El cap de Creus[1] és un cap del litoral de l'Alt Empordà (Catalunya), situat a l'extrem nord de la Costa Brava, al final d'una petita península que s'endinsa a la mar Mediterrània i que separa el golf de Roses, al sud, del golf del Lleó, al nord. Aquest cap és el punt més oriental de la península Ibèrica. L'àrea del cap pertany al terme municipal de Cadaqués i forma part del Parc Natural del Cap de Creus. A la contrada, és conegut també com a cap del Diable, i els sectors N i S de mar que el cap separa, com a mar d'Amunt i mar d'Avall, respectivament. Sobre el promontori més pròxim a la punta, a 87 msnm, hi ha un far construït sobre els fonaments d'una torre de
senyals romana, que a la baixa edat mitjana també va servir com a torre de guaita.[2]
Sembla que l'origen del nom no té res a veure amb "creus". La paraula ker, en la llegua ibera de la tribu dels indicets significava amuntegament pedregós o muntanya pedregosa. En arribar els romans, la zona va ser denominada Caput Kerus, llatinitzant la nomenclatura dels indígenes, que al català va passar com a Cap de Creus, ja que, de forma natural, es va buscar la forma, amb un significat real, a la paraula original.[cal citació]
És un promontori abrupte i rocós, de 672 m d'altitud, que s'alça sobre la Mediterrània formant una petita península de caràcter muntanyós, tallada per nombroses entalladures, a forma de petites cales, orientades en funció de l'estructura de la pissarra. Des d'un punt de vista geològic i morfològic, forma part dels estreps dels Pirineus orientals, que s'enfonsen dintre del mar pel massís del cap de Creus. Sobre terrenys granítics i d'estructura laminar de l'ordovicià (paleozoic).
Està influenciat per les onades, provocades fonamentalment per la tramuntana, nom que rep un vent fred que bufa del nord i nord-oest, i pels vents de llevant. En aquesta àrea es registren unes precipitacions anuals que van entre els 500 i 800 mm; es tracta, per tant, d'un clima mediterrani humit, caracteritzat per la suavitat tèrmica i unes precipitacions moderades.
Presenta una vegetació dominant de matolls i formacions arbustives.
Península al nord de la Costa Brava que reposa sobre nivells geològics de més de 450 milions d'anys i que des del 1984 és considerada espai natural protegit amb la categoria de parc natural.
Engloba els municipis del Port de la Selva, la Selva de Mar, Llançà, Cadaqués, Palau-saverdera, Pau, Roses i Vilajuïga. Forma un litoral extremadament abrupte, d'aigües profundes, amb abundants illots, altíssims penya-segats, escollís de roques descarnades per l'erosió i els vents, prats i boscos a l'interior, i amagades cales d'aigües transparents, sovint només accessibles des del mar. Com a punt més oriental de la península Ibérica, és un punt important de flux d'aus migratòries.
Destaca especialment la singularitat d'algunes roques associades a formes d'animals que, amb el pas del temps, han arribat a ser mítiques; és el cas de l'àguila del Pla de Tudela i el lleó del Cap Gros, o el de la roca de l'illa de Culleró, situada davant la cala del mateix nom i en la qual sembla que Salvador Dalí s'hi va inspirar per crear l'obra El gran masturbador.
Hi ha restes del poblament d'aquesta zona ja durant el període prehistòric. La zona està esquitxada de diverses restes de dòlmens. Durant l'antiguitat els rodis fundaren a prop de l'istme, Roses. Més al Nord ja en ple cap de Creus trobem Cadaqués i més al nord hi ha, a les acaballes del cap, el Port de la Selva. Durant l'època medieval es funda el Monestir de Sant Pere de Rodes. Ben entrat el segle xx es crea el Parc Natural del cap de Creus
Al cim del Pení hi ha les instal·lacions d'una estació de radar (Esquadró de Vigilància Aèria número 4, EVA-4) que pertany a l'exèrcit de l'aire espanyol, construïda pels Estats Units l'any 1959.
DD. AA., Cap de Creus, espai natural, espai cultural: valors ecològics, paisatgístics i literaris del vértex més oriental de la península Ibèrica, dossier monogràfic de la Revista de Girona, 198 (2000), 54-91
Miguel Angulo, Cap de Creus, Bilbao, Sua (Cuadernos Pirenaicos), 2006
Enric Carreras Vigorós, "Les referències de Cadaqués i del cap de Creus segons la Marca Hispanica", Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 37 (2004), 63-83
Carles Fages de Climent, Somni de Cap de Creus, ed. de Jordi Pla, Barcelona, Quaderns Crema, 2003.
Ponç Feliu, Cap de Creus, parc natural, Figueres, Brau, 2007
Ponç Feliu, Anuari ornitològic del Parc Natural de Cap de Creus (2001-2005), el Port de la Selva, Parc Natural de Cap de Creus, 2007
Teresa Franquesa i Codinach, El paisatge vegetal de la península del cap de Creus, Barcelona, Institut d'Estudis Catalans, 1995
Sílvia Gómez i Victòria Riera Aragó, "Paisatge, pescadors i peixos: la pesca artesanal al cap de Creus", Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 40 (2007), 473-489
Francesc Jaume Jaubert de Paçà, Recherches historiques et géographiques sur la montagne de Roses et le cap de Creus, París, Librairie Gide, 1833] [ed. facs. a cura de Pep Vila: Girona, Institut d'Estudis Gironins-Associació d'Estudis Rossellonesos, 2007 «Enllaç».
J. Mallol i Oriol, Regió del Cap de Creus: ermites, esglésies i castells, Figueres, Gràfiques Pujol, 1982.
Josep Maria Masdevall, Antoni Miquel i Santiago Musquera (eds.), La península del cap de Creus i la serra de Verdera: actes de les IV Jornades de la Institució Catalana d'Història Natural, Figueres, Institut d'Estudis Empordanesos, 1995
Montserrat Mataró i Pladelasala, Imma Ollich i Castanyer i Anna M. Puig i Griessenberger, "Poblament medieval i ocupació del territori als contraforts nord-occidentals del cap de Creus", Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 39 (2007), 301-308
Arnald Plujà i Canals, Estudi del Cap de Creus: la costa. Diccionari toponímic, etimològic i geogràfic, Figueres, l'autor, 1996
Arnald Plujà i Canals, [Parc Natural del Cap de Creus]: 30 itineraris submarins = 30 itinéraires sous-marins, Barcelona, Juventud, 1998
Victòria Riera, Josep Lloret i Ponç Feliu, Actes de les Primeres i Segones Jornades del Medi Natural de Cap de Creus: l'amalgama entre els estudis i la gestió del medi natural, el Port de la Selva, Parc Natural de Cap de Creus, 2007
Josep Tarrús i Galter, Poblats, dòlmens i menhirs: els grups megalítics de l'Albera, serra de Roda i cap de Creus (Alt Empordà, Rosselló i Vallespir Oriental), Girona, Diputació de Girona, 2002