Tipus | regió geogràfica | |||
---|---|---|---|---|
Localització | ||||
| ||||
Antecedents històrics | |
---|---|
| |
Regions disputades | |
Política | |
Rebel·lions | |
Implicació de l’ONU | |
La Zona Lliure, o Territoris Alliberats, és un terme usat pel Front Polisario per a descriure la part del Sàhara Occidental que està a l'est del mur fronterer marroquí i a l'oest i al nord de les fronteres amb Algèria i Mauritània, respectivament. La Zona Lliure està separada de la resta del territori del Sàhara Occidental per un mur de 2.200 quilòmetres, protegit per un dels majors camps de bombes terrestres del món.[1] La frontera és coneguda sovint com a berm.
La població de la Zona Lliure s'estima que és d'unes 30.000 persones.[2] Va ser establerta com una zona de control del Front Polisario després d'un alto el foc amb el Marroc en 1991, el qual va ser acordat conjuntament com a part del Pla d'acord. El Marroc controla les àrees a l'oest del mur, incloent-hi la majoria de la població del territori. L'alto el foc està supervisat per les forces MINURSO de les Nacions Unides, encarregades de mantenir la pau a la regió i l'organització d'un referèndum sobre la independència.[3][4]
La República Àrab Sahrauí Democràtica ha fixat en dues poblacions d'aquesta zona la seva capital administrativa: Bir Lahlu, i sobretot en Tifariti. Els seus principals assentaments són: Agüeinit, Bir Lahlu, Bir Tiguisit, Dougaj, Meharrize, Mijec, Tifariti i Zug.[5]
La situació del Sàhara Occidental està força disputada entre el Polisario i el Marroc, i això inclou als títols que s'utilitzen per referir-se a les zones sota el control de les diferents parts.
Marroc es refereix habitualment a la regió realitzada pel Polisario com una "zona tampó" o "franja matalàs", i afirma que a les forces del Polisario no se'ls permet l'entrada, i que tant les activitats militars com la construcció civil en aquest àmbit constitueixen violacions de l'acord d'alto el foc.[6][7] El Front Polisario, per la seva banda, afirma que això no es correspon amb les disposicions de l'acord que regula l'estatus del territori, que el Marroc va signar el 1991, i es refereix a la "zona de separació", ja que és una porció molt prima de tot el territori. Aquesta zona serveix com a terra de ningú de divisió de les forces. Les zones fora d'aquesta zona estan oberts a l'activitat pel costat que els controla, sempre que s'adhereixin a algunes restriccions als moviments militars. De la mateixa manera, el Polisario anomena les àrees com a "territori alliberat" o la "zona lliure", però això no és una designació oficial. L'ONU diu simplement "a l'est del mur", i es refereix als territoris sota control marroquí com "l'oest del bera". Per tant, no dona sanció a les pretensions de les parts.
D'acord amb el Pla de Regularització, el moviment de combatents del Polisario es restringeix de manera similar a les restriccions que tenen les forces marroquines al seu costat del berm. La MINURSO detalla Arxivat 2007-02-18 a Wayback Machine. les següents restriccions per a les diferents zones:
L'accés és difícil fins i tot per als sahrauís a causa de la duresa del clima del Sàhara, el conflicte militar i l'abundància de mines.[8] L'àrea està habitada principalment per nòmades sahrauís, que mantenen el pasturatge de camells tradicional dels seus avantpassats, entre la zona, el nord de Mauritània i els camps de refugiats. També hi ha una petita població comerciant, que venen productes als viatgers. La població del territori s'estima entre 30.000[2]i 40.000 persones[9] Els majors assentaments de la zona són Tifariti (actual capital temporal), Bir Lahlu (antiga capital temporal), Agüeinit, Meharrize, Mijec, Dougaj i Zug.
Els principals esdeveniments polítics sahrauís, com els congressos del Polisario i sessions d'obertura del Consell Nacional Saharaui (el parlament de la RASD a l'exili) es duen a terme a la zona (especialment a Tifariti i Bir Lehlu), ja que es considera socialment, políticament i simbòlicament important dur a terme els afers polítics a terra sahrauí.
Les tropes del Polisario (de l'Exèrcit d'Alliberament Popular Saharaui, ELPS) a l'àrea es divideix en set "regions militars", cadascuna controlada per un alt comandant que informa el President de la República Àrab Saharaui Democràtica.[10] La grandària total de l'exèrcit guerriller del Polisario present en aquesta àrea és desconegut. Algunes fonts afirmen entre 3.000 i 6.000 homes,[11] mentre que altres augmenten el nombre fins a 12.000,[12] amb combatents addicionals estacionats a Algèria, Mauritània o que han estat desmobilitzats a causa de l'alto el foc. Aquestes forces es van instal·lar en posicions permanents, com ara emplaçaments de canons, trinxeres defensives i bases militars subterrànies, així com la realització de patrulles mòbils pel territori.[13]
Una concentració de forces per a la commemoració del 30 aniversari de la RASD[14] va ser objecte de reprovació per les Nacions Unides,[15] ja que es va considerar un exemple d'una violació d'alto el foc per portar una gran concentració de tal força a la zona.
Minurso informa que hi ha una mitjana de 2-4 violacions s tot el territori del Sàhara occidental cada mes, entre les dues parts. A més d'això, hi ha més altres violacions relacionades amb els comandants locals d'ambdós costats quan neguen la inspecció de les seves forces pel personal de la MINURSO. A tall d'exemple, la pàgina principal de la missió cita el mes de juny de 2006, quan hi havia "comeses unes 189 eventuals violacions de LDM [llibertat de moviment], totes relacionades amb la denegació de l'entrada als observadors militars [oficials militars de l'ONU] en punts forts i unitats de les parts."[3] Arxivat 2007-02-18 a Wayback Machine. Malgrat aquestes infraccions lleus, no hi ha hagut fins a la data cap acció hostil greu des de qualsevol part des de 1991, i tots dos costats del berm són considerats en calma segons les normes de manteniment de la pau.
Es duen a terme a la regió manifestacions anuals contra el mur marroquí pels saharauis i activistes internacionals d'Espanya, Itàlia i altres països, principalment europeus. Aquestes accions són seguides de prop per les Nacions Unides.[16]