels grups.[2]

Solen tenir funcions en la locomoció.

Definició

[modifica]

Sovint es defineixen els uropodis com els apèndixs de l'últim segment corporal d'un crustaci.[2] Una definició alternativa suggerida per Frederick R. Schram restringeix el terme a aquelles estructures derivades del segment abans del segment anal (el segment que conté l'anus).[2] Sota aquesta última definició, els apèndixs del segment anal són branques caudals, que són anàlogues als uropodis.[2]

Forma

[modifica]

Els uropodis solen ser birramis, ja que comprenen un endopodi i un exopodi. L'exopodi és generalment el més gran, i es pot dividir en dos per una sutura transversal coneguda com la «dièresi».[3][4]

Els uropodis estan formats per quatre peces:

  • 2 exopodis (els més externs)
  • 2 endopodis (els més interns, entre els exopodis i el tèlson).

Generalment, els amfípodes tenen tres parells d'uropodis.

En la majoria dels peracàrides, Bathynellacea i Cumacea, els uropodis tenen forma de bastó.

Funció

[modifica]

Els uropodis poden treballar en coordinació amb el tèlson per formar un ventall caudal, utilitzant aquests apèndixs per ajudar-se en els seus desplaçaments (natació), ja que amb un moviment brusc de l'abdomen, tèlson i els uropodis, aconsegueixen propulsar-se ràpidament cap enrere.[5]

En el bernat ermità (Paguroidea), els uropodis serveixen com a elements de retenció.

En gairebé tots els crancs i en alguns litòdids, els uropodis es reabsorbeixen en l'edat adulta.

Espècies

[modifica]

Tots els decàpodes (amb l'excepció de la majoria dels Brachyura) presenten uropodis: palinurs, dendrobranquiats, estenopodideus, carideus, astacideus, talassinideus, etc.

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Els crustacis | enciclopèdia.cat». [Consulta: 31 agost 2021].
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Meisch. «On the origin of the putative furca of the Ostracoda Crustacea». A: Renate Matzke-Karasz, Koen Martens & Michael Schudack. Ostracodology – Linking Bio- and Geosciences: Proceedings of the 15th International Symposium on Ostracoda, Berlin, 2005 (en anglès). 585.1. Springer, 2007, p. 181–200 (Developments in Hydrobiology 197). DOI 10.1007/s10750-007-0637-2. ISBN 9781402064173. 
  3. ↑ «Diaeresis». Crustacea Glossary. Dean Pentscheff. Arxivat de l'original el 16 d’agost 2007. [Consulta: 28 juny 2012].
  4. ↑ S. S. Lal. «Palaemon malcolmsonii». A: Practical Zoology: Invertebrate. Rastogi Publications, 2009, p. 395–403. ISBN 978-81-7133-924-2. [Enllaç no actiu]
  5. ↑ «Uropod». Crustacea Glossary. Dean Pentscheff. Arxivat de l'original el 7 de juliol 2007. [Consulta: 28 juny 2012].