Conquesta de Guatemala

Plantilla:Infotaula esdevenimentConquesta de Guatemala
Imatge
Map
 15° 30′ N, 90° 15′ O / 15.5°N,90.25°O / 15.5; -90.25
Tipusconquesta Modifica el valor a Wikidata
Part decolonització espanyola d'Amèrica Modifica el valor a Wikidata
Interval de temps1521 - 1697 Modifica el valor a Wikidata
Data1524 Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióGuatemala Modifica el valor a Wikidata


La conquesta de Guatemala fou un conflicte que forma part de la colonització espanyola d'Amèrica al territori del que avui és la República de Guatemala, a l'Amèrica Central. Abans de la conquesta, aquest territori comprenia diversos regnes mesoamericans, la majoria dels quals pertanyia a la civilització maia. Molts conqueridors veieren els maies com «infidels» que calia pacificar i convertir a la força al cristianisme, sense tenir en compte les fites de la seva civilització.[1] El primer contacte entre els maies i els exploradors europeus es donà al segle xvi, quan un vaixell espanyol que navegava del Panamà a Santo Domingo naufragà a la costa est de la península de Yucatán el 1511.[1] El 1517 i el 1519 hi hagué diverses expedicions espanyoles que tocaren terra a diferents parts de la costa del Yucatán.[2] La conquesta espanyola del territori dels maies fou un conflicte que s'allargà durant gairebé dos segles[3] per la tenacitat de la resistència dels regnes maies a llur integració a l'Imperi Espanyol.[4]

La tecnologia i les tàctiques espanyoles i nadiues eren molt diferents. Els pobles indígenes de Guatemala no només mancaven d'elements claus de la tecnologia del Vell Món com una roda funcional, cavalls, ferro, acer i pólvora, sinó que també eren molt susceptibles a les malalties del Vell Món contra les quals no tenien cap resistència. Els maies preferien les incursions i l'emboscada a la guerra a gran escala, i empraven llances, fletxes i espases de fusta amb fulles d'obsidiana. Els xinques de la plana costanera del sud empraven fletxes enverinades. En resposta a la cavalleria espanyola, els maies de l'altiplà recorregueren a cavar forats amb estaques de fusta. Els espanyols veieren la presa de presoners com un impediment per a la victòria final; en canvi, els maies donaren prioritat a la captura de presoners vius i l'apropiació de botins.

Pedro de Alvarado arribà a Guatemala a començaments del 1524 al comandament d'una força mixta composta de conqueridors espanyols i dels seus aliats nadius, en la seva majoria de Tlaxcala i Txolula. Els noms geogràfics al llarg de Guatemala tenen topònims en nàhuatl a causa de la influència d'aquests aliats mexicans que també serviren com guies i traductors per als espanyols.[5] A l'inici de la conquesta, els kaqtxikels s'aliaren amb els conqueridors, però aviat s'hi rebel·laren a causa de les excessives exigències tributàries; no es rendiren fins al 1530. Mentrestant, cadascun dels altres regnes maies de l'altiplà havia estat derrotat pels espanyols i per llurs guerrers aliats, tant de Mèxic com dels regnes maies prèviament subjugats. El poble itzá i altres pobles maies de les terres baixes de la conca del Petén establiren contacte amb Hernán Cortés per primer cop el 1525, però el regne itzá era hostil a la invasió dels espanyols i mantingué la seva independència fins al 1697, quan un atac dels espanyols finalment derrotà l'últim regne maia independent, acabant així amb la conquesta de tot el territori.

Fonts històriques

[modifica]
Pintura amb tres guerrers prominents indígenes en filera índia cap a l'esquerra, vestits amb mantells i duent pals, seguits per un gos. Per sota d'ells i cap a la dreta és la imatge més petita d'un espanyol muntat, amb una llança aixecada. A l'esquerra un porter indígena duu un paquet fixat per una corretja al front, i té un bastó a la mà. Tots aparentment estan avançant cap a una porta a la part superior esquerra de la pintura.
Una pàgina del Llenç de Tlaxcala, mostrant un conqueridor espanyol acompanyat d'aliats tlaxcalteques i un porter nadiu.

Les fonts que descriuen la conquesta espanyola de Guatemala es componen, entre d'altres, dels escrits dels propis espanyols, entre ells dues de les quatre cartes escrites pel conqueridor Pedro de Alvarado a Hernán Cortés el 1524, en què descriu la primera campanya per subjugar les terres altes de Guatemala. Aquestes cartes foren enviades a Cortés a Tenochtitlán, però el seu autor sabia que el seu destinatari final era el rei.[6] Dues d'aquestes cartes es perderen, però.[6] Gonzalo de Alvarado y Chávez era cosí de Pedro de Alvarado. L'acompanyà en la seva primera campanya i el 1525 fou nomenat algutzir major de Santiago de los Caballeros de Guatemala, l'acabada de fundar capital espanyola.[7] Gonzalo escrigué un relat que en general dona suport al de Pedro de Alvarado.[8] El germà de Pedro de Alvarado, Jorge, escrigué un altre relat al rei espanyol, afirmant-hi que fou la seva pròpia campanya de 1527-1529 la que establí la colònia espanyola.[8] Bernal Díez del Castillo escrigué una llarga relació de la conquesta de Mêxic i les regions veïnes, Historia verdadera de la conquista de la Nueva España. El seu relat de la conquesta de Guatemala coincideix en general amb el dels Alvarados.[9] Acabà d'escriure la seva narració el 1568, uns quaranta anys després de les campanyes que s'hi descriuen.[10] Hernán Cortés narrà la seva expedició a Hondures a la cinquena de les seves Cartes de Relació,[11] en què detalla la cruïlla del que avui és El Petén, a Guatemala. El frare dominic Bartolomé de Las Casas escrigué un relat molt més crític sobre la conquesta espanyola d'Amèrica, i hi inclogué els relats d'alguns incidents a Guatemala.[12] El seu llibre, Brevísima Relación de la Destrucción de las Indias, fou publicat per primer cop el 1552 a Sevilla.[13]

Els aliats tlaxcalteques que acompanyaren els espanyols durant la invasió de Guatemala escrigueren llurs propis relats de la conquesta. Entre aquests hi havia una carta al rei espanyol en què es queixaven dels maltractes que havien rebut pels espanyols un cop la campanya hagué acabat. D'altres relats eren formularis fets davant els magistrats colonials amb la finalitat de protestar i presentar una sol·licitud de recompensa per llurs serveis.[14] Han sobreviscut també dues narracions gràfiques, pintades en la tradició estilitzada pictogràfica indígena: el Llenç de Quauhquechollan, que fou pintat probablement a Ciudad Vieja a la dècada de 1530, i el Llenç de Tlaxcala.[15]

El punt de vista dels maies vençuts s'expressa en diversos documents indígenes, com els Annals dels Kaqtxikels que constitueixen la crònica xakhil en què es narra la història dels kaqtxikels des de la seva creació mítica fins al 1619, incloent-hi la conquesta espanyola.[16] Un altre exemple és la carta al rei espanyol escrita el 1571 per la noblesa vençuda dels tz'utujils de Santiago Atitlán, que descriu la intensa explotació dels pobles sotmesos.[17]

Francisco Antonio de Fuentes y Guzmán era un historiador colonial de Guatemala d'origen espanyol que escrigué La Recordación Florida, també anomenada Història de Guatemala. El llibre, escrit el 1690, es considera una de les obres més importants de la història de Guatemala i és el primer escrit per un autor crioll.[18] La informació que hi presenta respecte de la mida de la població indígena i dels seus respectius exèrcits ha estat corroborada sovint en investigacions de camp.[19]

Antecedents de la conquesta

[modifica]

Cristòfor Colom descobrí el Nou Món per a la Corona de Castella el 1492. Posteriorment, tot d'aventurers privats entraren en tractes amb la corona espanyola per conquerir les terres acabades de descobrir a canvi d'ingressos fiscals i la potestat de governar-les.[20] Durant les primeres dècades després del descobriment de les noves terres, els espanyols colonitzaren el Carib i establiren un centre d'operacions a l'illa de Cuba. Després d'escoltar rumors de les riqueses de l'Imperi Asteca que s'estenia pel continent, a l'oest de l'illa, Hernán Cortés sortí el 1519 amb onze naus per explorar la costa mexicana.[21] El 1520 un soldat espanyol arribà a Mèxic amb la verola; com a conseqüència, tot d'epidèmies devastadores delmaren les poblacions nadiues d'Amèrica.[22] L'agost de 1521 la capital asteca de Tenochtitlán havia caigut ja en mans dels espanyols.[23] En menys de tres mesos des de la caiguda de Tenochtitlán, els espanyols aconseguiren conquerir gran part de Mèxic, estengueren llurs campanyes pel sud fins a l'istme de Tehuantepec. El territori que s'acabava de conquerir es convertí en el Virregnat de Nova Espanya, dirigit per un virrei, que responia davant del rei d'Espanya a través del Consell d'Índies.[24] Hernán Cortés rebé informes de terres riques i poblades al sud i hi envià Pedro de Alvarado.[25]

Guatemala abans de la conquesta

[modifica]
Guatemala està situada entre l'oceà Pacífic al sud i el mar del Carib al nord-est. La franja de la Sierra Madre s'estén de Mèxic a l'oest fins al centre i sud de Guatemala, penetrant a El Salvador i a Hondures a l'est. El nord està dominat per una àmplia plana de terres baixes que s'estén fins a l'est a Belice i cap al nord a Mèxic. Al sud, una plana estreta separa la Sierra Madre de l'oceà Pacífic.
Mapa en relleu de Guatemala mostrant les tres principals àrees geogràfiques: les terres baixes del sud, les terres altes i les terres baixes d'El Petén al nord

Al segle xvi el territori que avui conforma Guatemala estava dividit en diverses ciutats estat contínuament en conflicte.[26] Els més importants eren els regnes dels pobles quitxés, kaqtxikels, tz'utujils, txajoma, mams, poqomams i pipils.[27] Tots eren pobles maies, tret dels pipils, un poble nahua relacionat amb els asteques que tenia una sèrie de petites ciutats estat al llarg de la costa del Pacífic a la plana del sud de Guatemala i El Salvador.[28] A Guatemala, la capital dels pipils es trobava a Itzcuintepec.[29] Els xinques, un altre poble indígena que no pertanyia a la cultura maia, vivien al sud-est de la zona costanera del Pacífic.[30][31] Quan hi arribaren els espanyols, la civilització maia ja existia des de feia milers d'anys i havia conegut l'auge i la caiguda de grans ciutats. Tanmateix, els maies no s'havien unificat mai en un sol imperi.[32]

Poc abans de la conquesta, l'altiplà de Guatemala estava dominat per tot de poderosos estats maies.[33] Als segles que vingueren després de l'arribada dels espanyols, els quitxés, amb el suport dels kaqtxikels, havien creat un petit imperi que abastava gran part de l'altiplà occidental de Guatemala i la plana costanera del Pacífic. Tanmateix, al segle xv els aliats kaqtxikels es rebel·laren contra l'hegemonia dels quitxés i fundaren un nou regne al sud-est de l'altiplà, la capital del qual era Iximché. A les dècades anteriors a la invasió espanyola, el regne kaqtxikel aconseguí erosionar la supremacia dels quitxés.[34] D'altres grups de l'altiplà occidental eren els tz'utujils dels territoris propers al llac d'Atitlan, els mams de l'altiplà occidental i els poqomans de l'altiplà oriental.[35]

La ciutat estat més poderosa a les terres baixes d'El Petén, al nord de Guatemala, era el regne dels itzá, centrat en llur capital, Nojpetén, ubicada en una illa al llac Petén Itzá.[36] El segon regne més important a El Petén era el del poble couó, que se situava a l'est dels itzá, al voltant dels llacs orientals de Salpetén, Macanché, Yaxhá i Sacnab.[37][36] Dels altres pobles de la regió no se'n coneix llur extensió territorial, ni llur composició política, entre ells hi ha els txinamites, els kejatxes, els icaitxes, els lacandons, els mopans, els mantxes, els txols i els yalains.[36][38]

Armes i tàctiques dels indígenes

[modifica]

Per als maies, l'objectiu de la guerra no era la completa destrucció de l'enemic, sinó més aviat la presa de captius i l'obtenció de botí.[39] Segons les descripcions dels espanyols, les armes de guerra dels maies d'El Petén incloïen arcs i fletxes, estaques esmolades, llances amb puntes de pedernal i espases a dues mans fetes de fusta forta amb fulles tallants d'obsidiana,[40] semblants al macuahuitl asteca. Pedro de Alvarado descrigué que els xinques de la costa del Pacífic atacaren els espanyols amb llances, estaques i fletxes enverinades.[41] Els guerrers maies empraven unes armadures corporals fabricades amb cotó farcit que havia estat xopat en aigua salgada per endurir-les; l'armadura que en sortia era més resistent que la d'acer que feien servir els espanyols. Històricament, les tàctiques de guerra preferides dels maies incloïen emboscades i incursions, posant en perill diverses vegades els espanyols.[42] Per contrarestar l'ús de la cavalleria dels espanyols, els maies de l'altiplà cavaren fossats als camins, revestint-los amb estaques esmolades i endurides al foc, amagades amb herba i arbustos, tàctica que va matar molts cavalls i cavallers segons els relats dels kaqtxikels.[43]

Els espanyols

[modifica]
Pedro de Alvarado entrà a Guatemala des de l'oest al llarg de la plana del Pacífic el 1524, però després girar al nord, lliurant-hi una sèrie de batalles per penetrar a les terres altes. A continuació, executa un ample cercle al nord del llac Atitlan, lliurant-hi més batalles, abans de baixar cap al sud, un cop més a les terres baixes del Pacífic. S'hi lliuraren unes altres dues batalles quan les seves tropes es dirigiren cap a l'est en el que avui és El Salvador. El 1525 Hernán Cortés entrà a Guatemala des del nord, travessà el llac Petén Itzá i continuà en direcció sud-est fins a arribar al llac d'Izabal abans de girar cap a l'est fins al Golf d'Hondures.
Mapa de les principals expedicions i batalles de la conquesta de Guatemala.

Tots els conqueridors eren voluntaris i la majoria d'ells no tenien salaris, sinó que rebien una part del botí de les victòries en forma de metalls preciosos, concessions de terres i mà d'obra nadiua.[44] Molts dels espanyols eren soldats experimentats que havien participat en campanyes militars a Europa.[45] La incursió inicial a Guatemala fou dirigida per Pedro de Alvarado, que guanyà el títol militar d'adelantado el 1527;[46][47] era responsable davant la Corona Espanyola a través d'Hernán Cortés a Mèxic.[45] Entre els primers conqueridors s'incloïen també tres germans de Pedro de Alvarado: Gómez de Alvarado, Jorge de Alvarado i Gonzalo de Alvarado, així com els seus cosins Gonzalo de Alvarado y Chávez, Hernando de Alvarado i Diego de Alvarado.[8] Pedro Portocarrero era un noble que s'uní a la invasió inicial.[46] Bernal Díez del Castillo era un noble menor que acompanyà Hernán Cortés quan travessà les terres baixes del nord i també participà en la invasió de Pedro de Alvarado a l'altiplà.[48][49][50]

Armes i tàctiques dels espanyols

[modifica]

L'armament i les tàctiques espanyoles eren molt diferents dels dels pobles indígenes de Guatemala. Incloïen l'ús d'arcs, ballestes, armes de foc (fusells i canons principalment),[51] gossos d'atac i cavalls de guerra.[52] Per als pobles mesoamericans, la captura de presoners era un important objectiu de guerra, mentre que per als espanyols la presa de presoners era un obstacle per a la victòria final.[52] Malgrat el nivell de sofisticació de la seva cultura, els habitants de Guatemala mancaven d'elements claus de la tecnologia del Vell Món, com l'ús de ferro i acer i rodes funcionals.[53] L'ús d'espases d'acer fou potser el millor avantatge tecnològic dels espanyols, tot i que de vegades el desplegament de la cavalleria també contribuí al triomf sobre les tropes indígenes.[54] D'altra banda, els espanyols quedaren tan impressionats per l'armadura de cotó farcit dels seus enemics maies que la preferien sovint a la seva pròpia d'acer.[42]

A Guatemala, els espanyols feren servir habitualment aliats indígenes a les batalles. Al començament es tractava d'aliats nahues portats des de Mèxic, més tard aquest contingent també incloïa maies. S'estima que a cada soldat espanyol al camp de batalla li acompanyaven almenys deu auxiliars nadius. De vegades hi havia fins a trenta guerrers indígenes per cada espanyol, i fou la participació d'aquests aliats mesoamericans el que resultà decisiu durant la conquesta.[55]

Els espanyols cercaren concentrar la població indígena en nous assentaments colonials o reduccions. Molts indígenes es resistiren a viure en aquelles reduccions, preferint fugir a regions inaccessibles, tals com les muntanyes i els boscs.[56]

Impacte de les malalties del Vell Món

[modifica]

Les epidèmies que foren accidentalment introduïdes pels espanyols eren per exemple la verola, el xarampió i la grip.[57] Aquestes malalties, juntament amb el tifus i la febre groga, tingueren un gran impacte sobre les poblacions maies.[57] Epidèmies catastròfiques delmaren els exèrcits i les poblacions indígenes, àdhuc abans que es lliuressin les primeres batalles.[58] S'estima que el noranta per cent de la població indígena ja havia mort per les epidèmies que assotaren la regió al primer segle després del contacte amb els europeus.[59]

El 1519 i el 1520, abans de l'arribada dels espanyols a la regió, una sèrie d'epidèmies ja havia recorregut també el sud de Guatemala.[60] Mentre que els espanyols estaven ocupats amb el derrocament de l'Imperi Asteca, una terrible plaga ja colpejà Tximché, la capital kaqtxikel.[61] La ciutat de Q'umarkaj, capital dels quitxés, també pogué haver patit la mateixa epidèmia,[61] i és probable que la mateixa combinació de verola i pesta pulmonar s'estengués per tot l'altiplà de Guatemala.[62] Basat en el coneixement modern de l'impacte d'aquestes malalties sobre les poblacions que no havien estat exposades prèviament a elles, s'esetima que el 33-50% de la població de l'altiplà morí a conseqüència de l'epidèmia.[63] El nivell de població a l'altiplà de Guatemala no es recuperà a l'estat anterior a la conquesta fins a mitjan segle xx.[63] El 1666 la pesta o tifus murí afectà al que avui és el departament de Huehuetenango. La verola es registrà a San Pedro Soloma el 1795.[64] Quan els espanyols capturaren Nojpetén el 1697, s'estima que seixanta mil maies vivien al voltant del llac Petén Itzá, incloent-hi un gran nombre de refugiats procedents d'altres àrees ja conquerides.[65] Es calcula que el 88% d'ells moriren durant els primers deu anys de domini colonial, a causa dels efectes de les malalties i de la guerra.[65]

Cronologia de la conquesta

[modifica]
Data Esdeveniment Departament modern
(o estat mexicà)
1521 Conquesta de Tenochtitlán Mèxic
1522 Aliats dels espanyols exploren Soconusco i reben delegacions dels quitxés i kaqtxikelss[66] Chiapas, Mèxic
1523 Pedro de Alvarado arriba a Soconusco Chiapas, Mèxic
febrer-març de 1524 Els espanyols derroten els quitxés Retalhuleu, Suchitepéquez, Quetzaltenango, Totonicapán i El Quiché
8 de febrer de 1524 Batalla de Zapotitlán, victòria espanyola sobre els quitxés[66] Suchitepéquez
12 de febrer de 1524 Primera batalla de Quetzaltenango acaba amb la mort del llegendari comandant quitxé Tecun Uman[66] Quetzaltenango
18 de febrer de 1524 Segona batalla de Quetzaltenango Quetzaltenango
març de 1524 Els espanyols sota el comandament de Pedro de Alvarado arrasen Q'umarkaj, la capital dels quitxés[66] El Quiché
14 d'abril de 1524 Els espanyols entre a Iximché i s'alien amb els kaqtxikels Chimaltenango
18 d'abril de 1524 Els espanyols derroten els tz'utujils en una batalla a la vora del llac d'Atitlan[66] Sololá
9 de maig de 1524 Pedro de Alvarado derrota els pipils de Panacal o Panacaltepeque prop d'Izcuintepeque Escuintla
26 de maig de 1524 Pedro de Alvarado derrota els xinques d'Atiquipaque[66] Santa Rosa
27 de juliol de 1524 Iximché és declarada la primera capital colonial de Guatemala Chimaltenango
28 d'agost de 1524 Els kaqtxikels abandonen Iximché i trenquen l'aliança amb els espanyols Chimaltenango
7 de setembre de 1524 Els espanyols declaren la guerra als kaqtxikels[66] Chimaltenango
1525 La capital poqomam cau a Pedro de Alvarado[66] Guatemala
13 de març de 1525 Hernán Cortés arriba al llac Petén Itzá Petén
octubre de 1525 Zaculeu, la capital del poble mam, es rendeix a Gonzalo de Alvarado i Contreras després d'un setge molt llarg Huehuetenango
1526 El poble txajoma es rebel·la contra els espanyols Guatemala
1526 Capitans espanyols enviats per Alvarado aconsegueixen conquerir Chiquimula[66] Chiquimula
9 de febrer de 1526 Desertors espanyols cremen Iximché[66] Chimaltenango
1527 Els espanyols abandonen la seva capital a Tecpán Guatemala[66] Chimaltenango
1529 San Mateo Ixtatán és encomanat a Gonzalo de Ovalle Huehuetengo
setembre de 1529 els espanyols són derrotats a Uspantán El Quiché
abril de 1530 Rebel·lió a Chiquimula reprimida Chiquimula
9 de maig de 1530 Els kaqtxikels es rendeixen als espanyols[66] Sacatepéquez
desembre de 1530[66] Els ixils i els uspantecs es rendeixen als espanyols El Quiché
1543 Fundació de Cobán Alta Verapaz
1549 Primeres reduccions dels pobles chujs i q'anjob'als Huehuetenango
1555 Els maies de les terres baixes maten Francisco de Vico Alta Verapaz
1560 Reducció de Topiltepeque i dels txols del Lacandón[66] Alta Verapaz

Conquesta de l'altiplà

[modifica]
Les terres altes de Guatemala estan envoltades per la plana del Pacífic cap al sud amb la costa situada envers el sud-oest. El regne kaqtxikel se centrà a Iximché, ubicat a mig camí entre el llac d'Atitlan, a l'oest, i la moderna ciutat de Guatemala a l'est. El regne tz'utujil estava basat a la vora sud del llac i s'estenia cap a les terres baixes del Pacífic. Els pipils estaven situats més cap a l'est al llarg de la plana del Pacífic. El regne poqomam ocupava les terres altes a l'est de la moderna ciutat de Guatemala. El regne quitxé s'estenia al nord i a l'oest del llac Atitlan, amb llurs principals assentaments a Xelajú, Totonicapán, Q'umarkaj, Pismachí i Jakawitz. El regne mam cobria les terres altes occidentals frontereres amb el modern estat de Mèxic.
Mapa de l'altiplà de Guatemala abans de la conquesta espanyola.

La conquesta de les terres altes es veié dificultada per la multitud d'entitats polítiques independents a la regió que els conqueridors havien de sotmetre, en comptes d'haver d'enfrontar-se a un sol enemic, tot i que poderós, com havia passat al centre de Mèxic.[67] Després que els espanyols conquerissin Tenochtitlán, capital dels asteques, el 1521, els kaqtxikels d'Iximché enviaren emissaris a Hernán Cortés a declarar llur lleialtat al nou governant de Mèxic.[68] És fins i tot possible que els quitxés de Q'umarkaj enviessin també una delegació.[68] El 1522, Cortés envià els seus aliats mexicans a explorar la regió de Soconusco, a les terres baixes de Chiapas, on es reuniren amb noves delegacions maies a Tuxpan, tant d'Iximché com de Q'umarkaj.[68][60] En aquest encontre els emissaris d'ambdós poderosos regnes maies declararen llur lleialtat al rei d'Espanya.[68] No obstant això, aviat els aliats de Cortés a Soconusco l'informaren que els quitxés i els kaqtxikels no complien amb llur paraula, sinó que assetjaven els aliats dels espanyols a la regió.[68][25] Com a resposta, Cortés hi envià Pedro de Alvarado amb una cavalleria de cent vuitanta homes muntats, una infanteria de tres-cents soldats armats amb ballestes, arcabussos, quatre canons i gran quantitat de munició i pólvora, i centenars de guerrers mexicans aliats de Tlaxcala i Txolula.[68][25] Arribaren a Soconusco el 1523.[68] Pedro de Alvarado ja era conegut per la infame massacre dels nobles asteques a Tenochtitlán i, d'acord amb Bartolomé de Las Casas, cometé més atrocitats durant la conquesta dels regnes maies de Guatemala.[69] Alguns grups romangueren lleials als espanyols un cop hagueren acceptat la conquesta, entre ells els tz'utujils i els quitxés de Quetzaltenango, i els proporcionaren guerrers per contribuir a estendre els seus dominis.[70] Tanmateix, d'altres grups no trigaren a rebel·lar-s'hi i el 1526 hi hagué noves insurreccions a les terres altes de Guatemala.[70]

Subjugació dels quitxés

[modifica]

Tot avançant al llarg de la plana costanera del Pacífic, Pedro de Alvarado no trobà cap oposició fins a arribar al riu Samalá, a l'oest de Guatemala. Aquesta regió formava part del Regne Quitxé de Q'umarkaj i tropes quitxés tractaren d'impedir que creuessin el riu.[5] No obstant això, els conqueridors aconseguiren creuar-lo i saquejaren els assentaments propers per atemorir la població i dissuadir-la de fer futurs actes de resistència.[5] El 8 de febrer de 1524, després de forçar llur pas del riu, l'exèrcit d'Alvarado lliurà una batalla a Xetulul, que els seus aliats mexicans van anomenar Zapotitlán, i actualment és San Francisco Zapotitlán.[71][72] Encara que patiren moltes ferides infligides pels arquers quitxés que defensaven el lloc, els espanyols i llurs aliats prengueren el poble per assalt i instal·laren un campament a la plaça central.[71][72] Tot seguit, Alvarado tornà a dirigir-se riu a dalt internant-se a la Sierra Madre i travessant el pas cap a la vall fèrtil de Quetzaltenango, al centre del Regne Quitxé. El 12 de febrer de 1524, els aliats mexicans d'Alvarado foren emboscats al pas i rebutjats pels guerrers quitxés, però la càrrega de la cavalleria espanyola que hi seguí causà molta impressió als quitxés, que mai abans no havien vist cavalls.[68][73] La cavalleria aconseguí dispersar les tropes quitxés i els espanyols s'aproparen a la ciutat de Xelajú, que els habitants ja havien abandonat.[68][73] Si bé l'opinió comuna és que el príncep quitxé Tecun Uman morí en batalla prop d'Olintepeque al nord de Quetzaltenango, els relats dels espanyols deixaren clar que almenys un i possiblement dos dels senyors de Q'umarkaj moriren als intensos combats durant l'apropament inicial a Quetzaltenango.[74][75] Tanmateix, segons la noció comuna, Tecun Uman morí durant la batalla a El Pinar,[76] i, d'acord amb la tradició local, morí a Llanos de Urbina, al sud-est de Quetzaltenango, prop de l'actual poble de Cantel.[77]

A la seva tercera carta a Hernán Cortés, Alvarado descrigué la mort d'un dels quatre senyors de Q'umarkaj prop de Quetzaltenango. La carta, datada l'11 d'abril de 1524, fou escrita durant la seva estada a Q'umarkaj.[76] Gairebé una setmana després, el 18 de febrer de 1524,[73] l'exèrcit quitxé s'enfrontà de nou a les forces espanyoles a la vall de Quetzaltenango. Els quitxés foren derrotats i patiren grans pèrdues, entre ells molts nobles.[78] Tan alt era el nombre de morts entre els combatents quitxés que a partir d'aleshores olintepeque passà a dir-se Xequiguel, que vol dir «banyat en sang».[79] Aquesta batalla esgotà les forces militars dels quitxés, que finalment demanaren la pau i oferiren pagar tributs, convidant Pedro de Alvarado a llur capital, Q'umarkaj.[80] Alvarado desconfiava profundament de les intencions dels quitxés, però acceptà la invitació i marxà amb el seu exèrcit cap a Q'umarkaj, que els aliats mexicans van anomenar en nàhuatl Utatlán Tecpan.[80]

Ruïnes cobertes d'herba i d'arbusts amb un fons de boscs de pi baix. Hi ha runes d'una torre quadrada a la dreta, tot el que queda del Temple de Tohil, amb les restes de les parets del camp de joc de pilota a l'esquerra al primer plànol.
Q'umarkaj era la capital del Regne Quitxé fins que fou cremada pels invasors espanyols

El març de 1524, Pedro de Alvarado arribà a Q'umarkaj després d'haver acceptat la invitació dels caps tribals quitxés després de la catastròfica derrota a la vall de Quetzaltenango.[80][81] Encara que temia una trampa per part dels quitxés, Alvarado entrà a Q'umarkaj,[78] però en comptes d'acceptar allotjament dins de la ciutat, s'estimà més d'instal·lar el seu campament a la plana fora de la ciutat.[82] Davant l'amenaça que representava el gran nombre de guerrers quitxés reunits fora de la ciutat i tement que la seva cavalleria no fos gaire efectiva als estrets carrers de Q'umarkaj, Alvarado invità els cabdills de més lat rang de Q'umarkaj, Oxib-Keh, l'ajpop (rei), i Beleheb-Tzy, l'ajpop k'amha (rei electe) a visitar-lo al seu campament.[83][78] Tan aviat com ho feren, els prengué com presoners i els retingué.[80] Quan els guerrers quitxés s'adonaren del que havia passat, atacaren els espanyols i els seus aliats indígenes i aconseguiren matar un soldat espanyol.[83] En aquest moment, Alvarado ordenà que els senyors capturats fossin cremats vius i, després de repel·lir l'atac, procedí a incendiar tota la ciutat.[84][78] Destruïda Q'umarkaj i executats els seus governants, Pedro de Alvarado envià missatges a Iximché, la capital dels kaqtxikels, proposant una aliança per neutralitzar la resistència de la resta de bastions dels quitxés.[80] Alvarado escrigué que Iximché envià quatre-mil guerrers per ajudar-lo a la seva campanya, tot i que les escriptures dels kaqtxikels mencionen que només n'enviaren quatre-cents.[80]

Aliança kaqtxikel

[modifica]

El 14 d'abril de 1524, poc després de la derrota dels quitxés, els espanyols foren invitats a Iximché, on foren rebuts pels governants Belehe Qat i Cahi Imox.[85][86][a] Els reis kaqtxikels proporcionaren guerrers que ajudaren els conqueridors a la campanya que emprengueren per aixafar la resistència dels quitxés i derrotar el regne veí dels tz'utujils.[85] Els espanyols només romangueren breument a Iximché abans de continuar llur marxa i passar pel llac d'Atitlán, Escuintla i Cuscatlán.[85][88] Tornaren a la capital kaqtxikel el 23 de juliol de 1524. El 27 de juliol (1 de q'at al calendari kaqtxikel), Pedro de Alvarado declarà Iximché primera capital de Guatemala, anomenant-la Santiago de los Caballeros de Guatemala.[85][88][89] La paraula "Iximché" provenia del nàhuatl Quauhtemallan, que significa «terres de boscos»,[90] atès que els conqueridors escolliren aquest lloc per fundar la primera capital de la regió, prengueren el nom nàhuatl que feien servir els seus aliats mexicans i l'aplicaren tant a la nova ciutat espanyola com per extensió a tota la Capitania General de Guatemala.[90]

Conquesta del Regne Tz'utujil

[modifica]
Vista panoràmica entre els turons sobre un gran llac banyat en una lleugera boira. Les ribes del llac es corben des del primer plànol a l'esquerra cap enrere i cap a la dreta, amb tot de volcans a la riba oposada, emmarcat per un cel blau clar.
La capital del Regne Tz'utujil es trobava a la vora del llac d'Atitlán.

Els kaqtxikels aparentment s'aliaren amb els espanyols per derrotar els seus enemics, els tz'utujils, que tenien la capital a Tecpán Atitlán.[80] Per demanda dels governants kaqtxikels, Pedro de Alvarado envià dos emissaris kaqtxikels a Tecpán Atitlán; tots dos foren executats pels tz'utujils.[80][91] Quan els espanyols a Iximché reberen la notícia de la mort dels emissaris, marxaren amb els seus aliats kaqtxikels en contra dels tz'utujils.[80] Pedro de Alvarado sortí només cinc dies després d'haver arribat a Iximché, amb una cavalleria de seixanta homes muntats, cent cinquanta soldats d'infanteria espanyols i un nombre indeterminat de guerrers kaqtxikels.[91]

Els espanyols i llurs aliats arribaren a la vora del llac sense trobar oposició, després d'una marxa dura d'un dia.[91] Veient l'absència de resistència, Alvarado s'avançà al llarg de la riba del llac amb un contingent de cavalleria format per trenta homes.[91] Davant d'una illa poblada, els espanyols finalment trobaren guerrers tz'utujils hostils i llançaren una càrrega de cavalleria, dispersant-los i perseguint-los cap a un estret pas a través del qual fugiren els tz'utujils que sobrevisqueren.[91] Com que el camí era massa estret per als cavalls, els conqueridors desmuntaren i creuaren l'illa abans que els habitants poguessin destruir-ne els ponts.[92] La resta de l'exèrcit d'Alvarado hi arribà per reforçar la vanguàrdia i aconseguí apoderar-se de l'illa. Els tz'utujils supervivents fugiren pel llac, nedant a l'altra illa.[93] Com que les tres-centes canoes enviades pels kaqtxikels encara no havien arribat, els espanyols no pogueren perseguir-los.[93] Aquesta batalla tingué lloc el 18 d'abril.[93]

L'endemà, els espanyols entraren a Tecpán Atitlán, però trobaren la ciutat deserta.[93] Pedro de Alvarado instal·là el seu campament al centre de la ciutat i envià exploradors per trobar els enemics.[93] Aconseguiren trobar alguns indígenes que enviaren com missatgers als governants tz'utujils, ordenant-los sotmetre's al poder espanyol.[93] En resposta, els reis tz'utujils decidiren rendir-se a Pedro de Alvarado i juraren lleialtat a Espanya; llavors Alvarado els considerà pacífics i tornà a Iximché.[93] Tres dies després del seu retorn a Iximché, els reis dels tz'utujils es presentaren davant Pedro de Alvarado per jurar lleialtat i oferir tributs als conqueridors.[94][95] Poc temps després, un nombre de senyors nobles provinents de les terres baixes del Pacífic arribaren per jurar també lleialtat als conqueridors espanyols, però Alvarado no inclogué els noms a les seves cartes.[95] Aquests confirmaren els informes dels kaqtxikels que indicaven que, més enllà de llurs pròpies terres, a la plana del Pacífic, hi havia un reine, anomenat Izcuintepeque en nàhuatl i Panatacat en kaqtxikel, amb habitants bel·licosos i hostils envers els seus veïns.[95]

Rebel·lió kaqtxikel

[modifica]
Vista d'un nombre de ruïnes baixes, ben mantingudes, que consisteixen en un laberint de plataformes rectangulars basals superposades. Dues petites estructures piramidals dominen la vista, amb un fons de bosc de pins.
Las ruïnes d'Iximché, la ciutat que fou cremada pels desertors espanyols.

Pedro de Alvarado no trigà a exigir tributs als kaqtxikels, enverinant l'amistat i l'aliança entre els dos pobles.[96] Exigí que els reis kaqtxikels lliuressin mil fulles d'or, amb un valor de quinze pesos cadascuna.[97] Quan un sacerdot kaqtxikel predigué la destrucció dels espanyols pels déus kaqtxikels, la població kaqtxikel abandonà la ciutat el 28 d'agost de 1524 (el 7 d'amak al calendari kaqtxikel), refugiant-se als boscos i als turons propers. Deu dies després, els espanyols declararen la guerra als kaqtxikels.[96] Dos anys més tard, el 9 de febrer de 1526, un grup de setze desertors espanyols cremà el palau del rei d'Iximché, saquejà els temples i segrestà un sacerdot, actes que els kaqtxikels atribuïren a Pedro de Alvarado.[98][b] El conqueridor Bernal Díaz del Castillo narrà que el 1526 tornà a Iximché i passà la nit a la «vella ciutat de Guatemala», amb Luis Marín i altres membres de l'expedició d'Hernán Cortés a Hondures.[96][99] Mencionà que les cases de la ciutat encara estaven en excel·lent estat.[96][99] El seu relat fou l'última descripció de la ciutat quan encara estava habitada.[96][99]

Els espanyols fundaren una nova ciutat a prop que anomenaren Tecpán Guatemala; tecpán en nàhuatl vol dir «palau» i el nom de la nova ciutat significava així «Palau entre terres de boscos».[100] Tanmateix, a causa dels continus atacs dels kaqtxikels, els espanyols abandonaren Tecpán el 1527 i es traslladaren al a vall d'Almolonga, cap a l'eest, on fundaren una nova capital al lloc que avui és conegut com el barri de San Miguel Escobar, a la ciutat vella de Guatemala.[101][102]

La insurrecció dels kaqtxikels s'allargà uns anys, però el 9 de maig de 1530, esgotats per la guerra que havia causat la mort dels seus millors guerrers i l'abandó forçós dels seus conreus,[103] els dos reis dels llinatges més importants tornaren de llurs refugis.[96] Un dia més tard, molts nobles i llurs famílies se'ls juntaren, seguits de moltes altres persones, per finalment rendir-se a la nova capital espanyola de Ciutat Vella.[96] Els antics habitants d'Iximché foren dispersos, alguns traslladats a Tecpán, d'altres a Sololá o a altres assentaments al voltant del llac d'Atitlán.[100]

Setge de Zaculeu

[modifica]
Un grup de piràmides esglaonades blanques, la més alta coronada amb un santuari amb tres entrades. Al fons, una carena de turons.
Zaculeu caigué en mans de Gonzalo de Alvarado després d'un setge de diversos mesos.

Malgrat que hi havia hagut un estat de guerra entre els mams i els quitxés de Q'umarkaj després de la rebel·lió dels kaqtxikels contra els seus antics aliats quitxés, es produí un canvi en el panorama polític amb l'arribada dels conqueridors.[104] Pedro de Alvarado descriu que el rei mam Kayib'il B'alam fou rebut amb gran honor de Q'umarkaj mentre ell s'hi trobava.[104] L'expedició espanyola contra Zaculeu s'inicià aparentment després de l'enuig dels quitxés per la seva incapacitat de controlar els espanyols a Q'umarkaj, mentre que el pla per parar una trampa als conqueridors dins de la ciutat hagués estat suggerit pel rei mam.[105] Atès que la fracassada campanya procedia dels mams i no dels quitxés, l'execució dels reis quitxés es considerà injusta.[105] El suggeriment per part dels quitxés de marxar contra els mams a Zaculeu fou ràpidament adoptat pels espanyols.[105]

A l'època de la conquesta, la major concentració de població mam es trobava a Xinabahul, avui la ciutat de Huehuetenango, però les fortificacions de Zaculeu foren emprades com refugi durant la conquesta.[106] El 1525, Zaculeu fou atacat per Gonzalo de Alvarado, germà del conqueridor Pedro de Alvarado,[107] amb un grup de quaranta genets, vuitanta soldats d'infanteria espanyols,[108] i uns dos mil aliats mexicans i quitxés.[109] Gonzalo de Alvrado sortí del campament espanyol de Tecpán Guatemala el juliol de 1525 i marxà a la ciutat de Totonicapán, que feu servir com base de subministrament.[108] Des de Totonicapán l'expedició de dirigí cap al nord a Momostenango, tot i que l'avanç fou lent per les fortes pluges.[108] Els espanyols prengueren ràpidament Momostenango després d'una batalla de quatre hores.[108] L'endemà, Gonzalo de Alvarado marxà cap a Huehuetenango, però fou enfrontat per un exèrcit de cinc mil guerrers mams de Malacatán (l'actual Malacatancito).[108] L'exèrcit mam avançà per la plana en formació de batalla i feu front a una càrrega de cavalleria espanyola que causà molta confusió i caos; la infanteria atacà després els guerrers mams que havien sobreviscut a l'embat de la cavalleria.[108] Gonzalo de Alvarado occí amb la seva llança el cap mam Canil Acab, trencant així la resistència de l'exèrcit mam, i els guerrers supervivents fugiren.[108] Alvarado no trobà oposició en entrar a Malacatán, descobrint que la ciutat només estava ocupada per malalts i per ancians.[108] Missatgers dels dirigents de la comunitat arribaren des dels turons i oferien la seva rendició incondicional, que Alvarado acceptà.[108] L'exèrcit espanyol descansà uns dies i després continuà endavant a Huehuetenango, que trobà deserta.[108] Kayb'il B'alam havia rebut la notícia de l'avanç dels espanyols i s'havia retirat a la seva fortalesa de Zaculeu.[108] Alvarado envià un missatge a la fortificació, proposant els termes per a la rendició pacífica del rei mam, qui optà per no respondre-hi.[110]

Kayb'il B'alam[106] defensava Zaculeu al comandament d'un sis mil guerrers provinents de Huehuetenango, Cuilco, Ixtahuacán i la pròpia Zaculeu.[111] La fortalesa estava envoltada per profunds penya-segats a tres costats i defensada per un formidable sistema de murs i fossats.[111] Malgrat ser àmpliament superat en nombre, en una proporció de dos a u, Gonzalo de Alvarado decidí atacar l'accés nord de Zaculeu on les defenses eren més febles.[111] Inicialment els defensors mantingueren el seu control sobre els accessos septentrionals front a la infanteria espanyola, però es retiraren finalment per les repetides càrregues de la cavalleria.[111] Tot i que uns dos mil guerrers del nucli de Zauleu acudiren a reforçar les defenses mams que protegien l'accés a la fortalesa, els mams s'adonaren que no podien repel·lir els espanyols.[111] En veure que la victòria en camp obert no era possible, Kayb'il B'alam retirà el seu exèrcit dins les muralles de Zaculeu.[111] Mentre les forces d'Alvarado s'atrinxeraven i aixecaven setge a la fortalesa, un exèrcit de suport mam, amb uns vuit mil guerrers procedents de pobles aliats amb Kayb'il B'alam es dirigí cap a Zaculeu des de la serralada dels Cuchumatans al nord.[111] Alvarado deixà la supervisió del setge a Antonio de Salazar i marxà cap al nord per enfrontar-se a l'exèrcit mam.[112] Aquest era capaç de medir-se amb la infanteria espanyola i els seus aliats, però estava desorganitzat i era vulnerable a les repetides càrregues de l'experimentada cavalleria espanyola.[113] Així doncs, l'exèrcit d'auxili fou desmantellat i anihilat, la qual cosa permeté a Alvarado de tornar a reforçar el setge de Zaculeu.[113] Després de diversos mesos, els mams es veieren reduïts a la fam.[106] Finalment Kayb'il B'alam rendí la ciutat als espanyols a mitjan octubre 1525.[106][114][113] Quan aquests entraren a la fortalesa, hi trobaren mil vuit-cents nadius morts i els supervivents menjant-se'n els cadàvers per sobreviure.[109] Després de la caiguda de Zaculeu, una guarnició espanyola s'establí a Huehuetenango sota el comandament de Gonzalo de Solís.[113] Gonzalo de Alvarado tornà a Tecpán Guatemala per informar al seu germà de la seva victòria.[113]

Conquesta del regne poqomam

[modifica]

El 1525 Pedro de Alvarado envià un petit contingent a conquerir Mixco Viejo, la capital del regne poqomam.[c][116] Quan els espanyols s'hi aproparen, els habitants es tancaren a la ciutat fortificada.[116] Els conqueridors i els seus aliats intentaren atacar des de l'oest a través d'un estret pas, però patiren grans pèrdues i es veieren obligats a retirar-se'n.[116] Alvarado llançà un segon assalt amb dos-cents aliats tlaxcaltecs, però també fou repel·lit pels defensors.[116] Els poqomams reberen reforços, possiblement de Chinautla, i ambdós exèrcits s'enfrontaren a camp obert als afores de la ciutat.[116] La batalla fou caòtica i s'allargà durant la major part del dia, però finalment la cavalleria espanyola decidí la sort del combat en obligar els reforços poqomams a retirar-se'n.[116] Els caps dels reforços es rendiren als espanyols tres dies després de la retirada i revelaren que la ciutat tenia una entrada secreta, una cova que menava a l'interior des d'un riu proper que permetia als habitants sortir-ne i entrar-hi sense que els veiés ningú.[116][117]

Amb el coneixement obtingut dels presoners, Alvarado envià quaranta homes a cobrir la sortida de la cova i posà en marxa un nou assalt al llarg del penya-segat des de l'oest, en fila índia a causa de l'estretor del passatge, amb els ballesters alternant amb soldats armats de mosquets, cadascun amb un company protegint-lo de les fletxes i pedres amb un escut.[118] Aquesta tàctica permeté als espanyols travessar el pas i prendre per assalt l'entrada de la ciutat.[118] Els guerrers poqomams es retiraren desordenadament a través de la ciutat i foren perseguits pels conqueridors i els seus aliats.[118] Els qui aconseguiren replegar-se cap a la vall propera foren emboscats per la cavalleria espanyola que havia estat enviada a bloquejar la sortida de la cova.[118] Els supervivents foren capturats i portats a la ciutat.[118] El setge havia durat més d'un mes per les bones defenses del lloc; Alvarado ordenà que es cremés la ciutat fortificada i que es traslladés els habitants al nou assentament colonial de Mixco.[118]

Notes

[modifica]
  1. ↑ Recinos situa aquest esdeveniment dos dies abans (per exemple, l'arribada dels espanyols a Iximché el 12 d'abril en comptes del 14 d'abril), basant-se en la datació imprecisa als registres primaris espanyols.[87] Schele i Fahsen calculen totes les dates basant-se en els Annals dels kaqtxikels, que tenen una datació molt més precisa i sovint inclou dates quivalents tant al calendari kaqtxikel com al calendari cristià.[87] En aquesta secció s'empren les dates de Schele i Fahsen.[87]
  2. ↑ Recinos menciona seixanta desertors.[99]
  3. ↑ La ubicació de la històrica ciutat de Mixco Viejo ha estat la font de certa confusió.[115] Ha estat comprovat que el jaciment arqueològic que ara es coneix com Mixco Viejo és en realitat Jilotepeque Viejo, la capital del poble txakhoma.[115] El registre colonial de Mixco Viejo ha estat associat amb el jaciment arqueològic de Chinautla Viejo, molt més a prop de la moderna ciutat de Mixco.[115]

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 Jones, 2000, p. 356.
  2. ↑ Jones, 2000, p. 356–358.
  3. ↑ Sharer i Traxler, 2006, p. 757.
  4. ↑ Sharer i Traxler, 2006, p. 8.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 Sharer i Traxler, 2006, p. 764.
  6. ↑ 6,0 6,1 Restall i Asselbergs, 2007, p. 23.
  7. ↑ Restall i Asselbergs, 2007, p. 49-50.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 Restall i Asselbergs, 2007, p. 49.
  9. ↑ Restall i Asselbergs, 2007, p. 49–50.
  10. ↑ Díaz del Castillo, 2005, p. 5.
  11. ↑ Cortés, 2005, p. xxi.
  12. ↑ Restall i Asselbergs, 2007, p. 50.
  13. ↑ de Las Casas, 1997, p. 13.
  14. ↑ Restall i Asselbergs, 2007, p. 79–81.
  15. ↑ Restall i Asselbergs, 2007, p. 94.
  16. ↑ Restall i Asselbergs, 2007, p. 103-104.
  17. ↑ Restall i Asselbergs, 2007, p. 111.
  18. ↑ Lara Figueroa, 2000, p. 1.
  19. ↑ Lovell, 2005, p. 69.
  20. ↑ Feldman, 2000, p. xix.
  21. ↑ Smith, 1996, 2003, p. 272.
  22. ↑ Smith, 1996, 2003, p. 279.
  23. ↑ Smith, 1996, 2003, p. 276.
  24. ↑ Coe i Koontz, 2002, p. 229.
  25. ↑ 25,0 25,1 25,2 Lovell, 2005, p. 58.
  26. ↑ Polo Sifontes, 1986, p. 14.
  27. ↑ Restall i Asselbergs, 2007, p. 6.
  28. ↑ Restall i Asselbergs, 2007, p. 25.
  29. ↑ Polo Sifontes, 1981, p. 123.
  30. ↑ Restall i Asselbergs, 2007, p. 26.
  31. ↑ Jiménez, 2006, p. 1. n. 1.
  32. ↑ Restall i Asselbergs, 2007, p. 4.
  33. ↑ Sharer i Traxler, 2006, p. 717.
  34. ↑ Restall i Asselbergs, 2007, p. 5.
  35. ↑ Restall i Asselbergs, 2007, p. 76.
  36. ↑ 36,0 36,1 36,2 Rice, 2009, p. 17.
  37. ↑ Rice i Rice, 2009, p. 10.
  38. ↑ Feldman, 2000, p. xxi.
  39. ↑ Phillips, 2006, 2007, p. 95.
  40. ↑ Rice i Rice, 2009, p. 129.
  41. ↑ Letona Zuleta, 2003, p. 5.
  42. ↑ 42,0 42,1 Phillips, 2006, 2007, p. 94.
  43. ↑ Restall i Asselbergs, 2007, p. 73, 198.
  44. ↑ Polo Sifontes, 1986, p. 57–58.
  45. ↑ 45,0 45,1 Polo Sifontes, 1986, p. 62.
  46. ↑ 46,0 46,1 Polo Sifontes, 1986, p. 61.
  47. ↑ Recinos, 1986, p. 124.
  48. ↑ Sharer i Traxler, 2006, p. 761.
  49. ↑ Díaz del Castillo, 2005, p. 10.
  50. ↑ Restall i Asselbergs, 2007, p. 8.
  51. ↑ Restall i Asselbergs, 2007, p. 15, 61.
  52. ↑ 52,0 52,1 Drew, 1999, p. 382.
  53. ↑ Webster, 2002, p. 77.
  54. ↑ Restall i Asselbergs, 2007, p. 15.
  55. ↑ Restall i Asselbergs, 2007, p. 16.
  56. ↑ Hinz, 2008, 2010, p. 36.
  57. ↑ 57,0 57,1 Jones, 2000, p. 363.
  58. ↑ Sharer i Traxler, 2006, p. 762–763.
  59. ↑ Coe, 1999, p. 231.
  60. ↑ 60,0 60,1 Restall i Asselbergs, 2007, p. 3.
  61. ↑ 61,0 61,1 Carmack, 2001b, p. 172.
  62. ↑ Lovell, 2005, p. 70.
  63. ↑ 63,0 63,1 Lovell, 2005, p. 71.
  64. ↑ Hinz, 2008, 2010, p. 37.
  65. ↑ 65,0 65,1 Jones, 2000, p. 364.
  66. ↑ 66,00 66,01 66,02 66,03 66,04 66,05 66,06 66,07 66,08 66,09 66,10 66,11 66,12 66,13 Polo Sifontes, Francis «Título de Alotenango, 1565: Clave para ubicar geográficamente la antigua Itzcuintepec pipil». Antropología e Historia de Guatemala. Dirección General de Antropología e Historia de Guatemala, Ministerio de Educación [Ciudad de Guatemala], 3, Época II, 1981, pàg. 109–129. OCLC: 605015816.
  67. ↑ Lovell, 2005, p. 59–60.
  68. ↑ 68,0 68,1 68,2 68,3 68,4 68,5 68,6 68,7 68,8 Sharer i Traxler, 2006, p. 763.
  69. ↑ Sharer i Traxler, 2006, p. 763-764.
  70. ↑ 70,0 70,1 Carmack, 2001a, p. 39–40.
  71. ↑ 71,0 71,1 Recinos, 1986, p. 65.
  72. ↑ 72,0 72,1 Gall, 1967, p. 40–41.
  73. ↑ 73,0 73,1 73,2 Gall, 1967, p. 41.
  74. ↑ Gall, 1967, p. 41–42.
  75. ↑ Díaz del Castillo, 2005, p. 510.
  76. ↑ 76,0 76,1 Restall i Asselbergs, 2007, p. 9, 30.
  77. ↑ Cornejo Sam, 2009, p. 269–270.
  78. ↑ 78,0 78,1 78,2 78,3 Sharer i Traxler, 2006, p. 764-765.
  79. ↑ Fuentes y Guzmán i Zaragoza, 1882, p. 49.
  80. ↑ 80,0 80,1 80,2 80,3 80,4 80,5 80,6 80,7 80,8 Sharer i Traxler, 2006, p. 765.
  81. ↑ Recinos, 1986, p. 68, 74.
  82. ↑ Recinos, 1986, p. 74.
  83. ↑ 83,0 83,1 Recinos, 1986, p. 75.
  84. ↑ Recinos, 1986, p. 74-75.
  85. ↑ 85,0 85,1 85,2 85,3 Schele i Mathews, 1999, p. 297.
  86. ↑ Guillemín, 1965, p. 9.
  87. ↑ 87,0 87,1 87,2 Schele, Mathews, p. 386 n15.
  88. ↑ 88,0 88,1 Recinos, 1998, p. 101.
  89. ↑ Guillemín, 1965, p. 10.
  90. ↑ 90,0 90,1 Schelle i Mathews, 1999, p. 292.
  91. ↑ 91,0 91,1 91,2 91,3 91,4 Recinos, 1986, p. 82.
  92. ↑ Recinos, 1986, p. 82-83.
  93. ↑ 93,0 93,1 93,2 93,3 93,4 93,5 93,6 Recinos, 1986, p. 83.
  94. ↑ Sharer i Traxler, 2006, p. 765–766.
  95. ↑ 95,0 95,1 95,2 Recinos, 1986, p. 84.
  96. ↑ 96,0 96,1 96,2 96,3 96,4 96,5 96,6 Schele i Mathews, 1999, p. 298.
  97. ↑ Guillemin, 1967, p. 25.
  98. ↑ Schele i Mathews, 1999, p. 298, 310, 386 n19.
  99. ↑ 99,0 99,1 99,2 99,3 Recinos, 1998, p. 19.
  100. ↑ 100,0 100,1 Schele i Mathews, 1999, p. 299.
  101. ↑ Lutz, 1997, p. 10, 258.
  102. ↑ Ortiz Flores, 2008.
  103. ↑ Polo Sifontes, 1986, p. 92.
  104. ↑ 104,0 104,1 del Águila Flores, 2007, p. 37.
  105. ↑ 105,0 105,1 105,2 Lovell, 2005, p. 60.
  106. ↑ 106,0 106,1 106,2 106,3 Recinos, 1986, p. 110.
  107. ↑ Gall, 1967, p. 39.
  108. ↑ 108,00 108,01 108,02 108,03 108,04 108,05 108,06 108,07 108,08 108,09 108,10 Lovell, 2005, p. 61.
  109. ↑ 109,0 109,1 Carmack, 2001a, p. 39.
  110. ↑ Lovell, 2005, p. 61–62.
  111. ↑ 111,0 111,1 111,2 111,3 111,4 111,5 111,6 Lovell, 2005, p. 62.
  112. ↑ Lovell, 2005, p. 62, 64.
  113. ↑ 113,0 113,1 113,2 113,3 113,4 Lovell, 2005, p. 64.
  114. ↑ del Águila Flores, 2007, p. 38.
  115. ↑ 115,0 115,1 115,2 Carmack, 2001a, p. 151, 158.
  116. ↑ 116,0 116,1 116,2 116,3 116,4 116,5 116,6 Lehmann, 1968, p. 11–13.
  117. ↑ Recinos i 1986, p. 108.
  118. ↑ 118,0 118,1 118,2 118,3 118,4 118,5 Lehmann, 1968, p. 11-13.