Aquest article tracta sobre la pel·lícula de 1946. Si cerqueu la pel·lícula estatunidenca d'Andy Tennant estrenada el 1999, vegeu «Anna and the King». |
Anna and the King of Siam | |
---|---|
Fitxa | |
Direcció | John Cromwell |
Protagonistes | |
Producció | Louis D. Lighton |
Dissenyador de producció | William S. Darling i Lyle Wheeler |
Guió | Talbot Jennings i Sally Benson |
Música | Bernard Herrmann |
Fotografia | Arthur C. Miller |
Muntatge | Harmon Jones |
Vestuari | Bonnie Cashin |
Productora | 20th Century Studios |
Distribuïdor | 20th Century Studios, Netflix i Vudu |
Dades i xifres | |
País d'origen | Estats Units d'Amèrica |
Estrena | 1946 |
Durada | 120 min |
Idioma original | anglès |
Versió en català | Sí |
Color | en color i en blanc i negre |
Descripció | |
Basat en | Anna i el rei de Siam |
Gènere | drama i pel·lícula basada en una novel·la |
Lloc de la narració | Tailàndia |
Premis i nominacions | |
Nominacions | |
Premis | |
Anna i el rei de Siam (Anna and the King of Siam) és una pel·lícula estatunidenca[1] dirigida per John Cromwell, estrenada el 1946 i doblada al català.[2] Curiosa història, amb un Rex Harrison esplèndid i una gran posada en escena, que aconsegueix un resultat satisfactori.[3]
Història èpica, basada en un fet real situada en la Tailàndia de finals del segle xix, i narra -adaptant les seves memòries - les verdaderes aventures de la vida de la institutriu britànica Anna Owens, contractada pel Rei de Siam perquè eduqués als seus cinquanta-vuit plançons. Tot just arribar a aquestes terres desconegudes i exòtiques, Anna es veu immersa en una lluita d'enginy amb l'obstinat sobirà, encara que la insistència i confiança de la institutriu guanyaran finalment, la confiança del rei. La història està basada en informacions històriques i en els llibres publicats de la mateixa Owens.
Excel·lent comèdia romàntica realitzada amb certa fastuositat i on sobresurt el treball interpretatiu de Rex Harnison -impecable en el seu personatge- i Irene Dunne. La fotografia d'Arthur Miller és excel·lent i els decorats revelen bon gust i precisió. L'acció és una mica lenta, però els valors de la producció compensen aquesta manca de ritme.[4]
El 1947 rebé els premis Oscar a la millor direcció artística per Lyle R. Wheeler, William S. Darling, Thomas Little i Frank E. Hughes; i l'Oscar a la millor fotografia per Arthur C. Miller. Així mateix fou nominada a l'Oscar a la millor actriu secundària per Gale Sondergaard; l'Oscar a la millor banda sonora per Bernard Herrmann; i l'Oscar al millor guió adaptat per Sally Benson i Talbot Jennings.