Defensa Caro-Kann

Defensa Caro-Kann
abcdefgh
8
a8 negres torre
b8 negres cavall
c8 negres alfil
d8 negres dama
e8 negres rei
f8 negres alfil
g8 negres cavall
h8 negres torre
a7 negres peó
b7 negres peó
d7 negres peó
e7 negres peó
f7 negres peó
g7 negres peó
h7 negres peó
c6 negres peó
e4 blanques peó
a2 blanques peó
b2 blanques peó
c2 blanques peó
d2 blanques peó
f2 blanques peó
g2 blanques peó
h2 blanques peó
a1 blanques torre
b1 blanques cavall
c1 blanques alfil
d1 blanques dama
e1 blanques rei
f1 blanques alfil
g1 blanques cavall
h1 blanques torre
8
77
66
55
44
33
22
11
abcdefgh
Moviments1.e4 c6
ECOB10–B19
NaixementBruederschaft (revista), 1886
Origen del nomHoratio Caro i Marcus Kann
ClassificacióObertura de peó de rei
Chessgames.comFitxa

La defensa Caro-Kann és una obertura de peó de rei en escacs, que es caracteritza pels moviments:

1. e4, c6


Introducció

[modifica]

La continuació habitual és

2.d4 d5

seguit de 3.Cc3 (la variant moderna), 3.Cd2 (la variant clàssica),[1] 3.exd5 (variant del canvi), o 3.e5 (Variant de l'Avenç). 3.Cc3 és la variant moderna que ha esdevingut més popular. La Caro-Kann, com la defensa siciliana i la defensa francesa, és classificada dins el grup de les "Obertures Semiobertes", tot i que hom la considera més sòlida i menys dinàmica que les altres. Sovint permet arribar a bons finals per les negres, que tenen la millor estructura de peons.

El nom de l'obertura es refereix al jugador anglès Horatio Caro i a l'austríac Marcus Kann, els quals l'analitzaren el 1886. Un altre dels primers teòrics de l'obertura fou el prussià Moritz Lewitt.[2]

Referència històrica

[modifica]

A mitjans del segle xix, Horatio Caro i Marcus Kann van introduir aquesta defensa, amb poc èxit.

En la dècada del vuitanta del mateix segle, Szymon Winawer la va utilitzar ocasionalment; però no seria fins a 1891 quan va començar a ser presa seriosament després de l'anàlisi general sobre la seva base teòrica que va ser publicat en el conegut Handbuch des Schachspiels de Paul Rudolph von Bilguer i Tassilo von Heydebrand und der Lasa.

Aron Nimzowitsch i Savielly Tartakower, a principis del segle xx, van demostrar les interessants possibilitats d'aquesta obertura. José Raúl Capablanca la va incloure en el seu repertori, igual que van fer diversos jugadors d'estil marcadament posicional, com ara Salo Flohr i els campions mundials Mikhaïl Botvinnik, Vassili Smislov i Tigran Petrossian, entre d'altres.

Recentment, Anatoli Kàrpov la va rescatar de cert oblit, i Garri Kaspàrov, en col·laboració amb Alexander Nikitin, li ha dedicat un estudi teòric. Altres jugadors notables com Anand i Topalov la fan servir ocasionalment.

Bibliografia

[modifica]

Notes i referències

[modifica]
  1. «Exemple de teoria de la variant clàssica» (en castellà). Ajedrez21.com.
  2. «Dawn of the Caro-Kann» (en anglès). Blunder Prone, 05-08-2009. [Consulta: 17 octubre 2010].

Enllaços externs

[modifica]
  • Anàlisi de la Caro-Kann Arxivat 2009-09-23 a Wayback Machine. (anglès) [Consulta: 17 octubre 2010]