Ahmad ibn Hanbal (23 de payares de 780, Bagdag – 2 d'agostu de 855, Bagdag) foi un destacáu teólogu, sabiu del hadiz y xurista musulmán.
Empezó a estudiar el Hadiz (tradiciones profétiques) a la edá de 15 años. Viaxó estensamente pa cultivase colos grandes maestros de les ciencies islámiques y fixo cinco peregrinaje a La Meca.
El so apellíu ye l'epónimu de la escuela de xurisprudencia hanbalí, la más conservadora de los cuatro corrientes de llei islámica ortodoxes. Opuestu a la codificación de la llei, Ibn Hanbal creía que los xuristes precisaben la llibertá de deducir soluciones llegales a partir del Corán y la sunna.
Ye bien conocíu por haber coleccionáu los Hadices del Profeta compilados nel llibru Al Musnad, que contién ente 28 a 29 mil hadices. Dizse que Ibn Hanbal memorizaba un millón de Hadices.
Foi escorríu y torturáu mientres el califatu d'Al-Mâ'mûn Ibn Hârun Ar-Rashid por negase a reconocer que "el Corán yera creáu" introducida pola secta Mu'tazila. Sicasí caltúvose firme mientres les adversidaes y foi un ferrial lluchador contra los pensamientos de la secta Mu'tazila. Foi la víctima principal de les persecuciones y el que permaneció más firme ente tolos sabios de la so dómina.