El bugui-bugui és un ball ràpid d'origen estatunidenc que s'executa amb balanceigs, girs i encreuament continus.
Les arrels d'aquest ritme les trobem en el jazz i el blues. Hi ha qui situa els seus orígens en el Chicago del segle xx, on hauria arribat des de l'Oest Mitjà com a adaptació per al piano de les formes emprades en la guitarra i el banjo pels músics de blues de començament del segle xx.
El seu caràcter essencialment rítmic el converteix en el més africà dels estils de jazz. La seva estructura harmònica es caracteritza per la repetició vigorosa i constant, en la part greu, d'un motiu de vuit notes a cada compàs (8/8). Aquest ritme obsessiu és contestat per la melodia de la part aguda (mà dreta). Pot considerar-se com una forma de swing i el precursor dels balls estil jive i rock'n'roll.
S'atribueix a Jimmy Blythe la primera peça d'aquest gènere: "Chicago Stomp", però el primer tema que es va fer famós va ésser "Pinetop's Boggie-woogie" (1928), enregistrat per Clarence "Pinetop" Smith. A la dècada dels trenta, aquest ritme és adoptat per les grans orquestres de swing jazz, especialment, per les de Count Basie, Lionel Hampton i Glenn Miller.
El 1938, gràcies als primers concerts de jazz al Carnegie Hall de Nova York, el bugui-bugui es difon amb força pels Estats Units i pianistes blancs com Freddie Slack i Bob Zurke descobreixen un estil que està destinat a influir músics com ara Jerry Lee Lewis i Louis Jordan. Les tropes estatunidenques que participen en la Segona Guerra Mundial el porten a Europa, on acabarà sent considerat per algunes escoles com una modalitat de rock simple.
Una variant actual és el bugui-rock.[1]