Bipalium strubelli | |
Taxonomia | |
---|---|
Superregne | Holozoa |
Regne | Animalia |
Fílum | Platyhelminthes |
Ordre | Tricladida |
Família | Geoplanidae |
Subfamília | Bipaliinae |
Gènere | Bipalium Stimpson, 1857 |
Nomenclatura | |
Sinònims |
|
Bipalium és un gènere de planària terrestre predadora que pot arribar a ser de grans dimensions. Sovint se'ls anomena "cucs cap de martell" o "planàries de cap ample" (Hamerhead worms i Broadhead planarians en anglès) degut a la forma característica que presenta la regió anterior del cos o cap. Diverses espècies de Bipalium es consideren invasores als Estats Units[1] i a Europa.[2]
Les espècies de Bipalium són carnívores; entre altres preses depreden cucs de terra que detecten seguint les traces que deixen.[3]
El gènere Bipalium va ser descrit l'any 1857 per Stimpson sense assignar-li una espècie tipus. Van haver de passar 135 anys per a acabar establint-ne una, Bipalium fuscatum.[4]
Les planàries terrestres són úniques pel fet de tenir una "sola d'arrossegament" a la part ventral del cos.[5]
Els òrgans de l'aparell copulador són simples i no presenten conductes accessoris, o bursa copulatrix. Les obertures dels conductes masculins i femenins estan separats per un plegament de teixit abans que entrin a l'atri genital comú.[4]
Les espècies de Bipalium són depredadores. Algunes espècies depreden sobre cucs de terra, mentre altres s'alimenten de mol·luscs.[6][7] S'ha demostrat que les planàries poden seguir les seves preses.[3] Quan són capturats, els cucs de terra comencen a reaccionar a l'atac, però la planària utilitza els músculs del seu cos, així com les secrecions enganxoses per a agafar-se fort al cuc de terra i evitar que escapi. Nombrosos estudis han indicat que les planàries cobreixen, el prostomi, peristoma i l'extrem anterior per a acabar amb la reacció violenta del cuc de terra.[8] Per a alimentar-se de la presa, la planària estén la faringe fora de la boca a la porció del mig i ventral del seu cos i secreta enzims que comencen la digestió del cuc de terra a l'exterior de la planària. Els teixits liquats del cuc de terra són succionats cap a l'intestí de la planària per acció dels cilis.[9]
La reproducció dels Bipalium pot ser asexual o sexual i totes les espècies són hermafrodites. B. adventitium es reprodueix sexualment i produeix ous encapsulats, que triguen unes tres setmanes a trencar-se i alliberar els joves després de la deposició. Els ous tenen un exterior dur i generalment contenen diversos joves.[10] Rarament s'ha observat a B. kewense fent servir ous com a principal mètode de reproducció. La fragmentació asexual és la principal estratègia reproductiva de B. kewense en regions temperades.[11] Els joves d'aquesta espècie, a diferència dels de B. adventitium, no presenten la mateixa coloració que els pares en els primers dies.[12]
Algunes de les espècies de Bipalium conegudes són:
Se sap ben poca cosa sobre l'ecologia de les planàries terrestres, tanmateix, s'ha fet recerca sobre diferents gèneres i espècies, incloent nombroses espècies natives i invasores a Brasil,[13] Arthurdendyus triangulatus,[14] Rhynchodemus[15] i Bipalium.[16] Actualment, hi ha quatres espècies invasores conegudes als Estats Units: B. adventitium, B. kewense, B. pennsylvanicum i B. vagum.[7] Es creu que aquestes planàries van arribar als EUA en plantes hortícoles.
Bipalium kewense és una espècie comuna en hivernacles d'Amèrica des de l'any 1901.[17] Les planàries són depredadors voraços de cucs de terra, i Bipalium kewense i Dolichoplana striata han sigut identificades com a molèsties al sud dels Estats Units en llits de criança de cucs de terra.[18] El control d'aquestes espècies és difícil degut a la manca de depredadors. Com va assenyalar el departament IFAS de la Universitat de Florida,
Altres animals rarament mengen planàries terrestres, ja que les secrecions de la superfície semblen desagradables, o tòxiques. S'han detectat protozous, incloent flagel·lats, ciliats, esporozous, i nematodes a planàries terrestres. Degut als hàbits caníbals, les planàries terrestres són probablement el seu propi pitjor enemic.[19]