Æ
 Æ | |
|---|---|
  | |
| Caràcter | Æ (majúscula) Unicode: 00C6 Representació TeX: \AE etiqueta HTML: Æ æ (minúscula) Unicode: 00E6 Representació TeX: \ae etiqueta HTML: æ |
| Tipus | lligadura tipogràfica, lletra de l'alfabet llatí i símbol IPA |
| Part de | alfabet danès i noruec, alfabet fonètic internacional i alfabet islandès |
Æ o æ és una lligadura de les lletres a i e de l'alfabet llatí. En llatí medieval no tenia cap funció ortogràfica, el seu ús és una conseqüència de l'escriptura manual. La lligadura servia principalment junts amb abreujaments i lletres superscrites a fi de reduir o d'ampliar la llargada de la ratlla manuscrita.[1] Subsisteix en locucions llatines no traduïdes, on sovint les dues formes cohabiten: ex aequo o ex æquo. La Universitat de Barcelona recomana l'ús del grafem AE no lligat en la transcripció.[2]
La pronúncia del diftong AE (pronunciat AÏ) del llatí clàssic al llatí medieval va evolucionar vers un vocal senzill É i per això se sentia com una lletra. En moltes llengües l'ortografia va canviar-se als canvis de la pronunciació i així la paraula llatina encyclopaedia va esdevenir enciclopèdia (català) encyclopédie (francès) ou Encyklopädie (alemany). Lligadures poden esdevenir nous caràcters,[3] com l'æ ho va ver en noruec, danès i islandès on forma la 27a lletra de l'alfabet, i té una pronuncia comparable amb la ä suec o alemany. L'idioma osset incloïa la lletra æ quan feia servir l'escriptura llatina (1923-38). Des de llavors, va passar a l'alfabet ciríl·lic.
| decimal | hexadecimal | HTML | |
|---|---|---|---|
| æ | æ | æ | æ |
| Æ | Æ | Æ | Æ |
L'anglès va dubtar entre una ortografia conservadora (encyclopaedia, encyclopædia o una simplificada encyclopedia), les formes amb e són més habituals als Estats Units,[4] les amb ae o æ més freqüents al Regne Unit.[5] En anglès, les dues formes ae o e ambdues són correctes, la forma æ amb lligadura és arcaïtzant, subsisteix per exemple en el títol i la marca d'Encyclopædia Britannica o la sèrie televisiva Æon Flux. Æ és el pseudònim de l'escriptor irlandès George William Russell.[6] En anglès antic, æ denotava un so intermedi entre els d'a i e (IPA [æ]). La lletra va prendre el nom de «ash» (en anglès antic æsc, freixe), que prové de la corresponent runa anglosaxona.
Altres usos
[modifica]En l'alfabet fonètic internacional [æ], només en minúscula serveix per indicar una vocal quasioberta anterior no arrodonida, com el so especialment obert de la e oberta que es dona en valencià i mallorquí en lloc del so estàndard [ɛ].[7]
Referències
[modifica]- ↑ Tormo i Freixes, Enric. Gutenberg no fou impressor. LVIII, núm. 3. Barcelona: Reial Acadèmia de ciències i arts de Barcelona, octubre de 1999, p. 113.
- ↑ «Caràcters especials». UBTerm. Universitat de Barcelon a, s.d. [Consulta: 27 desembre 2017].
- ↑ «Glossari». L·L.cat Projecte de normalització tipogràfica de la ela geminada, s.d. [Consulta: 27 desembre 2017].
- ↑ Per exemple pediatric/paediatric «paediatric». A: Merriam Webster, s.d [Consulta: 27 desembre 2017].
- ↑ Oxford Living English Dictionaries [Consulta: 27 desembre 2017]. Arxivat 2017-12-28 a Wayback Machine.
- ↑ Bringhurst, Robert. The Elements of Typographic Style (en anglès). Vancouver: Hartley & Marks, 2002, p. 271. ISBN 0-88179-205-5.
- ↑ Aplicació al català dels principis de transcripció de l'Associació Fonètica Internacional (pdf). Barcelona: Insitut d'Estudis Catalans, pàg. 14 [Consulta: 27 desembre 2017].
