Nom original | (es) Claudio Arrau León |
---|---|
Biografia | |
Naixement | 6 febrer 1903 Chillán (Xile) |
Mort | 9 juny 1991 (88 anys) Mürzzuschlag (Àustria) |
Sepultura | Cementerio de Chillán (en) |
Residència | Douglaston (en) |
Religió | Catòlic |
Formació | Universitat de les Arts de Berlín Conservatori Stern |
Activitat | |
Ocupació | pianista |
Membre de | |
Gènere | Música clàssica |
Professors | Martin Krause |
Alumnes | Erland von Koch i Edith Fischer |
Instrument | Piano |
Segell discogràfic | Philips Records |
Família | |
Cònjuge | Ruth Schneider (1937–1989) Erika Burkewitch (1929–1933) |
Pares | Carlos Arrau Ojeda i Lucrecia León y Bravo de Villalba |
Premis | |
Lloc web | arrauhouse.org |
|
Claudio Arrau (castellà: Claudio Arrau León) (Chillán, 6 de febrer de 1903 - Mürzzuschlag, 9 de juny de 1991) va ser un pianista xilè, alumne del mestre Martin Krause. És considerat un dels principals intèrprets del segle xx.
Arrau rep les primeres lliçons de piano de la seva mare i debuta als cinc anys. Gràcies a una beca concedida excepcionalment pel parlament xilè, pot viatjar a Europa per estudiar i perfeccionar. Des de 1912 es troba a Berlín on assisteix al conservatori Stern sota la direcció de Martin Krause (deixeble de Franz Liszt). Durant els seus anys de formació va tenir l'oportunitat d'escoltar nombrosos pianistes que vivien a Berlín en aquells anys: Busoni, Schnabel, Fischer, Josef Lhévinne, que van influir en la seva vena artística, i el contemporani Vladimir Horowitz, a qui Arrau va escoltar en un concert i de qui va quedar profundament impressionat.
El 1927 va guanyar el concurs internacional de Ginebra i va començar la seva carrera concertística. Fins al 1940 va acumular un repertori excepcionalment ampli que inclou tota l'obra per a teclat de Bach (interpretada entre 1935 i 1936 en una sèrie de 12 concerts al Meistersaal de Berlín) i grans parts de les obres de Ludwig van Beethoven, Schubert, Mozart, Chopin., Schumann, Brahms, Liszt, però sense excloure ni Busoni, Balakirev, Txaikovski, Debussy, Ravel, Albéniz, Granados i Stravinski. Aleshores, el seu repertori també incloïa una seixantena de concerts per a piano i orquestra.
Arrau, amb quaranta anys, va decidir centrar la seva atenció com a intèrpret de Beethoven, Schumann, Chopin, Liszt, Brahms. En aquesta llista destaquen les absències de Mozart, Schubert, Bach (Arrau creia que la seva música per a teclat es representava millor amb els instruments per als quals estava composta: clavicèmbal i orgue). Actiu fins al final de la seva vida a la segona meitat dels setanta va tornar inesperadament a Debussy i més tard a Mozart (enregistrament íntegre de les sonates) i a Schubert ("el problema suprem de la interpretació", com deia ell). En el moment de la seva mort estava treballant en una gravació integral de l'obra del teclat de Bach, cinquanta-cinc anys després de la històrica integral de Berlín.
Pianista amb total control tècnic de l'instrument, va tendir a ocultar el seu gran virtuosisme adoptant sovint tempos considerablement més lents del normal, per destacar la claredat del so i el contingut musical. Estudiant meticulós de la partitura, sempre va tenir un profund respecte per com va ser escrit pel compositor, i les seves interpretacions, analítiques, ho reflecteixen d'una manera exemplar. Això és especialment evident a les sonates de Beethoven. De gran va oferir una lectura purament dolça, apol·línia i tendrament límpida de les sonates de Mozart. Exemples del seu control virtuós infal·lible, però mesurat segueixen sent els seus enregistraments dels concerts de Brahms i de Liszt, en particular la Sonata en si menor, els 12 estudis transcendentals i algunes fantasies sobre passatges d'òpera.
Entre els nombrosos alumnes d'Arau, els pianistes Karlrobert Kreiten, Garrick Ohlsson, Roberto Szidon, Stephen Drury i Roberto Eyzaguirre.[1]